L'ascens i caiguda de Napoleó: Imperi, reformes i restauració
El 18 Brumari
A França, el Directori es trobava en una posició molt delicada.
Napoleó va marxar cap a França deixant les seves tropes a Egipte.
Amb el suport de la burgesia, fou nomenat cap de l’exèrcit de París.
El 9 de novembre de 1799, el 18 Brumari, va dur a terme un cop d’estat i va acabar així amb el Directori.
Es va formar un Consolat on Bonaparte, Sieyès i Ducos van passar a ser cònsols. Es va redactar una constitució on Napoleó feia efectiu el seu nomenament com a primer cònsol, amb un mandat de deu anys.
Reformes
Millora de les relacions amb l’Església catòlica a través d’un acord amb el papa Pius VII.
Es va fer ús d’una arquitectura monumental per commemorar les victòries del cònsol.
Canvià el nom del Museu de la República pel de Museu Napoleó, i hi va començar a guardar les obres que s’espoliaven en les seves campanyes.
Altres reformes que es van dur a terme:
- Creació de noves estructures de govern, com el Consell d’Estat
- Centralització de l’administració.
- Creació d’un nou codi tributari
- Educació superior pública
El declivi
L’any 1812, Napoleó va reunir un gran exèrcit per envair Rússia, que no havia complert amb el bloqueig continental que havia d’interferir el comerç marítim britànic.
Les tropes napoleòniques van ser derrotades.
Gran Bretanya, Rússia, Prússia i Àustria van veure l’oportunitat de vèncer l’emperador francès i van formar la Sisena Coalició.
Bonaparte va ser derrotat l’any 1813 a Leipzig.
Les fronteres franceses perillaven i Napoleó ja no comptava amb el suport de la població, per la qual cosa no va poder reunir un gran exèrcit.
Les tropes aliades entraren a París, i el Senat creà un govern provisional que destituí Napoleó i nomenà rei a Lluís XVIII.
El 6 d’abril de 1814, Napoleó va signar el tractat de Fontainebleau, pel qual abdicava i era obligat a exiliar-se a l’illa d’Elba.
Els 100 dies
El 1814, França i la Sisena Coalició van signar el tractat de París, pel qual s’establia que les fronteres franceses tornessin a ser les d’abans de la Revolució.
Es va obligar el rei Lluís XVIII a signar una carta (Carta Atorgada) que el comprometia a seguir amb les bases de l’administració napoleònica.
L’any 1815, Napoleó arribà a França amb uns quants soldats, i Lluís XVIII decidí anar-se’n.
Napoleó va governar durant 100 dies més.
La derrota a la batalla de Waterloo (1815) obligà a Napoleó a abdicar.
La Restauració
Després de la caiguda de Napoleó l’any 1815, el seu successor fou Lluís XVIII.
S’inicià el període de la Restauració: es van refer a Europa les fronteres anteriors a l’era napoleònica i es van restablir els trons europeus de molts monarques absolutistes.
El congrés de Viena
El 1815 es va celebrar el congrés de Viena, que tenia com a objectius:
- Establir una sèrie de normes que evitessin que el poder tornés a caure en mans d’una sola potència.
- Solucionar els problemes entre els diferents països europeus.
- Evitar una altra revolució com la francesa.
Es va formar la Quàdruple Aliança, una entesa entre Àustria, Rússia, Prússia i Gran Bretanya, que tenia la funció de mantenir l’ordre i l’equilibri a Europa.
Àustria, Rússia i Prússia també van crear la Santa Aliança, una unió religiosa que permetia defensar l’Antic Règim i intervenir en cas que es donés alguna revolució.
Es van reestructurar les fronteres dels diferents territoris que conformaven el continent.
El ministre d’Exterior francès, Talleyrand, va aconseguir participar al congrés i va poder alleujar les sancions imposades a França.
A França es va recuperar la Carta Atorgada de 1814 i s’hi van introduir algunes característiques de l’Antic Règim, però també es van mantenir alguns principis liberals.
El rei Lluís XVIII acceptà aquesta carta, i el seu germà i successor, Carles X, seguí amb aquest sistema fins que fou derrocat l’any 1830.
Espanya al segle XIX
La guerra del Francès
La guerra del Francès fou una guerra en la qual els espanyols intentaren alliberar-se de l’ocupació francesa, però també fou una guerra interna entre els dos bàndols en què estaven dividits els espanyols:
- Els contraris a les forces franceses, anomenats patriotes.
- Els seguidors del monarca francès Josep Bonaparte, anomenats afrancesats
Finalment, l’any 1812, coincidint amb el declivi de Napoleó i gràcies també a l’ajuda de l’exèrcit britànic, els francesos van ser derrotats a Arapiles.
L’any 1813, es va signar el tractat de Valençay, que posava fi a la guerra i, l’any 1814, els francesos van abandonar la Península.
El regnat de Ferran VII
El retorn a l’Antic Règim (1814-1820)
El tractat de Valençay, signat el 1813, va posar fi a la guerra contra Napoleó i va suposar un retorn a l’Antic Règim, amb Ferran VII al tron espanyol.
Ferran VII invalidà la Constitució de 1812 i totes les resolucions preses a les Corts de Cadis.
Per aquest motiu, els liberals van protagonitzar diversos pronunciaments demanant el restabliment de la Constitució.
Aquestes sublevacions van ser frenades i els liberals van ser perseguits i forçats a l’exili.
Trienni Liberal (1820-1823)
L’any 1820, el pronunciament del liberal Rafael del Riego a Cabezas de San Juan va aconseguir restablir la Constitució de 1812 i el rei es va veure obligat a acceptar-la i a convocar les Corts.
S’inicià un període de tres anys en el qual van governar els liberals i es van renovar algunes de les reformes aprovades a Cadis.
El 1823, al congrés de Verona, la Santa Aliança va decidir intervenir a Espanya i les tropes franceses, conegudes com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, van entrar al país i van restablir l’absolutisme.
La dècada Ominosa (1823-1833)
S’inicià un segon període absolutista que durà deu anys.
L’inici del regnat destacà per la seva cruesa: els liberals van ser perseguits i executats.
Més endavant, Ferran VII intentà moderar l’absolutisme i els apostòlics, un grup partidari d’un absolutisme extrem, començaren a veure el germà del monarca, Carles Maria Isidre, com un bon candidat per al tron espanyol.
L’any 1829, Ferran VII es casà amb Maria Cristina de Nàpols i un any més tard nasqué la seva filla Isabel.
El 1830, es publicà la Pragmàtica Sanció, que anul·lava la Llei sàlica per la qual les dones de la família reial no podien accedir al tron.
Espanya es trobava dividida:
- Els absolutistes donaven suport a l’infant Carles (carlins).
- Els liberals a Isabel, la filla de Ferran i Maria Cristina (isabelins).
El regnat d’Isabel II
La primera guerra carlina (1833-1840)
L’any 1833, va morir el rei Ferran VII, la qual cosa va fer esclatar la primera guerra carlina.
En el testament, el monarca va establir que cedia la corona a la seva filla Isabel (que només tenia tres anys) i que, fins que no fos major d’edat, la regència seria per la seva mare, Maria Cristina.
Carles no va acceptar Isabel com a hereva i es va autoproclamar rei.
S’iniciaren un gran nombre de sublevacions carlines.
La primera guerra carlina finalitzà l’any 1840 amb la derrota militar dels carlins.
Aquell mateix any, se signà el conveni de Bergara, que implicava el reconeixement d’Isabel com a reina.
El triomf liberal (1833-1844)
Durant els anys que durà la primera guerra carlina, Maria Cristina fou la reina regent.
L’any 1835, nomenà cap de govern a Mendizábal, membre del Partit Progressista.
Mendizábal va dur a terme diverses reformes, com l’allistament general a l’exèrcit, l’eliminació de molts ordes religiosos i la desamortització eclesiàstica.
El 1836, les pressions entre moderats i progressistes van fer que Mendizábal dimitís i Maria Cristina nomenés un nou govern moderat, que aprovà la Constitució de 1837, també de caràcter moderat.
El descontentament dels progressistes augmentà i, l’any 1840, van dur a terme un pronunciament.
Aquest pronunciament va fer que Maria Cristina renunciés a la regència, que va assumir el general progressista Espartero.
El govern d’Espartero va esdevenir molt autoritari i va perdre el suport de què gaudia.
L’any 1843, els moderats i fins i tot alguns grups progressistes van dur a terme un aixecament que obligà el general a exiliar-se.
La dècada moderada (1844-1854)
Davant l’exili d’Espartero, Isabel II, que només tenia tretze anys, fou declarada major d’edat i proclamada reina.
Isabel II donà el poder als moderats, situació que es va perllongar deu anys.
Durant el període moderat, jugà un paper clau el general Narváez, president intermitent del govern entre el 1844 i el 1851.
S’aprovà la Constitució de 1845, que tenia un caràcter conservador: reforçava el paper de la monarquia i negava el principi de sobirania nacional, establia el sufragi censatari, restablia la confessionalitat catòlica, centralitzava l’administració, etc.
L’any 1854 a Vicálvaro (Madrid), va tenir lloc l’aixecament dels generals Dulce i O’Donnell, moderats dissidents i adversaris de Narváez.
Aquest aixecament va triomfar i va posar fi al període moderat.
El Sexenni Democràtic (1868-1874)
L’any 1868 va tenir lloc una revolució anomenada la Gloriosa amb l’objectiu d’acabar amb la monarquia d’Isabel II i assolir un sistema democràtic.
Aquesta revolució, encapçalada pels generals Serrano i Prim, va rebre el suport de la majoria de la població i obligà Isabel II a exiliar-se a França.
S’aprovà la Constitució de 1869, molt més avançada i democràtica que les anteriors.
Serrano fou nomenat regent i Prim cap de govern.
L’any 1870, les Corts van triar el príncep italià Amadeu de Savoia, de caire progressista, com a rei.
El nou monarca va rebre el suport dels progressistes, però la resta de la població hi estava en contra: carlins, republicans, eclesiàstics i, fins i tot, aristòcrates no volien un rei estranger.