Anàlisi d'obres cabdals de l'art: Dalí, Picasso i Rodin

El gran masturbador de Salvador Dalí (1929)

Fitxa tècnica: Creada l'any 1929, d'estil surrealista. Es tracta d'una pintura a l'oli sobre tela ubicada al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (Madrid).

Aquesta tècnica pictòrica utilitza pigments barrejats amb oli de lli o de nous. És el procediment més lent d'assecar-se de tots els coneguts, la qual cosa permet un treball calmat que es pot interrompre sempre que es vulgui, sense perjudici per a l'obra. L'inconvenient principal és que, en assecar-se, tendeix a enfosquir-se.

Anàlisi formal i composició

L'element principal és el color. S'utilitzen colors primaris i secundaris, i es barregen tons càlids amb tonalitats fredes. La pinzellada és plana i precisa, amb un clar predomini de les tonalitats groguenques en el rostre i del blau al cel. S'ha utilitzat una llum natural bastant fosca, dirigida cap a la part inferior del quadre i en menor mesura cap a la part superior.

Temàtica i simbologia

El tema que tracta està estretament relacionat amb la sensualitat i el desig carnal. Gala va haver de marxar i Dalí es va masturbar pensant en ella; d'aquí sorgeix la inspiració d'aquest quadre. A la pintura hi ha retratades totes les obsessions de l'autor:

• L'autoretrat: És l'element principal. Apareix estilitzat però perfectament recognoscible, caracteritzat pel seu color groguenc, el seu gran nas recolzat a terra i la cara allargada.
• La llagosta: Un animal que li provocava terror des de la infància i que apareix aferrat a la boca de l'autoretrat. Està en estat de descomposició, fet que atrau moltes formigues que simbolitzen la mort.
• L'ham: Representa el lligam amb la seva família, que volia retenir-lo al seu costat i retornar-lo a una manera de vida tradicional de la qual ell dóna mostres de voler desprendre's definitivament.
• El lleó: Simbolitza el desig sexual, proveït d'una llengua rosada com a símbol fàl·lic.
• Les pedres: Evocació del seu passat.
• La figura aïllada: Mostra de solitud.
• La dona i els genitals masculins: El tema de la masturbació es fa explícit en la dona que emergeix del seu retrat, el rostre de la qual se situa a prop d'uns genitals masculins amagats sota uns calçotets cenyits.
• El lliri: Aferrat a la dona, simbolitza la puresa; una manera enrevessada de definir la masturbació com la relació sexual més pura.

La Torre Eiffel de París (1887-1889)

Fitxa tècnica: Construïda entre 1887 i 1889, pertany a l'arquitectura de ferro. És un monument de tipologia commemorativa situat a París.

Estructura i característiques arquitectòniques

La Torre Eiffel és una enorme estructura metàl·lica feta amb més de 18.000 peces de ferro encreuades i subjectades amb més de 2,5 milions de cargols i reblons, que s'aixeca fins a una alçària de 324 metres. La seva forma piramidal potencia la sensació de verticalitat:

• La base: El primer bloc arriba fins a una alçària de 57 metres i fa les funcions de suport. Aquesta estructura de planta rectangular està formada per quatre grans pilars inclinats.
• El segon nivell: Damunt d'aquesta planta rectangular s'aixequen quatre pilars més amb una lleugera inclinació cap endins, fins a assolir els 115 metres d'alçària, on es troba la segona plataforma.

Els quatre costats són idèntics. Al seu interior hi ha escales i ascensors que permeten l'ascens i el descens dels visitants, així com un gran nombre de restaurants, magatzems, botigues i fins i tot un museu situat a les dues plantes inferiors. La Torre Eiffel és el monument més alt de París i es divisa des de qualsevol punt de la ciutat. La seva ubicació li permet disposar d'una proporcionalitat i d'una integració urbanística excel·lents.

Significat i context històric

Va ser concebuda amb l'objectiu de ser el símbol de l'Exposició Universal de París de 1889, celebrada en commemoració del centenari de la Revolució Francesa. En la seva època no va tenir gaire acceptació inicial, i un gran nombre d'intel·lectuals, polítics i enginyers la van rebutjar; actualment, però, és el símbol indiscutible de París.

Durant la Revolució Industrial, el ferro i el vidre van començar a utilitzar-se com a materials arquitectònics fonamentals, fet que va afavorir la construcció d'edificis amb amplis espais interiors (estacions de ferrocarril, mercats o biblioteques), com el Crystal Palace de Joseph Paxton. En aquest context, la Torre Eiffel representa el paradigma del futur de l'arquitectura sustentada en l'enginyeria.

El Guernica de Pablo Picasso (1937)

Fitxa tècnica: Pintat el 1937, s'inscriu en el cubisme d'arrel expressionista. De temàtica de denúncia política, es conserva al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia.

Pablo Picasso fou pintor, escultor, gravador i ceramista d'un talent precoç extraordinari. Entre els anys 1900 i 1904 va alternar la seva residència entre Barcelona i París, on va rebre nombroses influències evidents sobretot en la seva anomenada època blava.

Composició i anàlisi formal

Sobre un escenari arquitectònic angoixant hi apareixen nou figures: sis persones i tres animals. Malgrat el caos aparent, totes aquestes figures s'estructuren ordenadament a partir d'una gran piràmide compositiva compensada per dos eixos verticals als extrems:

• El centre: El vèrtex superior del triangle es localitza al centre mateix de la composició. Dins la superfície triangular hi ha un cavall amb una llança clavada al costat, una dona seminua que fuig cap a l'esquerra i, sota les potes de l'animal, un soldat esquarterat.
• La part esquerra: Picasso hi ordena en sentit ascendent una tràgica maternitat i un brau (o toro). Al costat de l'animal, a la penombra, hi ha un ocell atrapat entre el sostre i la taula.
• La part dreta: Queda ocupada per la imatge agònica d'una dona amb els braços aixecats, atrapada enmig d'un incendi.

La il·luminació és totalment artificial i irreal. Pel que fa al color, Picasso fa servir una gamma cromàtica molt reduïda en blanc, negre i gris. Aquesta elecció s'atribueix a l'impacte visual de les fotografies dels diaris de l'època i a la influència dels gravats fets per l'artista durant aquell període.

Significat històric i compromís

El 26 d'abril de 1937, en el marc de la Guerra Civil espanyola, els avions de la Legió Còndor alemanya van bombardejar la ciutat de Gernika, on només quedaven dones, infants i ancians. Aquesta massacre va commoure Picasso, a qui el govern de la Segona República Espanyola havia encarregat una gran obra per al Pavelló Espanyol de l'Exposició Internacional de París de 1937.

Va realitzar la pintura per denunciar davant el món l'atac aeri feixista. En aquesta obra mestra, Picasso sintetitza tota la saviesa artística acumulada al llarg dels segles. A més, la seva iconografia va servir de base per a nombroses teles pintades durant els anys de la contesa, reflectint un compromís indestructible a favor de la pau i contra la barbàrie humana.

El pensador d'Auguste Rodin (1880-1900)

Fitxa tècnica: Realitzada entre 1880 i 1900, d'estil impressionista. És una escultura exempta fosa en bronze, de caràcter simbòlic, exposada al Musée Rodin de París. Auguste Rodin va ser un dels escultors més influents de la seva època.

Anàlisi anatòmica i plàstica

Rodin representa un home nu amb els braços, les mans i els peus sobredimensionats, assegut sobre una roca. La posició del tors fa que el cap descansi damunt de la mà dreta, mentre que el braç esquerre reposa relaxat a la falda, adoptant una actitud intensament reflexiva.

Els trets anatòmics principals del personatge (cap, braços i cames) es relacionen entre si de manera harmoniosa, fent possible inscriure tota l'escultura dins d'una figura geomètrica regular. El pensador presenta diferències expressives en els acabats: els dits i les mans són les parts més polides i treballades, amb la intenció de conferir més vitalitat al personatge i generar rics jocs lumínics a la superfície del bronze.

Simbolisme i transcendència

Actualment ha esdevingut la representació universal de l'ésser humà immers en les seves preocupacions interiors. No obstant això, originàriament Rodin va concebre aquesta escultura com la imatge de Dante Alighieri, el poeta autor de la Divina Comèdia.

L'obra de Rodin no es pot entendre sense la profunda influència que hi van exercir les escultures de Miquel Àngel, palesa aquí en el vigorós tractament anatòmic de la musculatura. Per tot plegat, Rodin és considerat el gran renovador de l'escultura contemporània.