Arquitectura als EUA: de la fusta a l'escola de Chicago i els gratacels

Irrupció dels EUA en l'arquitectura

Els EUA, fundats el 1776, es mantenen com a país homogeni en arquitectura i economia fins a 1914. Durant aquest temps, la guerra de Secessió enfronta el territori industrial del nord amb el territori agrícola del sud: el proletariat industrial s'oposa a l'economia esclavista. Els dos sistemes, importants per a l'economia, acaben resolent-se mitjançant un pacte. Després de la guerra, el país experimenta un desenvolupament important, que dona lloc a l'escola de Chicago i als gratacels.

Abans de la guerra

Els EUA són inicialment un conjunt de colònies angleses. Amb França, Mèxic i altres potències com a veïns, la independència del 1776 dona pas a una formació lenta, marcada per la guerra. Els colons creuen el Mississipí cap a l'oest, en territoris comprats o conquerits. Els revolucionaris francesos els ajuden, en una relació cordial. La conquesta de l'oest impulsa el ferrocarril i la construcció a l'oest, mentre l'est s'encarrega de proveir el menjar. La incorporació d'aquests territoris és lenta, però el procés fa de Chicago una ciutat llançadora i frontissa, que arriba als dos milions d'habitants en tres anys.

El país neix ric en riquesa forestal. Els colons del segle XVIII coneixien la fusta, herència dels pobles nòrdics, i això fa que la construcció en fusta sigui molt important; l'ajuntament de Boston n'és un bon exemple. També hi ha un sistema jeràrquic de peces (jàssera, biga, unions...). Hi ha molta matèria primera i la fusta és omnipresent, cosa que dona lloc a altres tècniques. A Carolina del Nord es construeixen cases d'estil palladià, inspirades en l'arquitecte Palladio i el seu model amb faana.

Thomas Jefferson i la capital Washington

El president Thomas Jefferson, de formació d'arquitecte francès i Universitat de Virgínia, encarrega la capital, Washington. El projecte és diferent: abans les ciutats seguien una quadrícula, però Washington no en té. No és una ciutat moderna, sinó neoclàssica, amb diagonals, simetries, places i parcs. Hi trobem edificis com la Casa Blanca i el Capitoli, d'imatge decent i majestuosa. És la única ciutat totalment neoclàssica del país.

Història de la fusta i la modernitat

La fusta és el material de la modernitat del país, amb la indústria de la fusta. La necessitat de construir moltes cases amb fusta dona lloc a un sistema de fusta tallada: troncs convertits en peces i seccions iguals (coberta, paret, sostre). Són les primeres peces que s'estandarditzen, amb més juntes i muntades amb claus. La gràcia del ballon frame (entramat lleuger) és la màquina de claus de filferro, de 1830. El sistema utilitza molts teulats i molts claus; és senzill i resistent, però és dolent davant del foc. Resol problemes com els perfils iguals, els claus i l'autoconstrucció. Són cases senzilles de planta baixa i primer pis, que acompanyen l'augment de població de les ciutats. També hi ha algunes construccions neogòtiques, com la església de Saint Patrick, i edificis neorenaixentistes que evolucionen l'arquitectura.

Després de la guerra de Secessió

Després de la guerra es desenvolupa molt l'agricultura i apareixen fàbriques d'acer, escoles d'arquitectura, revistes i molt ferro colat (catàlegs i reforma del Capitoli). Un avenç important és l'ascensor: Elisha Graves Otis l'inventa el 1852. Ja existeixen els muntacàrregues; Otis inventa els frens de seguretat, clau per al seu ús. Primer funciona amb vapor, després amb hidràulica i a final de segle amb electricitat. Aquest avenç té una repercussió important, que es fa visible després de l'incendi de Chicago. Els terrenys del centre són molt cars per construir, i per amortitzar els costos cal fer pisos; això és impossible sense ascensor. Així neix la construcció en altura i els primers gratacels a Chicago. Un dels edificis clau és el de Henry Robson, de catorze plantes, amb límits i murs amples, que propicia la construcció d'acer i ferro.

Els primers gratacels i l'escola de Chicago

El coronel William Le Baron Jenney experimenta amb una retícula de ferro, un perímetre de contingut i una arquitectura funcional. El Reliance Building, obra de Burnham i Root, és el primer edifici de ferro forjat que s'aguanta per si mateix, amb normativa, recobriment de terracota i una estructura armada de ferro. També augmenta l'ús de l'acer, més resistent. Els edificis alts plantegen problemes com la seguretat i l'estètica. L'escola d'arquitectura de Harvard, amb Henry Hobson Richardson, construeix magatzems en altura, amb finestres cada cop més baixes, poc ornament, parets primes i obertures repetides. L'escola de Chicago, en canvi, aprofita els recursos i les possibilitats de Henry (Burnham, Root, Adler i Sullivan).

Adler i Sullivan

Adler i Sullivan dissenyen l'Auditori de Chicago, de façana inclinada, amb un interior modernista. Experimenten amb edificis alts i acabats, buscant la verticalitat amb pilars falsos. Els magatzems, la finestra Chicago i l'Art Nouveau són trets característics del seu estil.

Exposició Colombina de 1893

L'Exposició Colombina de Chicago del 1893 marca un gir important: s'abandona l'Art Nouveau i es imposa la neoclàssica de ferro. Guastavino fa voltes per a edificis. Frank Lloyd Wright no accepta el neoclassicisme; construeix cases baixes d'estètica moderna, amb espai fluid que integra l'interior i l'exterior. La Robie House és un exemple: façana diluïda, voladissos horitzontals, llar de foc com a ròtula i un èmfasi en l'exterior.