Aristòtil vs. Plató: Metafísica, Coneixement i l'Ànima
La Filosofia d'Aristòtil: Ruptura i Continuïtat amb Plató
Aristòtil era deixeble de Plató, però no estava d'acord amb la Teoria de les Idees del seu mestre. Ell no creia que les essències existissin de manera independent en un món separat. Per a Aristòtil, la veritable realitat està constituïda pels éssers del món sensible que podem percebre a través dels sentits. Aquesta és la base del realisme filosòfic aristotèlic, centrat en la physis (natura).
Mentre que, segons Plató, les idees o essències estan fora de les coses (en el món intel·ligible), segons Aristòtil, les formes estan en les coses físiques (en el món físic). Per tant, Aristòtil trenca amb el dualisme platònic i es converteix en un pensador monista.
Teoria del Coneixement Aristotèlica
Aristòtil rebutjava la Teoria de la Reminiscència de Plató. Ell pensava que el coneixement ha de partir dels individus particulars que captem amb els sentits.
Aristòtil accepta la distinció platònica entre coneixement sensible i coneixement intel·ligible, afirmant igualment que el coneixement veritable i valuós consisteix a conèixer allò universal (les essències, que són copsades per mitjà del concepte lingüístic).
La Teoria de la Reminiscència (que va de l'universal al particular) és substituïda per la Teoria de l'Abstracció (que va del particular al universal). Aquesta última vol dir que el veritable coneixement consisteix a anar més enllà d'allò particular per copsar allò universal, que és la forma o essència compartida per tots els individus d'una mateixa espècie.
El procés per arribar al coneixement universal es desenvolupa en diverses etapes:
- Primer, percebem els individus a través dels sentits.
- Les concepcions s'emmagatzemen a la memòria, evocades gràcies a la imaginació.
- Finalment, l'enteniment ens permet contrastar percepcions semblants i obtenir-ne trets en comú.
L'Ànima en la Filosofia d'Aristòtil
Afinitats amb Plató
Aristòtil accepta la distinció entre cos i ànima (psique). L'ànima és allò essencial de l'ésser humà. Distingeix entre tres tipus d'ànima, sent la part més important i específica de l'ànima en l'ésser humà la part racional (la raó).
Diferències amb Plató
El concepte aristotèlic d'ànima és molt més ample que el de Plató: hi abasta tota forma d'ésser viu (vegetals, animals i l'home). Qualsevol cos d'un ésser viu té ànima (l'ànima és la"form" del cos d'un individu).
La unió cos/ànima és substancial i no accidental (a diferència de Plató). Aristòtil rebutja la tesi de la immortalitat de l'ànima. Ell distingeix tres tipus d'ànima:
- Vegetativa: nutrició i creixement.
- Sensitiva: emocions, sensació i mobilitat.
- Racional: llenguatge, pensament i convivència.
Quan el cos mor, l'ànima també mor. L'ànima és el principi de vida, és allò que fa que visquem, pensem i sentim. L'ànima individual és mortal.