Anàlisi d'Obres d'Art: De l'Antiguitat al Modernisme

Es tracta d'un monument megalític format per quatre cercles de pedra concèntrics, un tipus d'estructura que rep el nom de cromlech.

El cercle més gran, que té 30 m de diàmetre, constava d'un conjunt de pedres rectangulars de grans, de les quals se'n conserven quatre. Originalment, estaven coberts per llindars, de les quals se'n conserven noms.

El doble cercle de l'interior, incomplet, està format per les anomenades "blue stones". A l'interior, es troba una estructura de pedra arnisca en forma de ferradura que abraça un altar central (que consisteix en una llosa de grans).

Al voltant del conjunt hi ha encara una fossa circular d'uns 104 m de diàmetre, així com una sèrie de 56 fosses que reben el nom d'"Aubrey Holes", la funció de la qual no es pot assegurar.

Per últim, l'altre element que cal destacar és l'avinguda, un passadís de 23 m d'amplada i 3 km de longitud, connectant el monument amb el riu Avon.

La finalitat d'aquest monument es desconeix, però els teòrics apunten a un ús religiós, funerari o astronòmic (per predir estacions).

El monument es va construir de manera que a la sortida del sol durant el solstici d'estiu, la llum s'alineï amb l'avinguda i al llarg de tot el seu eix.

També s'hi han trobat restes d'ossos animals i també de 240 enterraments humans que datarien d'entre el 3030 i el 2340 a.C. Es creu que la quantitat tan reduïda d'enterraments indica que només s'hi enterraven persones puntualment.

La importància d'Stonehenge rau en l'alt nivell tècnic que requeria un tipus de construcció com aquesta, des de l'extracció de les pedres fins al trasllat fins a la col·locació.

Les pintures d'Altamira es troben a la cova del mateix nom i van ser descobertes l'any 1879 per Marcelino Sanz de Sautuola, encara que es diu que fou la seva filla qui primer les trobà.

La cova fa uns 270 m de llarg des de l'entrada fins al fons, i fou la primera cova on es van trobar decoracions rupestres paleolítiques. Les pintures es troben repartides per tota la cova, però les més excepcionals són les que es troben a l'anomenada "sala dels pintors".

Predomina la representació d'animals, entre els quals hi ha bisons, cavalls, senglars, toros i cèrvols. Són representats de forma aïllada i no en manada. La raó per la qual es pinten animals sembla estar relacionada amb algun tipus de ritus per afavorir la reproducció de les espècies que es consumien, tot i que en realitat no s'ha arribat a establir el significat real d'aquestes.

A part d'animals, també hi ha representats signes antropomorfs, siluets de mans, així com figures geomètriques.

La pintura presenta un ric cromatisme, destacant els colors ocre, negre i vermell. Per obtenir els colors s'usaven minerals (carbó, òxid de ferro), vegetals, greix d'animals, sang, etc., i com a estris per pintar s'usa crins o cèrcols d'animals o de plantes. S'hi representen amb detall els ulls, la crinera i els peus dels animals.

Al marge del significat, aquestes obres destaquen per un gran realisme, vigor, color i expressivitat. De fet, els dibuixants aprofitaven l'ondulació natural de la roca per crear un efecte visual de moviment quan les pintures fossin il·luminades amb torxes.

El jaciment es va trobar en un estat de conservació excepcional ja que un enderrocaments a l'entrada de la cova el va protegir durant 13.000 anys.

La Columna Trajana la va construir Apol·lodor de Damasco entre els anys 107-113 d.C. i es troba al Foro de Trajano, Roma. L'estil d'aquesta columna és romà imperial, el material és el marbre i la seva funció, a pesar de ser un element arquitectònic la funció sol ser sostenir l'edifici, en aquest cas no realitza aquesta funció sinó que és una obra conmemorativa que simbolitza la victòria cristiana sobre el paganisme, per tant, s'ha cristianitzat l'obra. Mesura 40 metres d'alçada i 4 metres de diàmetre, la seva estructura és helicoïdal i es troba totalment decorada sense deixar espais buits, el que coneixem com horror vacui, el miedo al vacío. A la seva base s'hi troba una inscripció en llatí referent a les batalles que es van produir en l'època. Els detalls que apareixen en els relleus de la columna cuiden els detalls del cabell de les figures i fins i tot de les seves túniques, entre d'altres. Aquests relleus són capítols de les batalles que es van lliurar i entre ells apareixen les armes dels dacios que mostraven el seu poder, els botins de guerra que van obtenir els romans i també mostren com es van sotmetre i van ser sotmesos al seu domini, evidenciant així el seu poder. Reconeguem en múltiples ocasions la figura de l'emperador romà per enaltir la seva persona. La mida de les figures augmenta a mesura que ascendeixen en la columna i juga amb la profunditat dels relleus utilitzant l'alt relleu i el baix relleu.

Per últim, la columna era coronada en els seus orígens per una àguila imperial, encara que posteriorment va ser reemplaçada per la figura de l'emperador i, des del segle XVII i encara en l'actualitat, la columna és coronada per la figura de Sant Pere ja que el papa ho va ordenar, per aquest motiu és una obra cristianitzada que simbolitza a la vegada la victòria del cristianisme sobre el paganisme com s'ha dit anteriorment. Aquesta columna es podria interpretar com una espècie de llibre històric de l'època que ens permet conèixer algunes de les batalles que van lliurar els romans.

L'arquitectura del mausoleu de Gala Placídia es va construir entre els anys 425 i 430 a Ravena (Itàlia). Els materials que es van emprar per a la seva construcció van ser el ladrillo i la pedra unida amb argamassa sota l'estil arquitectònic del paleocristianisme. El context històric d'aquest edifici es troba després que l'emperador de Roma legalitzés el cristianisme l'any 313, fins aleshores aquesta religió va ser perseguida pels romans. El cristianisme tenia molt d'èxit ja que els seus líders dominaven la retòrica i s'acostaven a altres líders i a la població. Per reunir-se quedaven en domus privades romanes de propietaris que pretenien ser cristians. Un dels motius per als quals es va legalitzar aquesta religió va ser el seguiment que va obtenir per part de la població i, en conseqüència, l'augment de la seva fama.

En quant a la façana exterior de l'edifici, trobem un decorat auster en el qual només podem observar arcs cecs la funció dels quals era única i exclusivament decorar ja que no donaven accés a l'edifici ni sostenien part del mateix. Aquests arcs provenen de la cultura oriental, sobretot de la zona que ara coneixem com Turquia. En quant a l'interior de l'edifici, destaquem la forma de creu grega en la qual l'espai central té una cúpula en forma de semisfera seccionada per les quatre làmpades, la qual cosa en català coneixem com "volta bufada". Aquesta representa quatre evangelistes, un en cada cantonada i una creu al centre. La coberta de l'edifici és a dues aigües o doble vertent i a l'interior del mateix destaquem la conservació dels mosaics, uns mosaics senzills i representatius però amb materials nobles. Els dibuixos dels mosaics tenen l'objectiu de mostrar-nos el que ens espera després de la mort i estan dibuixats amb formes planes, bidimensionals, simètriques, frontals, sense profunditat, sense volum i amb la pèrdua de perspectiva ja que el que importa no és la pintura en si, sinó el seu missatge.

La funció de l'edifici és decorativa (no pel seu exterior auster sinó pel seu interior especialment) i funerària.

La catedral de Milà és un temple de grans dimensions que es va començar al 1386 i els detalls finals es van finalitzar a mitjans del segle XX, per tant, la seva construcció va trigar més de cinc segles. És també coneguda com el Duomo (catedral en italià) de Milà i és clarament d'estil gòtic, tot i que introdueix estils arquitectònics neoclàssics i nogòtics.

Disposa de grans proporcions amb cinc naus: una central i dues laterals per cada un dels costats. Els seus arcs rampants, contraforts i pinacles li donen una gran monumentalitat. A l'interior es poden admirar una gran quantitat d'obres d'art.

Els poderosos, principalment l'aristocràcia i la corona, van demanar diners per l'obra i, poc a poc, van anar edificant el temple. La seva planta és de creu llatina i a l'alçat de la façana s'han utilitzat les formes geomètriques del "cercle" (símbol de la perfecció) i el "triangle" (símbol de la divinitat). Duques i arquebisbes de la ciutat van anar decidint ampliar la catedral per donar prestigi a Milà. Amb Napoleó, es va acabar una part de la façana i, tot i que, va assegurar que les despesses anirien a càrrec de França, mai va pagar res.

Al segle XXI s'han portat a terme treballs de renovació de la façana. Actualment el Duomo de Milà és un dels llocs més visitats de la ciutat. De fet, és una de les catedrals gòtiques més grans del món amb més de 157 m de longitud i un espai per a més de 40.000 persones al seu interior.

L'obra de l'autor alemany Albert Dürer, Melancolia, actualment es troba a la Galeria Nacional d'Art de Karlsruhe (Alemanya) i les proporcions de la qual són 24 centímetres d'alt per 18,8 centímetres d'ample. Dürer coneixia obres italianes renaixentistes en les quals els pintors jugaven amb la capacitat del públic per interpretar les seves obres. Dürer va realitzar l'obra amb la tècnica del gravat al buril, una tècnica en la qual es dibuixa sobre una planxa de metall excavant línies amb l'ajuda del buril i en la qual la pigmentació es troba a les parts més elevades. S'considera una de les obres més misterioses de Dürer i es caracteritza pel seu iconografia complexa i el seu simbolisme. Han hagut moltes interpretacions del quadre al llarg de la seva història. En l'obra apareix l'al·legoria de la melancolia representada per la figura central d'una dona alada i amb corona en una posició pensativa, trista i deprimida reflectint aquest aspecte negatiu de la melancolia. Al costat d'aquesta figura es troba una espècie d'angel que podria representar la divinitat exercint de missatger entre la humanitat i la divinitat, alhora, aquest símbol indica que qui és melancòlic posseeix característiques divines ja que el seu naixement té relació amb Saturn i per aquest motiu és gent creativa amb perill de caure en la tristesa i el sofriment. D'altra banda, la estranya forma de la pedra que es troba a la part central de la nostra esquerra en el quadre podria suposar una crítica ja que adquireix una forma similar a la alunita ja que l'església posseïa el monopoli d'aquest mineral i, per tant, era la que regulava el seu preu. El gos, situat just sota l'estranya pedra reforça, juntament amb el murciélago, la melancolia que sent la dona mentre que l'esfera que podem observar a la part inferior dreta representa la perfecció i la terra. Els instruments que trobem de l'arquitecte com bé podria ser el compàs, fan referència a les 7 arts i l'escala de 7 esglaons de la part central superior del quadre reforça aquesta teoria. Troben també just per sobre de la figura de la dona alada un quadre màgic amb números en el qual sumis com sumis sempre obtindràs com a resultat el número 30 i 4, un número associat al planeta Júpiter que tenia un paper protector i podríem interpretar-lo com un amulet per enfrontar-nos a la melancolia. Per últim, l'arc de Sant Martí juntament amb el cometa que es troba a la part superior esquerra de la composició podria tenir dos significats, per un costat la fatalitat absoluta si s'estrellen i, per l'altre costat, l'optimisme.

1. El púlpit es recolza sobre columnes que es recolzen sobre bases o sobre yeons, símbol de fortalesa i protecció. Les columnes queden unides entre si per arcs de mig punt amb un trilobulat d'estil gòtic.

Aquest es troba al Baptisteri de Pisa. I com moltes altres esglésies de la Toscana, els escultors s'enfronten al problema que molts temples d'aquesta religió no estan concebuts amb molts suports iconogràfics. Això va portar a Nicola Pisano a crear una nova tipologia de púlpit. Un tipus d'element en què s'uneixen les arts de l'arquitectura i l'escultura, és a dir, un templet escultòric. Unes formes en les quals es poden veure influències de les tombes antigues i les formes escultòriques que les decoraven.

Conté escenes de la vida de Crist en cinc panells i les columnes estan coronades per representacions de les virtuts. Les escultures del púlpit són un bon exemple de les qualitats de Nicola Pisano com a més important propulsor de l'escultura renaixentista italiana al restablir les representacions antigues. Per tant, el púlpit de Pisa, encara que respongui a una tradició autòctona innegable, suposa una fita important per la història de l'art.

El naixement de Venus és una de les obres més conegudes de Botticelli juntament amb la Primavera. Venus va sorgir de l'escuma del mar en caure-li els membres mutilats d'Urà i, l'autor, escenifica com va ser portada pel vent en una petxina, a la platja on l'espera la primavera.

La postura de Venus rep la denominació de la paraula italiana contrapposto. La figura està més o menys estàtica, amb una lleugera corba a la figura de Venus, però molt equilibrada distribuint el pes en parts iguals a totes dues bandes. Això també li dóna cert caire de dinamisme.

La pinzellada seria lineal predominant el dibuix sobre el color, característica típica del Renaixement. La Venus és de color marfil amb matisos rosa.

El context del Renaixement italià era d'un territori governat per diverses famílies. Aquestes s'havien enriquit i dominaven les ciutats, com per exemple els Sforza a Milà o els Mèdici a Florència. Amb aquest poder polític i econòmic, desitjaven prestigi i reconeixement com a mecenes d'art. És per això que adquirien obres d'art i, com a conseqüència, els pintors s'anaven deslligant d'artesans per ser reconeguts com a artistes.

L'obra del naixement de Venus no volia només crear formes belles, sinó també anar més enllà, idealitzant una mica les formes. Busca una bellesa superior, ideal a la qual es referia Plató. Amb l'obra volia transmetre una visió més espiritual i idealitzada, amb per exemple, detalls com que el cos de la Venus fos una mica més llarg i l'espatlla estigués una mica caiguda. Per tant, la Venus que representa Botticelli no és la més carnal i sí la més espiritual.

L'obra de l'autor alemany Albert Dürer, Melancolia, actualment es troba a la Galeria Nacional d'Art de Karlsruhe (Alemanya) i les proporcions de la qual són 24 centímetres d'alt per 18,8 centímetres d'ample. Dürer coneixia obres italianes renaixentistes en les quals els pintors jugaven amb la capacitat del públic per interpretar les seves obres. Dürer va realitzar l'obra amb la tècnica del gravat al buril, una tècnica en la qual es dibuixa sobre una planxa de metall excavant línies amb l'ajuda del buril i en la qual la pigmentació es troba a les parts més elevades. S'considera una de les obres més misterioses de Dürer i es caracteritza pel seu iconografia complexa i el seu simbolisme. Han hagut moltes interpretacions del quadre al llarg de la seva història. En l'obra apareix l'al·legoria de la melancolia representada per la figura central d'una dona alada i amb corona en una posició pensativa, trista i deprimida reflectint aquest aspecte negatiu de la melancolia. Al costat d'aquesta figura es troba una espècie d'angel que podria representar la divinitat exercint de missatger entre la humanitat i la divinitat, alhora, aquest símbol indica que qui és melancòlic posseeix característiques divines ja que el seu naixement té relació amb Saturn i per aquest motiu és gent creativa amb perill de caure en la tristesa i el sofriment. D'altra banda, la estranya forma de la pedra que es troba a la part central de la nostra esquerra en el quadre podria suposar una crítica ja que adquireix una forma similar a la alunita ja que l'església posseïa el monopoli d'aquest mineral i, per tant, era la que regulava el seu preu. El gos, situat just sota l'estranya pedra reforça, juntament amb el murciélago, la melancolia que sent la dona mentre que l'esfera que podem observar a la part inferior dreta representa la perfecció i la terra. Els instruments que trobem de l'arquitecte com bé podria ser el compàs, fan referència a les 7 arts i l'escala de 7 esglaons de la part central superior del quadre reforça aquesta teoria. Troben també just per sobre de la figura de la dona alada un quadre màgic amb números en el qual sumis com sumis sempre obtindràs com a resultat el número 30 i 4, un número associat al planeta Júpiter que tenia un paper protector i podríem interpretar-lo com un amulet per enfrontar-nos a la melancolia. Per últim, l'arc de Sant Martí juntament amb el cometa que es troba a la part superior esquerra de la composició podria tenir dos significats, per un costat la fatalitat absoluta si s'estrellen i, per l'altre costat, l'optimisme.

La plaça de Sant Pere del Vaticà és una de les obres arquitectòniques més conegudes del barroc i situada dins la Ciutat del Vaticà, seu de la Santa Seu. Va ser el papa Alexandre VII qui va donar l'encàrrec a Gian Lorenzo Bernini amb l'únic objectiu que amb aquella obra el poder papal quedés exaltat i que permetés grans congregacions de seguidors del cristianisme dins de la plaça.

El disseny de la plaça simbolitza el pontifex coronant amb una tiara (cúpula de Sant Pere) i amb els braços oberts acollint tota la cristiandat. La plaça té dues formes diferents, una té la forma trapezoïdal i l'altra l'ellíptica. Amb la forma trapezoïdal s'aconseguia corregir la desviació visual que s'hagués produït si haguessin estat paral·leles. En canvi, amb la forma el·líptica, donava als seguidors que estaven a la plaça una visió directa a la balconada de la façana on el papa feia l'urbi et orbi.

La plaça hauria d'haver quedat parcialment tancada per un edifici que s'hagués col·locat on acaba la via de la conciliació; d'aquesta manera s'hauria aconseguit un factor de sorpresa en entrar a la plaça després de passar aquest edifici, un altre efecte volgut pel barroc i que avui no es pot aconseguir.

Les columnes es troben organitzades radialment al voltant del punt de generació de l'el·lipse, creant un espai desbaratat òpticament. L'estil conreat per Bernini és bastant clàssic, gairebé arqueològic, amb un sentit molt sobri en l'ús de l'ordre toscà, encara dinàmica i escenogràfica del barroc. L'ús de columnes amb balustrades i estàtues ens recorda al teatre olímpic. Un eix tetràstil i les columnes aparellades trenquen la monotonia dels trams mitjans.

En un context històric-polític proper a la revolució francesa en què la cada vegada més influent burgesia es qüestionava la raó de ser i mètodes de les monarquies, Jean Jacques Rousseau planteja respecte a l'educació infantil un canvi fonamental. Si les classes dominants fins aquell moment havien considerat que els nens no tenien una ànima formada fins a l'adolescència, per tant, no era necessari invertir en ells a nivell afectiu, ell proposa en clau ideològica que s'afegeixi a l'educació dels nens la component lúdico-afectiva. Aquest quadre és una instantània perfecta del que es proposa, mostrant com en l'educació d'un nen burgès també hi ha lloc per a la diversió.

L'estil pictòric s'emmarca entre el rococó i el neoclassicisme, adoptant del primer la pinzellada nítida i desenvolupada i el fons simplificat privilegiant el primer pla, del segon utilitza la temàtica, i mitjançant línies verticals li confereix a la composició quietud, equilibri i harmonia, només trencada per la inclinació de la peonza que li atorga a l'objecte un efecte de moviment quasi real, creant a més una línia diagonal suggerida per la mirada del nen. La disposició dels llibres i la ploma al costat esquerre, equilibren perfectament el pes exercit per la situació lleugerament desplaçada cap a la dreta de la figura humana. En la il·luminació destaca especialment el rostre del nen mitjançant colors més clars, utilitzant per la resta de la composició una paleta de colors neutres, degut això a la influència de la pintura flamenca, un referent de la burgesia pel seu significat sociopolític.

1. Aquest quadre va marcar l'inici del període africà de l'autor, o protocubista, és la referència clau per a parlar de cubisme, del qual l'artista n'és el màxim representant. Trenca amb la tradició i el realisme, els cànons de profunditat i els de bellesa del cos femení. Dos dels rostres femenins, d'aspecte més cubista, s'assemblen a màscares d'art africà, manifestacions que van començar a ser conegudes a Europa en aquelles dates. Les dues centrals són més semblants a cares dels frescos medievals i les primitives escultures ibèriques. Va ser una obra molt criticada i incomprendida inclús pels artistes, col·leccionistes i crítics de l'art més avantguardistes, que no van comprendre el nou rumb pres per Picasso, qui crearia i continuaria la nova corrent cubista. Va ser exposada a la Galerie d'Antin (París) l'any 1916, després Picasso la va guardar al seu estudi fins a principis dels anys 20 que va ser comprada per Jacques Doucet i exhibida al 1925 al Petit Palais. Poc després el quadre va ser comprat pel Museu d'Art Modern de Nova York. L'obra és considerada l'inici de l'art modern i pertany a les avantguardes pictòriques del segle XX.

L'escultura monumental Dona i ocell va ser inaugurada el 1983. En aquest moment, Joan Miró estava molt delicat de salut i, fins i tot, no va poder assistir a la inauguració de l'obra.

L'escultura, de grans dimensions, s'exempta, és a dir, no depèn de cap marc arquitectònic. Va ser recoberta de peces de ceràmica creant un trencadís similar als que utilitzava Antoni Gaudí. D'aquesta manera, continuava aquesta tradició en l'art català.

Predomina la verticalitat i la rigidesa, i per tant, és esquemàtica. Els colors que predominen són els colors primaris, una característica molt típica de Joan Miró, creant línies de confecció molt simples. Disposa d'un cilindre obert, tot i que l'obra és molt plena.

Trobem a la figura certa ambigüitat típica de Miró amb representació d'òrgans sexuals: l'obertura negra s'ha relacionat amb una vulva i la figura vertical sembla tenir forma fàl·lica. S'ha de tenir en compte que Miró va pertànyer un temps al surrealisme i, tot i que després es va desmarcar, li va influir amb posterioritat en moltes de les seves creacions.

El context de l'obra és just després de superar una llarga dictadura quan Barcelona volia modernitzar-se. A més, Miró era un artista molt reconegut i consolidat tant nacional com internacionalment. Va ser la darrera obra pública de l'artista. Actualment es troba restaurada i en perfecte estat.

Aquest pont va ser el primer d'arc de ferro forjat del món i és tota una referència de la revolució industrial que va començar a mitjans del segle XVIII a Anglaterra. Gràcies a la nova tecnologia que s'estava desenvolupant en aquella època, amb l'ús d'acer, màquina de vapor, ferrocarril, etc., i per a les necessitats que la nova indústria requeria, es van atrevir a construir ponts més llargs i més elevats. Molts historiadors opinen que aquella revolució va significar un gran canvi social, començant pel demogràfic, mitjans de transports, el comerç, l'econòmic i l'aparició o conversió de classes socials, de rurals en urbanes, sobretot allà on hi havia algun recinte fabril, per la qual cosa van haver d'salvar accidents geogràfics com rius, per facilitar el transport de les mercaderies o de moviments de persones.

També a Anglaterra va ser el primer lloc on es van sentir les primeres persones que defensaven recuperar el patrimoni del passat industrial, tot veient que moltes de les coses que havien estat construïdes en aquell passat, s'estaven enderrocant o aprofitant les seves restes per a altres usos. Així va ser com l'Ironbridge va ser considerat tota una joia de l'arquitectura industrial, per la mateixa construcció amb els nous materials i pel que va significar en el desenvolupament de la ciutat i perquè també aquest pont recorda el paper que la indústria ha tingut en l'entorn natural. Cal mencionar en primer lloc que des de 1934 està prohibit el trànsit rodat i els peatges que havien de pagar els vianants van ser eliminats el 1950, quan la propietat del pont va passar a mans de les autoritats de la zona, convertint-lo en una atracció turística. En segon lloc, que el pont ha estat museïtzat i actualment conforma una gran xarxa de diversos museus vinculats amb el passat industrial de finals del segle XVIII i principis del XX i, a més a més, es poden veure algunes pintures representant aquest pont de ferro com a figura central.

En l'any 1986 la UNESCO va incloure aquest bé industrial en la llista del patrimoni de la humanitat.