Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Joan Maragall i Víctor Català: Figures Clau de la Cultura Catalana

Antoni M. Alcover

Antoni M. Alcover: El diccionari. Va recollir contes de gran riquesa lingüística. El 1885 publica les Contarelles i el 1896 els vint-i-quatre volums de l'Aplec de Rondaies Mallorquines. Va sorgir la idea de fer un diccionari amb materials recollits de primera mà, al Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El seu diccionari no havia de ser local ni regional, sinó nacional, i a més, volgué que no fos únicament dialectològic, sinó també històric i amb documentació literària.

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra: El 1891 va publicar “Ensayo de gramática de catalán moderno” a L'Avenç. Amb els seus escrits, Fabra és l'autèntic artífex de la normativització moderna de la nostra llengua. Pompeu va elaborar les Normes Ortogràfiques, el Diccionari Ortogràfic, la Gramàtica Catalana i el Diccionari General de la Llengua Catalana. Aquestes quatre obres formen el corpus normatiu de la llengua catalana.

Joan Maragall

Joan Maragall va ser un gran poeta modernista, fill d'un empresari tèxtil. Va estudiar música, idiomes i dret. Va treballar al Diario de Barcelona i a L'Avenç, on divulgà les idees de Nietzsche. La seva fou una vida dedicada a la literatura com un autèntic professional. Obres: Poesies (1894), la més significativa dels poetes modernistes, El Comte Arnau, un llarg poema narratiu. Obra teatral: Ifigènia a Tauris, obra dialogada, escrita en vers sobre un passatge de l'Odissea d'Homer. Prosa: el seu concepte de l'art recollit en dos llibres, Elogi de la paraula i Elogi de la poesia (1907), teoria de la paraula viva, defensa que la paraula ha de ser viva, sincera, natural, espontània, sortida del cor i mai retocada per l'intel·lecte.

Jeroni Zanné

Jeroni Zanné: arbitrisme, creu en el treball formal per damunt de la naturalitat defensada pels naturalistes. Característiques: ús espontani del llenguatge actual, sense arcaismes. L'actitud optimista i vitalista.

Víctor Català

Víctor Català: Caterina Albert adopta aquest pseudònim arran de l'escàndol provocat per L'infanticida, un relat premiat als Jocs Florals. I llavors no va tornar a firmar les seves obres com a Caterina Albert, passa a ser Víctor Català. En principi es va dedicar a la pintura i l'escultura; a poc a poc, de manera autodidacta, consolida la seva preparació literària. A les seves obres modernistes, Drames rurals (1902), Caires vius (1907), ens mostra de forma negativa la situació de la dona, sobretot al medi rural. Solitud: considerada la novel·la més representativa del modernisme, tracta la lluita de la protagonista, Mila, contra un entorn agressiu, tema modernista; la dona viu el fracàs matrimonial a la muntanya, on el marit fa d'ermità. Conscient de la seva infelicitat, pren la decisió d'abandonar-lo. El pastor simbolitza la puresa, la bondat i la fortalesa de la muntanya. L'ànima, la brutalitat, la duresa i la crueltat del camp. L'ermità simbolitza la covardia, el materialisme i l'apatia enfront de Mila, heroïna típica modernista. Entre 1918 i 1930 les seves novel·les ja no es poden classificar com a modernistes, sinó com a noucentistes.