Anàlisi de Poemes Clau de la Literatura Catalana: March, Garcia i Aribau
Ausiàs March: "Així com cell qui es veu prop de la mort"
L'autor del poema, "Així com cell qui es veu prop de la mort", és Ausiàs March, nascut probablement a Gandia l'any 1397 en el si d'una família de lletraferits.
Característiques de l'obra de March
Les característiques de les seves composicions inclouen:
- L'ús del català per als seus poemes (abandonant la tradició de la llengua d'oc).
- L'ús intensiu de comparacions.
- L'ús d'estramps, senyals i el plantejament de la dicotomia.
Estructura mètrica i temàtica
L'estructura de les comparacions és determinada per la divisió dels vuit versos de cada cobla. Sovint, els decasíl·labs amb cesura (4+6) són els més utilitzats per Ausiàs March.
El poema tracta sobre la mort dins d'un context marítim negatiu, reflectit en paraules clau com: "prop de la mort", "maltemps", o "perillant". Aquesta negativitat és provocada per l'amor, ja que als últims versos es dirigeix constantment a la seva amada. March expressa idees de navegació perillosa, utilitza la cobla per fer comparacions i totes les accions verbals són negatives.
L'autor fa explícit el joc d'equivalències i té una resolució negativa: el poeta neix allà on l'enamorat fracassa. El poeta s'edifica sobre la frustració sentimental del jo poètic. El text es divideix en una sola part.
Mètricament, "Així com cell qui es veu prop de la mort" és una octava de decasíl·labs d'art major, amb rima creuada i l'esquema ABBACDDC.
March i la Poesia Trobadoresca
En comparar March amb la poesia trobadoresca, trobem diferències i similituds:
- Similitud: La utilització de la forma de la cançó.
- Diferència: March només utilitza un dels gèneres poètics trobadorescos, mentre que la tradició n'utilitzava molts.
- Influència: Els trobadors van ser una de les seves influències.
Francesc Vicent Garcia: "A una hermosa dama..."
El poema "A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil" és obra de Francesc Vicent Garcia (el Rector de Vallfogona), autor que va escriure en prosa, teatre i poesia.
Estil i Obra de Vicent Garcia
Garcia conreà una poesia artificiosa i elegant, com es veu en el sonet analitzat o en les Dècimes d’un galan a les llàgrimes d’una dama. També va escriure sàtires violentes i composicions obscenes i grolleres, característiques del Barroc català.
Anàlisi del Sonet
El poema tracta sobre un home que, des de lluny, contempla i s'enamora d'una dama que es pentina en un terrat.
- A les dues primeres estrofes (quartets), l'autor descriu la bellesa de la dama.
- Als dos tercets següents, el jo poètic comença a parlar d'ell mateix, explicant que la contempla i que n'està enamorat.
- La conclusió revela l'enamorament del poeta cap a la dama descrita.
Aquest poema és un sonet, format per dos quartets i dos tercets. Els seus versos són decasíl·labs sense cesura, i l'esquema de rima és: ABBA / ABBA / CDE / CDE.
Bonaventura Carles Aribau: "Oda a la Pàtria"
Bonaventura Carles Aribau i Farriols (1798-1862) va escriure aquest poema a Madrid per a felicitar el banquer Gaspar de Remisa (1784-1847). Va ser publicat l'any 1833 en el diari “El Vapor”.
Significat i Context Històric
El poema és un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua. Aribau va ser considerat l'iniciador del Romanticisme català i del fenomen de La Renaixença.
És un poema culte en llengua catalana. Tot i que el títol original era La Pàtria (Trobes), ha estat popularment conegut com a Oda a la Pàtria.
Estructura i Mètrica
El poema està dividit en sis estrofes de vuit versos. Els versos són alexandrins (d'art major), anomenats també "versos nobles".
La Pàtria presenta dues finalitats principals:
- Elogiar la pàtria (Catalunya i la llengua).
- Elogiar Gaspar Remisa (el seu patró), a qui lloa a la darrera octava.
Anàlisi estrofa per estrofa
En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d’haver escrit l’Oda i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l’impressor Antoni Bergnes de les Cases.
- Primera estrofa: Aribau lamenta la pèrdua de la llengua catalana. És un plany i un comiat resignat d’una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyalen Manuel de Montoliu i Víctor Revolta. L’evocació de la pàtria es fa a través del paisatge, una opció que va prendre força amb el Romanticisme.
- Segona estrofa: La retòrica del poema està al servei de l’enyorament i l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i, enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
- Tercera estrofa: És també un cant d’enyorament, buscant recordar la glòria passada de la llengua. Això es relaciona amb les Apologies de la llengua de Josep Pau Ballot i Torres i amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: “Fem-li un refugi a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.”
- Quarta estrofa: El que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència sobre la llengua i ho fa amb el propòsit que la grandesa s’encomani a l’amo, ja que la llengua de la pàtria és alhora la llengua del patró. Aquí es venç el castellanisme.
- Cinquena estrofa: Torna l’evocació del que podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, ja que és la que utilitza quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
- Sisena estrofa: Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i, amb l’exaltació del lloc d’origen, lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.