Anàlisi Tècnica i Formal: El Jurament dels Horacis i el Romanticisme

Anàlisi Tècnica i Formal

2.1 Elements Tècnics

Es tracta d'un oli sobre tela on destaquem els colors grisos, ocres i vermells, amb els negres del fons, contrastats amb els punts blancs banda a banda. Quant a la pinzellada, és la línia dibuixística; és a dir, hi ha un predomini de la línia i el dibuix.

Pel que fa a la llum, és natural i prové del costat esquerre per deixar el fons i així destacar les figures en primer terme. En referència a l'espai tridimensional, presenta una perspectiva lineal aconseguida amb les rajoles del terra i les de les parets.

2.2 Elements Formals

• La composició està formada sobre tres arcs que marquen com tres espais diferents, i cadascun forma part d'un conjunt. Les figures dels homes formen com un rectangle, mentre que les dones tendeixen més aviat a formar una figura conjunta de triangle, tot i que aquesta observació és una mica forçada.
• Aquí trobem dues actituds: per una banda, els homes mostren la línia recta i, per l'altra banda, les dones mostren la línia corba.
• El ritme en aquest quadre es dona perquè les figures de l'esquerra ens condueixen la mirada cap al centre, i contrasten radicalment amb les figures de la dreta. A més, el quadre té molts jocs de triangles correlatius amb les espases, arcs i homes.

Contingut i Significació de l'Obra

Contingut (Tema que tracta)

El jurament dels Horacis tracta un tema històric, narrat a Ab Urbe Condita de Tit Livi i que Corneille va recollir a la tragèdia Horace. Al segle VII aC, Roma i Alba Longa es disputaven el domini d'Itàlia central. Per decidir quina de les dues ciutats seria la vencedora, van decidir que lluitarien tres germans de cada bàndol: els Horacis per Roma i els Curiacis per Alba Longa.

L'únic que va sobreviure fou un dels Horacis, el qual, en veure els plors de la seva germana Camil·la causats per la mort del seu promès (un dels Curiacis), la mata, ja que lamentava la mort d'un enemic de Roma.

Característiques del Romanticisme

El Romanticisme va ser una reacció contra el Racionalisme i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:

• La major importància del sentiment enfront de la raó.
• La forta tendència nacionalista de cada país.
• La defensa del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
• La originalitat en contra de la tradició grecollatina.
• La creativitat enfront de la imitació neoclàssica.
• L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc de l'obra perfecta, conclosa i tancada.

És propi d'aquest moviment:

Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del segle XVIII. En aquest sentit, els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototips de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu). Els autors romàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliques (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre). També revolucionen la mètrica tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant.

Igualment, hi ha una renovació de temes i ambients, en contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII). S'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinistrisme), venerant i buscant tant les històries fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven.

Un aspecte de la influència del nou esperit romàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, l'escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca...

La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó. L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme, així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recorren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica.

Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instinctiu i sentimental. "La bellesa és veritat".

Evocació del Passat

S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells els sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaven en enyorança del passat i les antigues glòries. Desig de llibertat de l'individu, de les passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.