Anàlisi de l'Erectèon: Arquitectura Jònica a l'Acròpolis d'Atenes
L'Erectèon
a) Situació de l'obra en el seu espai cronològic, històric i cultural
L’Erectèon és l’últim temple que es va construir a l’Acròpolis d’Atenes, exactament entre el 421 i el 414 a.C., en plena Guerra del Peloponès (431-404 a.C.). Es creu que l’arquitecte responsable de l’obra va ser Mnèsicles (autor també dels Propileus de l’Acròpolis, 437-432 aC), però també hi ha qui l’atribueix a Filocles i d’altres a Cal·lícrates (Partenó). Tot i que la idea de la seva construcció va ser de Perícles, aquesta no es va realitzar fins després de la seva mort (429 aC).
En el moment de la construcció de l’Erectèon, Atenes estava en guerra amb Esparta i ja havia començat la seva pèrdua de poder a nivell polític i territorial. Malgrat el seu declivi com a potència hel·lènica, Atenes va continuar sent un nucli cultural i intel·lectual molt fort. (Poc després, ja en el segle IV, veuríem sorgir les figures dels grans filòsofs Plató i Aristòtil).
b) Estil i característiques de l'obra
L’Erectèon pertany a l’estil grec clàssic, en concret al Primer Classicisme (o clàssic sublim, 460-400 aC).
Algunes de les característiques pròpies d’aquest estil són:
- Equilibri entre l’espai arquitectònic i la natura (Construcció d’espais-Urbanisme) (característica espacial).
- Recerca de la bellesa a través de la perfecció i l’equilibri de les formes i de tots els elements que la formen, fins arribar a l’aplicació de “correccions òptiques”.
- Sistema arquitravat: es basa en una estructura de línies horitzontals i verticals, però que no permet la superposició de pisos o fer edificis molt alts. Està format per quatre elements superposats: la plataforma, la columna, l’entaulament i la coberta.
- Utilització de la pedra de marès o de conglomerat, en les primeres èpoques.