Aristòtil: Ètica, Política, Felicitat i la Teoria de la Substància
La Política Aristotèlica: Ètica i Benestar a la Polis
Per a Aristòtil, la política i l’ètica són inseparables. L'objectiu suprem és el benestar i la felicitat humana. L’ètica, d’alguna manera, depèn de la política per dues raons fonamentals:
- D’una banda, es busca el bé de la societat abans que el d’un sol individu.
- De l’altra, l’individu només es pot desenvolupar i ser feliç en el marc de la polis (ciutat-estat).
La polis té l’obligació i el deure de proporcionar les bases i les eines necessàries perquè els seus membres satisfacin les seves necessitats i interessos.
La Recerca de l'Estabilitat i la Classe Mitjana
Aristòtil sap que l’ésser humà es realitza en societat, però és conscient que tothom és diferent i cadascú troba la felicitat de manera diferent. Ell afirma que el més important per ser feliç és tenir una estabilitat. Creu que la millor comunitat és aquella en la qual els ciutadans no són ni massa rics ni massa pobres, és a dir, la classe mitjana.
Crítica a Plató: La Impossibilitat de l'Estat Perfecte
Aristòtil nega la possibilitat d’un estat perfecte (contrari a Plató). Cada poble viu unes condicions geogràfiques, climàtiques i culturals diferents, per la qual cosa és impossible establir un ordre general vàlid per a tots. Cada comunitat ha de trobar l’entitat que li vagi millor d’acord amb els seus ideals. És per això que hi ha certes diferències entre uns règims i uns altres.
Teleologisme i les Quatre Causes de la Realitat
Per explicar el teleologisme s’ha d’explicar la Teoria de les Quatre Causes, ja que Aristòtil ens diu que els principis de la realitat no estan en el Món Intel·ligible (Plató), sinó que estan en el món sensible. Creia que les coses existeixen per quatre causes, i que les quatre condicionen la nostra existència:
- Causa Material: La matèria de la substància, de què està feta.
- Causa Formal: La seva forma o essència.
- Causa Eficient: L’executor o agent del canvi.
- Causa Final: El seu objectiu o propòsit.
La Causa Final com a Motor de la Natura i l'Ètica
Respecte d’aquestes causes, la que té més repercussió és la causa final, segons la qual qualsevol fenomen o succés respon a un objectiu. És a dir, qualsevol actualització de potències tendeix a un final (un objectiu).
De la mateixa manera que les persones actuem perseguint uns objectius, tota la natura està animada de tendències cap a finalitats determinades. Per exemple, un canal es construeix per poder regar; un riu, obra natural, també té una finalitat semblant. Per a Aristòtil, tot en la natura tendeix a un fi: millorar i perfeccionar-se, actualitzant les seves potències.
L’ètica d’Aristòtil té una dimensió teleològica important. Tota acció respon a un objectiu o finalitat; en altres paraules, actuem buscant un bé. Tots aquests objectius només en aparença són béns, ja que en realitat són mitjans per aconseguir altres objectius, de manera que tenen un caràcter merament instrumental i tots busquen, en última instància, la felicitat.
La Felicitat (Eudaimonia) i el Terme Mitjà
Segons Aristòtil, en la seva obra més important sobre el tema, l'Ètica a Nicòmac, l'objectiu de tota acció humana és la felicitat (Eudaimonia): tots volem ser feliços, tendim a aquest estat. Ningú actua per perjudicar-se a si mateix.
És a dir, la felicitat és el bé suprem, desitjable per ella mateixa i que no se subordina a cap altre, però cadascú la troba en un lloc diferent. En un ésser humà, el més natural és la racionalitat, per això la seva felicitat és el més característic.
Virtuts Dianoètiques i Ètiques
Per aconseguir aquesta felicitat, s’han de tenir totes les virtuts dianoètiques. Les virtuts dianoètiques tenen a veure amb la nostra manera de reflexionar i conèixer. Al contrari de les virtuts ètiques, que estan relacionades amb la manera d’actuar en el món.
L’ésser humà actua correctament i és virtuós si els seus desitjos i costums s’emmarquen en allò que és racional, una racionalitat que li permet escollir el terme mitjà òptim entre dos extrems de conducta.
Aquest terme mitjà (que és el punt òptim, l’excel·lència) dependrà de cada cas i de cada situació, i només la prudència i la raó de cadascú garanteixen la seva elecció correcta.
La Substància Aristotèlica i la Crítica a Plató
Aristòtil anomena substància la realitat; és tot el que ens envolta. En canvi, Plató deia que la realitat era ideal i considerava que els objectes sensibles són només una il·lusió.
La realitat substancial constitueix una síntesi dels dos mons platònics.
Aristòtil mira de superar la Teoria de les Idees. Els dos mons platònics es converteixen en dues dimensions presents en tot ésser sensible, dues cares (matèria i forma) d’una mateixa realitat: la substància.
Hilemorfisme: Matèria i Forma
Aquesta composició de matèria i forma s’anomena hilemorfisme. La matèria és el suport o substrat de la forma; sense matèria no hi hauria substància. Però la matèria per ella mateixa tampoc no és res. Sense forma, sense essència, la fusta o el marbre no constitueixen cap substància.
És a dir, mentre Plató parlava de la idea de cavall i d’un cavall concret com a coses diferents, Aristòtil, en canvi, veu la idea de cavall dins de cadascun dels cavalls concrets existents.
Vocabulari Filosòfic Clau d'Aristòtil
- Ànima
- Principi vital i intel·lectual perquè és la seu de la raó, qualitat que ens distingeix dels altres animals. Aristòtil distingeix tres tipus d’ànima, amb tres tipus de funcions:
- L’ànima vegetativa (nutrició i creixement).
- L’ànima sensitiva (sensació i moviment).
- L’ànima racional (raó i pensament).
- Sil·logisme
- Conclusió que es fa a partir de dues premisses. Hi ha 3 termes: el menor, el major i el mitjà.
- Substància Segona
- És tot allò que comparteixen les substàncies primeres (les espècies i els gèneres).
- Món Supralunar
- El món supralunar és un món celeste, perfecte i incorruptible. Està format per la resta dels planetes i les esferes que expliquen el seu moviment. Al final se situa l’esfera dels estels fixos. Hi ha un cinquè element incorruptible, anomenat Èter. Té un moviment circular, perfecte i inalterable.
- Axioma
- Proposició vertadera que no podem demostrar, però que serveix de base per a altres teories. Si la negues, entres en contradicció.