Antropologia, Física i Ètica de Descartes: Guia Completa
Antropologia: Relació entre cos i ànima
L'ésser humà està compost per dues substàncies: una extensa (el cos) i una altra pensant (l'ànima). Seguint la regla de l'evidència, es conclou que l'ànima no té una relació intrínseca amb el cos, ja que són dues substàncies diferents i completes. Tanmateix, Descartes no pot negar una autèntica unió, ja que l'ànima decideix, el cos executa i existeixen sentiments que afecten ambdues parts. Així, considera la unió com a accidental: juntes formen l'ésser humà, i la mort en representa la separació (la dissolució del cos i la permanència de l'ànima).
Física: El mecanicisme i la cosmologia
Descartes vol descobrir l'existència del món exterior i conclou que, si tenim la capacitat de percebre idees, ha de ser perquè existeixen objectes amb la facultat de produir-les. El món extern existeix per la seva extensió; és l'únic que podem conèixer amb evidència, ja que percebem amb claredat la corporeïtat, però no les qualitats secundàries (olor, color i gust).
La concepció geomètrica de la realitat
Descartes redueix la realitat exterior a una concepció geomètrica: la naturalesa és una màquina construïda per Déu, formada per mecanismes (animals, plantes i cossos humans). Aquesta teoria de l'univers-màquina es confirma amb el descobriment de la circulació de la sang, que depèn de contraccions involuntàries del cor.
Lleis del moviment
El moviment de la matèria s'explica mitjançant tres lleis físiques:
- Llei de la inèrcia.
- Llei del moviment en línia recta.
- Llei de la conservació del moviment.
A més, explica el moviment dels astres basant-se en remolins que provoquen la rotació i la translació del Sol.
Ètica: La moral provisional
Davant la pregunta de com hem de viure, Descartes estableix unes regles de conducta necessàries per conviure amb els altres, plantejant una moral eminentment pràctica basada en tres regles:
- Obeir les lleis i els costums del meu país.
- Ser tan ferm i decidit com sigui possible en les meves accions.
- Vèncer-me a mi mateix abans que a la fortuna; és a dir, acostumar-se a no desitjar aquells béns que no estiguin al nostre abast.