Els dialectes del català: varietats geogràfiques i estàndard

Resum

El text explica la variació dialectal del català, que es divideix en dos grans blocs, l'oriental i l'occidental, i distingeix dialectes constitutius i consecutius. També analitza la relació entre les varietats dialectals i la llengua estàndard, que actua com a factor de cohesió de la comunitat lingüística.

Punts clau

El domini lingüístic català es divideix verticalment en català oriental i occidental, sense seguir límits polítics o administratius.
La partició es basa sobretot en trets fonètics i gramaticals, com la neutralització de les vocals àtones.
Els dialectes constitutius (rossellonès, català central i nord-occidental) provenen de l'evolució del llatí vulgar a la Catalunya Vella.
Els dialectes consecutius (balear, valencià i alguerès) es van originar arran de la conquesta i repoblació.
L'estàndard és un factor de cohesió que fa que els parlants se sentin part d'una comunitat lingüística única.
El català estàndard admet modulacions regionals, com al·lot, noi o xic, considerades totes correctes per l'IEC.

Posa't a prova

Els dialectes del català

Varietats geogràfiques

Les variacions dialectals actuals són, ara com ara, poc diferenciades. Les variacions geogràfiques més sistemàtiques no segueixen una divisió política o administrativa, sinó que delimiten verticalment el domini lingüístic en dos grans blocs: el català oriental i l'occidental.

Aquesta partició es basa sobretot en trets fonètics i gramaticals, com per exemple la neutralització de les a/e àtones en [ə] i de les o/u àtones en [u], fenòmens que tenen lloc en català oriental i no en l'occidental.

Es distingeix entre dialectes constitutius i consecutius; els segons són conseqüència del repoblament dut a terme per parlants dels primers:

Dialectes constitutius: Resultat de l'evolució del llatí vulgar a la Catalunya Vella (rossellonès, català central i català nord-occidental).
Dialectes consecutius: Originats arran de la conquesta i repoblació (balear, valencià i alguerès).

Varietats estàndard i dialectals

Si els dialectes constitueixen un element diversificador de la llengua, la varietat lingüística anomenada estàndard representa un factor de cohesió de la comunitat lingüística. Amb el seu ús, els parlants prenen consciència de pertànyer a una comunitat lingüística única. Els usuaris d'una llengua normalitzada s'identifiquen amb el seu estàndard, que adopten com a model de referència.

No és menys cert que la participació dels diferents dialectes s'ha fet en un grau diferent, per tal com també són diferents el seu grau de protagonisme històric o cultural, el seu pes demogràfic i la seva presència en els mitjans de comunicació. Aquests factors han fet que els elements del català central tinguin més representació en l'estàndard, però sense que aquesta varietat i l'estàndard siguin pas una mateixa cosa.

D'altra banda, el català estàndard no constitueix un model monolític de llengua, sinó que acull modulacions regionals. Així, és tan correcte dir al·lot, com noi o xic (o els derivats xiquet i xicot). El mateix diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) recull aquests mots a peu d'igualtat, i aquesta institució considera igualment correctes certes variacions morfològiques: jo estimo / jo estime / jo estim.

Preguntes freqüents

Quina és la principal divisió dialectal del català?

El domini lingüístic es divideix en dos grans blocs: el català oriental i el català occidental. Aquesta partició no segueix divisions polítiques o administratives.

Quina diferència hi ha entre dialectes constitutius i consecutius?

Els dialectes constitutius són el resultat de l'evolució del llatí vulgar a la Catalunya Vella. Els consecutius es van originar arran de la conquesta i repoblació, amb parlants dels primers.

Quin paper té l'estàndard respecte als dialectes?

Mentre els dialectes diversifiquen la llengua, l'estàndard en fa de factor de cohesió. Els usuaris s'identifiquen amb ell i l'adopten com a model de referència.