Anàlisi de "El verí del teatre" de Rodolf Sirera: Context i Personatges

Anàlisi de l'obra: El verí del teatre

Referents, espais i context històric (1.01)

L'obra es desenvolupa en diversos nivells espacials i temporals:

• Macroespai: París, presentat com un context fantàstic i meravellós.
• Microespai i espai escenogràfic: La sala rococó del Palau.

L’època és el 1784, un context anterior a la Revolució Francesa. El context social, a partir dels dos personatges presents a l’obra, ens permet advertir els estaments socials propis del denominat «Antic Règim».

Respecte al context cultural, emmarquem l’obra en el període de la Il·lustració. Hi apareixen els noms de diferents autors —sobretot filòsofs— anteriors al context de l’acció, com ara Sòcrates, Xenofont, Diderot i Jean-Jacques Rousseau.

Com a objectes, cal referir la Sala Rococó on es desenvolupa tota l’acció: «Mobles d’acord amb els gustos i l’estil de l’època», «cortinatges», sense descripció, la qual cosa permet al lector imaginar aquest estil del segle XVIII.

Caracterització dels personatges (1.03)

El verí del teatre és una ficció que incorpora dues persones dramàtiques: el Marquès (inicialment presentat com a criat) i Gabriel de Beaumont.

• El Marquès: Queda definit per l’estament social i pel seu títol nobiliari. És el personatge principal de l’obra. Evoluciona al llarg de l’obra, ja que canvia la seva caracterització quan representa un criat a l’inici (pel que fa a la veu i el vestuari). Es fa passar per criat per planejar un engany a Gabriel.
• Gabriel de Beaumont: És un ‘comediant’ marcat pel seu orgull professional. Té una aparença externa sense cap acotació que el caracteritzi; el caràcter realista de l'obra ho fa innecessari. El seu caràcter, però, està marcat per la categoria social i per l'orgull professional.

El majordom és un personatge latent (no apareix a l’obra).

Els trets d’oposició entre els dos personatges són clars:

• Estatus social / Persona individual (denominacions)
• Aristòcrata / Comediant
• Poderós / Sotmès
• Titellaire / Titella
• Enganyador / Enganyat
• Botxí / Víctima

Hem de remarcar que l’obra no se centra en la construcció d’uns personatges de gran complexitat, sinó en el plantejament d’unes idees (o reflexions) i en la recreació d’una interacció marcada pels enganys i les sorpreses. L’obra no planteja una evolució interna en els personatges. Aquests, especialment en el cas del Marquès, van «desvetllant-se» al llarg de l’acció (joc de màscares, va llevant-se les diferents màscares).

Temàtica i eixos centrals (1.04)

L'obra presenta una polisèmia universal que la fa adient per a diverses lectures. Els temes principals inclouen:

• La verinosa creació artística.
• Les relacions humanes desiguals de poders.
• Els límits de la convenció artística.
• La dramatització de diverses teories sobre la interpretació teatral.
• El mal i la transgressió impune i amoral.

També s'hi tracten l'art de la interpretació i les seves tècniques. Hi apareixen les categories socials i les diferents maneres d’actuar d’aquestes. Al Marquès li semblen interessants les convencions socials: «actuem en el pla de la realitat» enfront de «el teatre del món». Es confronten les arts de la representació enfront del moment únic i irrepetible, així com la bellesa o el plaer de la transgressió i els límits del plaer. L’obra es pot situar vinculada a l’art i a la vida, essent una ficció metateatral.

Sirera vol transportar-nos al París de 1784, la França prerevolucionària. Per això trobem moltes paraules que remeten a aquest període de la Il·lustració. La temàtica que es desenvolupa és la tragèdia, ja que és de gènere dramàtic i tradicional on l'argument acaba en un desenllaç fatal.

Cal destacar dos eixos temàtics remarcables:

1. Les categories socials: Es representa una societat piramidal, en la qual no tots tenen els mateixos drets.
2. Les qüestions metateatrals: S'enfoca quin és el límit entre la realitat i la ficció en la interpretació actoral.

Espai, temps i acció (1.05)

L'obra El verí del teatre, amb acció continuada i sense gaires fragments de buit espaciotemporal, es presenta amb una estructura completa, allunyada d'el·lipsis i de divisions estructurals.

• Durada de l'acció: La història és breu, ja que inicialment estava destinada a la transmissió televisiva.
• Temps: Transcorre al París de l'any 1784.
• Espai: És únic, situat durant tot el transcurs de l'obra a la sala de rebre del palau del Marquès.

La simplicitat en l'acció i la unicitat mostrada tant en l'espai com en l'escassetat de personatges es veu contraposada per la gran importància que adquireixen tant els detalls com els objectes. El rellotge d'arena marcarà l'evolució lineal i completa del temps en l'obra i alhora el desenvolupament de l'acció.

Trobem, en la primera acotació, com els personatges veuen l'avanç del capvespre a través de la finestra, i posteriorment, una altra marca temporal són les campanades que anuncien les sis. A més, a aquesta informació podem afegir els minuts que el Marquès diu a Gabriel que li queden de vida i les hores que trigarà el vertader verí a acabar amb ell. Té una història lineal i la durada d'aquesta es pot considerar llarga si ens centrem en els minuts i les hores necessàries perquè el verí faci el seu efecte, o curta si la considerem a partir dels dies que transcorren. És una història marcada per un seguit d'esdeveniments amb sorpreses.

L'engany i l'estructura narrativa (1.06)

El primer engany, el primer gir narratiu de l'obra, consisteix en la revelació que el Criat és en realitat el Marquès, per a la perplexitat de Gabriel i del públic. Aquesta mena d'efectes sorpresa juguen un paper clau en El verí del teatre, i són fonamentals per tal de dinamitzar l'acció i jugar amb l'espectador, que se sent identificat amb Gabriel en la seva impotència enfront de les maldats del Marquès, l'únic que coneix la veritat.

Hi ha altres enganys importants en l'obra, que l'estructuren en quatre seqüències:

1. La primera seqüència acaba amb la revelació de la identitat del Marquès.
2. La segona acaba amb el suposat enverinament de Gabriel.
3. La tercera amb la seva possible salvació per mitjà del presumpte antídot.
4. La quarta amb la revelació que l'antídot era l'autèntic verí, i les esgarrifoses paraules del Marquès.

Context de l'obra i de l'autor

Context històric i cultural de l'escriptura (2.01)

La dècada dels 70 es considera un període de trànsit cap a l’estructura social i econòmica posterior. A Espanya, la fi de la dictadura franquista (1975), l'aprovació de la Constitució (1978) i dels diversos estatuts d’autonomia donen pas a un procés de recuperació de les llibertats que passa també per la normalització lingüística i cultural.

El País Valencià és una societat sotmesa als canvis que comporten els elements següents:

• La industrialització intensiva dels 60.
• La tensió demogràfica.
• Les tensions derivades de l’eixida del franquisme.
• L’emergència d’un nou nacionalisme valencià, amb forta presència universitària i il·lustrada, que qüestionava radicalment el regionalisme tradicional.

L’impuls del procés autonòmic valencià va provenir fonamentalment de les forces polítiques d’esquerra, dels valencianistes i dels nacionalistes valencians. La dreta va dificultar el procés autonòmic, derivant en un conflicte social i fent que la identitat valenciana es percebés com un problema.

Pel que fa a les infraestructures culturals, al País Valencià el procés d'institucionalització del món teatral es manifesta en l’habilitació d’un seguit de sales públiques.

Trajectòria de Rodolf Sirera (2.02)

Rodolf Sirera és el dramaturg més important de l’escena valenciana actual i, juntament amb Josep Maria Benet i Jornet, un dels renovadors de la dramatúrgia catalana contemporània.

Primera etapa (Influència del teatre èpic)

La seva activitat inicial, influïda pel teatre èpic, es dona en les col·laboracions amb el teatre independent i es manifesta en obres com La pau (retorna a Atenes) (1972) i la trilogia La desviació de la paràbola. Les obres d'aquesta etapa estan caracteritzades per:

• La temàtica social.
• La dialèctica de les estructures internes.
• La construcció aïllada d’escenes.
• Els personatges tipus.
• La referència al present a través d’accions situades en el passat.

Segona etapa (Professionalització i metateatre)

Al final dels 70, Sirera enceta el camí cap a la professionalització. L’autor s’interessa per formes dramàtiques molt diverses i duu a terme una reflexió sobre les possibilitats i els límits del llenguatge teatral. Aquesta etapa (aproximadament entre 1978 i 1981) es beneficia d'un nou context polític i de l'absència de censura, cosa que afavoreix una nova etapa vital d’escriptura ideològica.

Les dues obres més destacades d’aquesta etapa són:

• El verí del teatre (1978): La seva obra traduïda a més llengües i més representada a tot el món, s’interessa pels límits de la ficció.
• L’assassinat del doctor Moraleda (1977-78): Una investigació sobre la novel·la i el cinema negre.

Les característiques d'aquesta segona etapa inclouen l’escriptura individual, el treball amb formes, subgèneres i models de procedència diversa, i una varietat de propostes i temes, com la relació de l’intel·lectual amb la societat, i temes de caire íntim i metateatrals.

Característiques generals del gènere teatral (2.03)

El teatre independent dels 70

Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 havien proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.). La feina i funció de l’autor teatral s’havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d’aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La Cassola, Dagoll-Dagom) duien a terme violentes i poderoses imatges plàstiques, però cada cop de contingut menys didàctic o polític.

La renovació dels 80

A cavall dels 80, amb l’aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d’autonomia, millora notòriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors, i es produeix un retorn al teatre de text. Autors com Josep Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs, a més d’incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents.

Els autors, en general, s’aparten de la denúncia de l’opressió col·lectiva i s’inclinen per temes purament literaris com ara:

• El pas del temps.
• La perplexitat que l’individu presenta enfront de la societat.
• Els problemes de convivència urbana.

En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l’ús d’acotacions extenses amb forma literària. En algunes obres, com en El verí del teatre, l’acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació amb l’objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques.

Altres autors rellevants de l'època (2.04)

• Jordi Teixidor (1939): Estrena amb èxit el 1970 El retaule del flautista, obra en què denuncia la corrupció política i els abusos del poder dictatorial amb un llenguatge que opta pel distanciament (Cfr. Bertold Brecht). Teixidor ha insistit en un teatre essencialment èpic a Magnas (1992) o Estat de setge (1995).
• Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020): L’autor més representatiu del teatre català de la segona meitat del segle XX. Es va presentar el 1962 amb Una vella i coneguda olor i ha compaginat una obra teatral brillant i sempre en evolució amb una carrera com a creador de guions televisius. Els seus protagonistes, moguts per fortes passions, solen fracassar en l’intent d’integrar-se en un grup social diferent (Berenàveu a les fosques, 1971).

A partir dels 90, amb obres com Desig, E.R., Testament o Fugaç, Benet i Jornet enllaça amb el llenguatge de la nova generació de creadors (Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé) i amb referents internacionals (Pinter, Koltés, Mamet o Bernhardt). Els seus temes són la felicitat inassolible, el desig de transcendència, el component efímer de l’amor, la temptació de la fugida, la malaltia terminal, les actituds i les relacions no sancionades per la moral pública, i el lligam entre pares i fills.

El teatre anterior al context d'escriptura (2.05)

La situació del teatre en català als anys 50 i 60 es pot resumir en dos escenaris:

a) El model tradicional

Es caracteritza per representacions en valencià molt restringides, falta de formació del públic, predomini de la comèdia sentimental del segle XIX i dels sainets humorístics d’ideologia conservadora i pobresa tècnica i lingüística. Es representen autors com Eduard Escalante, Àngel Guimerà i Josep Maria de Sagarra. Va tenir èxit de sainets com La cotorra del mercat, de F. Barchino i Leopold Magenti.

b) El teatre de renovació

Es tracta de teatre inèdit i no representat fins als 60. Algunes institucions innovadores proposen connectar amb autors i directors de l’estranger, definir un cànon de teatre nacional i publicar textos inèdits. El resultat més visible és la incorporació a la pràctica dels nostres autors de dos corrents internacionals:

• El teatre de l’absurd: Es caracteritza per l'abandonament deliberat d'una construcció dramàtica racional i el rebuig del llenguatge lògic conseqüencial. En la literatura catalana el trobem en les obres dels anys 50 de Manuel de Pedrolo.
• El teatre èpic: Una tendència encapçalada per l’alemany Bertold Brecht i marcada pel distanciament, el missatge compromès i la concepció del teatre com a instrument de lluita social i política.

A València, el Teatre Estudi de Lo Rat Penat practica teatre d’investigació (de cambra i assaig) i es proposa dignificar i modernitzar el teatre valencià. Per la seva banda, les companyies de teatre independent, sorgides en els anys 60, posen en pràctica sobretot les possibilitats del teatre èpic. En paral·lel al procés de modernització es creen premis que facilitaran la visibilitat dels nous autors. A final dels anys 70, les companyies independents s’enfronten a una sèrie de limitacions derivades de la crisi del realisme històric.