Angel Guimerà: Teatre de la Renaixença i la seva Influència

1. Angel Guimerà: Teatre de la Renaixença

a) Abans

· Al segle XIX a Europa, en el gènere de teatre, es trenquen les tragèdies que s’havien fet llavors i apareix un gènere nou: el drama.

El drama és una peça teatral en prosa o en vers, de to menys elevat que la tragèdia, que representa una acció violenta o dolorosa en què el caràcter còmic pot barrejar-se amb el caràcter tràgic. Gairebé sempre té tres actes: plantejament, nus i desenllaç.

· La majoria dels dramaturgs comencen fent drames històrics. En canvi, a Catalunya, a mesura que la Renaixença va avançant, els temes es catalanitzen i deixen de ser temes històrics.

· A Catalunya, abans que comencés a escriure Guimerà, hi havia molta tradició de teatre popular que eren els sainets. Eren molt populars perquè anava molta gent. Són peces curtes, molt còmics i de caràcter molt popular, amb personatges molt esquemàtics, que buscaven la diversió i el riure del públic.

Autor destacat: Frederic Soler, però es feia dir Serafí Pitarra.

b) Vida

(Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924)

· Els pares de Guimerà no estaven casats quan el van tenir. Aquesta idea de fill bastard, el va marcar i els estudiosos diuen que va agafar un trauma que es troba en personatges de les seves obres. Sempre ha parlat en castellà, però quan va tornar a Vendrell, va haver d’aprendre català i se sentia estrany; aquest fet també el va traumatitzar. Elements d’aquest estranger, que no és com els altres, surten reflectits en el caràcter dels personatges principals de Guimerà.

· Com a escriptor, comença com a poeta. Els primers poemes són narratius i patriòtics. El 1877 guanya els tres premis de poesia dels Jocs Florals de Barcelona. En aquest moment és considerat un gran escriptor. Als 34 anys, estrena la primera obra de teatre: Gal·la Placídia.

· En aquest any, reconegut com a bon escriptor, ja s’apunta en el catalanisme polític i es compromet amb tots els objectius de la Renaixença. El trobem involucrat en les accions polítiques més importants.

Va ser director de la revista La Renaixensa, que servia per divulgar els objectius de la Renaixença.

El 1885, Guimerà és un dels catalans que va a veure la reina d’Espanya i li ensenyen el Memorial de Greuges, que és una llista de queixes.

El 1892, es troba involucrat en les Bases de Manresa, les quals són uns escrits de com s’havien de governar Catalunya amb les seves lleis.

També va ser el president de la secció filològica dels instituts catalans.

c) Obra

· Primera etapa (1879 – 1890): és l’etapa més romàntica. Escriu sobretot tragèdies i drames històrics, la majoria en vers. La millor de totes és Mar i Cel.

· Segona etapa (1890 – 1900): és l’etapa de plenitud. S’equilibren els elements romàntics amb els elements realistes. Ja no escriu tragèdies sinó drames. Escriu una trilogia d’ambientació rural que retrata l’actualitat de la vida de Catalunya. Va triar tres contextos: pagesos, pescadors i treballadors.

1) Maria Rosa (1894): drama que retrata els treballadors d’una brigada que fan carreteres. Hi ha dos temes que s’entrellacen: el sentimental amb el social.

2) La filla del mar (1900): retrata l’ambient dels pescadors. Un naufragi porta una nena petita que l’adopten. Ho relaciona amb el trauma de ser nouvingut al poble.

3) Terra baixa (1896): ambientat en el món dels pagesos. Hi ha una part social petita i la més grossa és la part sentimental.

· Característiques de les obres principals de Guimerà:

1) Apareixen sovint personatges marginats, apassionats i contradictoris. Exemple: Said (Mar i Cel) i Àgata (La filla del mar).