Antoni Alcover i el Diccionari Català-Valencià-Balear
Antoni Maria Alcover i Sureda fou una de les figures més destacades en el procés de redreçament de la llengua catalana després de la Renaixença i un filòleg emprenedor de principi de segle.
L'interès per la llengua i la cultura popular
El seu interès per la llengua i la cultura popular el dugué a recollir contes de gran riquesa lingüística:
- 1885: Contarelles.
- 1896: Aplec de Rondaies Mallorquines (24 volums).
La recopilació de cançons i rondalles suposà l'inventari de paraules arcaiques i dialectals que no es trobaven registrades en cap diccionari. Alcover tingué la idea d'elaborar un diccionari amb materials recollits de primera mà. Aquest diccionari no havia de ser local ni regional, sinó nacional; no únicament dialectològic, sinó també històric, amb documents literaris que recollissin mots.
La Letra de Convit i l'inici del projecte
El 1901 publicà la Letra de Convit, un opuscle en què instava a col·laborar en l'arreplega de vocabulari i donava instruccions als col·laboradors sobre com redactar fitxes lexicogràfiques (cèdules). Creà uns grups de corresponsals a diferents regions i un de secretaris per organitzar els materials que anaven arribant, amb l'objectiu d'elaborar un gran diccionari de la llengua. Aquest havia d'aplegar la llengua antiga, moderna, literària i dialectal. Les col·laboracions es van publicar en el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901-1936), la primera revista lingüística del país.
Metodologia i col·laboració ciutadana
L'arreplega s'enfocà cap a la llengua parlada i escrita, el lèxic d'obres literàries, documents d'arxiu i diccionaris anteriors. Les paraules s'apuntaven en les fitxes amb fragments de textos on apareixien. Els col·laboradors treballaren amb entusiasme i de manera desinteressada; es van arribar a recopilar més de 700.000 fitxes lexicogràfiques que es guardaren alfabèticament.
L'etapa a l'IEC i les discrepàncies amb Pompeu Fabra
El 1911, amb la creació de la secció filològica de l'IEC, Alcover va ser elegit president i va dur a Barcelona la calaixera on ja comptava amb 900.000 fitxes. Començaren les divergències entre la seva idea d'elaborar un diccionari únic (dialectal, històric i literari alhora) i la de la majoria, que volia fer tres diccionaris distints. Les discrepàncies augmentaren amb Pompeu Fabra, la Mancomunitat i la Lliga Regionalista, fet que provocà la ruptura definitiva amb l'organisme.
El Diccionari Català-Valencià-Balear
Alcover tornà a Mallorca amb les fitxes, rebutjà les normes ortogràfiques de l'IEC i es mostrà enemic del catalanisme polític. Va canviar el nom de Diccionari de la Llengua Catalana per Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), comptant amb el suport econòmic del govern espanyol. Francesc de Borja Moll fou cridat per ser el màxim organitzador i redactor.
Reconciliació i culminació de l'obra
Alcover es va reconciliar amb Fabra i el 1926 començà la publicació en fascicles del primer volum del diccionari, tot i que encara no seguia les normes ortogràfiques de l'IEC. A la mort d'Alcover, que es trobava arruïnat, la responsabilitat del diccionari fou de Moll, qui s'encarregà de superar les dificultats per seguir endavant. Moll corregí les faltes i l'adaptà a les normes de l'IEC, reescrivint el primer volum i treballant com a impressor per obtenir ingressos. El 1935 es publicà el segon volum. El diccionari seguí el seu camí gràcies al mecenatge privat. Amb el centenari de la mort de mossèn Alcover es publicà el darrer volum, conegut com el Diccionari Alcover-Moll. Aquesta obra sense precedents i de vastes dimensions constitueix el major recull lexicogràfic en una llengua romànica.