Ànima i coratge: Heràclit, Parmènides i Plató

Conceptes: «ànima» i «coratjós»

a) «ànima»: la part d’una persona que és immortal i on resideixen les seves funcions intel·lectuals i les virtuts morals, com ara la valentia i la justícia.

b) «coratjós»: que té la qualitat que correspon als guardians de la ciutat i a la part irascible de l’ànima; alternativament, que té la capacitat d’intentar fer que prevalgui, encara que costi, allò que cal que prevalgui; també, que té una força que permet conservar l’opinió recta i justa en tota circumstància.

Heràclit i Parmènides

Heràclit: Cal copsar el logos, allò que hi ha més enllà de la lluita de contraris (del canvi d’aparences). Cal buscar aquesta harmonia de contraris, allò que roman constant malgrat la lluita (o canvi). Per això el simbolitza amb el foc: inestable i estable alhora.

Parmènides: mostra insatisfacció davant l’explicació que donen els monistes del canvi i del moviment. Hi ha un problema lingüístic (confusió en l’ús del verb «ser»).

Contra els monistes materialistes: segons Parmènides, les coses sempre són; això vol dir que el canvi o les transformacions de la naturalesa no es poden explicar mitjançant expressions com «naixement» o «mort» del ser. No podem dir que l’arkhé (un, aigua, aire, etc.) —el «ser»— desapareix de l’existència, s’engreix o minva. A causa d’aquesta confusió entre el sentit predicatiu i l’existencial del verb «ser», si el moviment s’explica com fan els monistes (ser/no ser/ser/no ser...), no hi ha moviment ni canvi.

El ser, com a quantitat, sempre és constant: no hi ha augment ni disminució del ser. Parmènides ho exemplifica amb una esfera on mai no hi ha buit.

Plató: món immutable i coneixement

Plató: tampoc els filòsofs posteriors quedaran satisfets amb la «solució» pluralista. Plató accepta que la physis està en continu canvi (Heràclit). Per això, de la physis no podem extreure episteme —coneixement segur i immutable—, sinó només coneixement efímer (per tant, no vertader). Ser = estabilitat; no-ser = inestabilitat. Plató accepta, amb Parmènides, que «més enllà» de la physis hi ha un món immutable (de conceptes, formes o «idees», de models): el món del ser immutable de Parmènides —autèntic, immutable, que no varia. És aquest món on trobem la veritat, la qual cal buscar amb esforç. El món físic seria com les «fotocòpies» gastades d’aquelles idees originals; i gràcies a aquell món de models perfectes, a través del record, podem detectar què són els diversos cossos físics canviants per semblança (mimesis) a l’original.

• Punts clau:
  • Heràclit: el canvi i la recerca del logos.
  • Parmènides: crítica al monisme materialista i la constància del ser.
  • Plató: existència d’un món immutable d’idees i la impossibilitat d’episteme en la physis.