Antropologia i Psicologia de Plató: Dualisme i Metempsicosi

Antropologia de Plató

Antropologia: Plató té tres dualismes (l’ontològic, l’epistemològic i l’antropològic).

Dualisme Antropològic

Parteix de la distinció entre cos i ànima. Consisteix en afirmar que l’home està compost per un cos (corruptible, voluble, limitat i passional) i una ànima (immortal i capaç d’apropar-se a la divinitat).

Psicologia de Plató

Plató fa una distinció de l’ànima en tres parts:

• Desig «concupiscible»: Part irracional de l’ànima que es deixa guiar pel plaer i és capritxosa i voluble, i per tant és concupiscible.
• Voluntat «irascible»: Part a-racional: capacitat d’imposar-se a la por o la temptació amb valentia o fins i tot amb violència, per tant, és irascible, un gran exemple n’és la ira.

Aquests dos es deixen portar per la part carnal i la racional, que és la part més divina que controla els altres dos aspectes perquè no es deixin portar. En l’origen les nostres ànimes formaven part de la racionalitat però algunes ànimes van desobeir la seva part racional (part intel·lectualment més elevada, divina) i van ser castigades a viure en un cos material.

I finalment la Racionalitat: facultat d’escollir segons el coneixement amb independència de les parts no racionals de l’ànima (establir connexions entre diferents coneixements).

(per entendre-ho) Mite del carro alat: diu que tota ànima és com un carro alat de dos cavalls, que té dos corsers, la voluntat i el desig (no racionals) i una auriga racional que els guia que intenta guiar-los que és la racionalitat. Les ànimes que es deixen portar per la voluntat o el desig són castigades a viure una vida mortal i a oblidar el món de les idees, i així naixem sense saber res.

Jerarquia Psicològica (Anímica)

Tothom tendeix a entregar-se a un dels atributs de l’ànima de manera que les ànimes poden ser de (i) bronze, esclaves del desig concupiscible i mortals, (ii) plata, tendents a la voluntat irascible, i (iii) or, entregades a la racionalitat immortal (cf República).

Metempsicosi

Orfisme Pitagòric

Migració de les ànimes d’un cos a un altre cos que depèn de la vida anterior.

Segons els pitagòrics hi ha Reencarnació perquè les ànimes són finites, si desapareixen el món sensible quedaria sense ànimes, i per no fer-ho es traslladen a un altre cos.

La reencarnació consisteix en que una ànima es desvia de la divinitat (món de les idees) que és molt racional i és castigada i enviada a un cos humà, on es produeix l’amnesi (oblit del món de les idees), i així les ànimes es van reencarnant una vegada i una altra sent jutjades després de cada vida fins a tornar a unificar-se amb la divinitat. Concretament es plantegen uns cicles de reencarnació en què l’ànima passa d’una vida divina a una de mortal de màxim cent anys, després un judici que dura mil anys... després una altra vida de mortal, més o menys noble ... i segueix així deu mil anys fins que es fa el judici final que determinarà la reunificació amb la divinitat com a salvació final.