Ausiàs March i la Literatura Catalana del Segle XV

La Plena Normalitat de la Llengua Catalana al Segle XV

Els prehumanistes van influir en la llengua administrativa i en la construcció de l'estàndard cancelleresc al segle XIV. El segle XV contempla la normalitat del català, que assoleix la plenitud fins i tot en l'àmbit de la poesia lírica. Aquest fet es va produir amb una visió més realista de l'amor, la crisi dels valors feudals i el distanciament de la llengua poètica d'autors com Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi respecte del provençal de la tradició trobadoresca. Autors posteriors utilitzen una llengua poètica més lliure de provençalismes.

Les tensions polítiques i socials a Catalunya contrasten amb la puixant burgesia valenciana, que converteix València en una ciutat de gran vida cultural. Aquest fet influeix en el mecenatge artístic i els gustos literaris. Es construeixen magnífics edificis d'estil gòtic, s'instal·len impremtes i la literatura adquireix ressonàncies realistes i modernes, que influiran en la literatura posterior. Els grans autors d'aquest segle són valencians.

La llengua va assolir la seva plena normalitat i l'estàndard es va "valencianitzar". La prosa administrativa i la llengua literària exhibeixen marques de la variant valenciana. L'ambient humanístic i la construcció de modernes monarquies fan que hi hagi una preocupació per la correcció idiomàtica i per la varietat valenciana com a model de llengua literària. Joan Esteve va escriure el primer diccionari bilingüe. Bernat Fenollar i Jeroni Pau intenten establir el nivell de la llengua a partir de les modalitats de València i Barcelona, rebutjant el llenguatge rural i prenent com a model el llenguatge urbà.

Aquesta situació té un aspecte negatiu: l'entronització d'una dinastia d'origen castellà, que adopta el castellà com a llengua de cultura cortesana. A finals del segle XV, la literatura aristocràtica en castellà anirà desplaçant la literatura catalana.

La Modernitat de la Poesia d'Ausiàs March

L'autèntica modernització poètica ens arriba amb l'obra d'Ausiàs March.

Ausiàs March (1397-1459)

Encara que conserva elements de la tradició trobadoresca, Ausiàs March va ser un autor influït per la poesia italiana de Petrarca. Abandona el provençal en benefici del català per expressar-se amb sinceritat. La fugida del retoricisme de la poesia anterior i l'expressió dels estats d'ànim el converteixen en un autor original i modern, que influirà en poetes contemporanis i en poetes castellans dels segles XVI i XVII.

L'Autor

Nascut segurament a València (Gandia o Beniarjó), provenia d'una família aristocràtica. Va participar en campanyes navals d'Alfons el Magnànim i es va convertir en falconer major. Es va casar amb Isabel Martorell i, en segones núpcies, amb Joana Escorna. No va tenir fills, però en va reconèixer quatre de naturals. Va morir a València el 1459.

Obra

Conservem 128 poemes escrits entre els anys 1425 i 1459. La seva obra està formada pels Cants d'amor, els Cants de mort i el Cant Espiritual. Els Cants d'amor estan agrupats en cicles, titulats amb el senyal amb què amaga el nom de l'estimada. Els temes principals són l'amor i la mort.

El to moralitzador i didàctic, així com el tema de la justícia divina, són predominants en els sis Cants de mort i en el Cant Espiritual.

Caracterització

Ausiàs March fuig de la poesia trobadoresca:

• Evita la retòrica de la poesia anterior i busca la senzillesa en l'expressió. Reconeix les dificultats per expressar-se: els seus versos són "sense alguna art, eixits d'hom fora seny".
• Renuncia al provençal, ja que considera que ni la llengua ni la tradició dels trobadors són adequades per transmetre els seus sentiments. Conserva alguns provençalismes de gran tradició poètica que fa servir per mantenir la regularitat mètrica.

De la tradició trobadoresca, conserva característiques formals com l'ús del senyal, les fórmules de tractament i respecte, la recerca de l'amor espiritual i la tendència a idealitzar l'estimada.

En l'obra de March cal destacar dos trets que el fan original:

• L'estil expositiu, propi de qui vol ensenyar i moralitzar sobre l'art d'estimar i estar enamorat.
• La presència del "jo" poètic. La dama, que tenia un paper rellevant en la tradició anterior, queda en segon pla davant l'anàlisi dels sentiments del poeta.

Els poemes de March tenen sovint una estructura fixa:

• Exposició d'una situació hipotètica o de la vida real, en forma de comparació, per aplicar-la al seu estat d'ànim.
• Conclusió (resum del que ha dit a l'estimada).

Altres vegades, l'estructura és a la inversa: explicació, comparació i conclusió.

Característiques de l'estil de March:

• Condensa molt les frases, amb elisions de determinants i conjuncions.
• La mètrica i la rima l'obliguen a fer servir hipèrbatons bruscos.
• Fa servir freqüents negacions.
• Utilitza l'al·legoria per expressar el seu estat d'ànim.
• Quan reflecteix una experiència trista, els versos tenen un to patètic i pessimista, amb interrogacions retòriques, apòstrofes i paradoxes.

Ausiàs March ens mostra la imatge d'un poeta incomprès i solitari en els seus sentiments amorosos.

Temes

Els temes principals (l'amor, la dona i la mort) són tractats de manera profunda i complexa.

Idees sobre l'amor:

1. L'amor el té presoner.
2. L'amor li produeix plaer.
3. Converteix el poeta en el més gran amador i en mestre d'amor.
4. Teoritza i moralitza sobre l'amor. Per a ell, hi ha tres classes d'amor: amor fi, foll i venal.
5. L'amor fi i l'amor foll provoquen un conflicte: l'amor fi és insuportable, però el plaer carnal dura poc.
6. El fracàs amorós el duu a la desesperació i es penedeix d'haver estimat.
7. March no pot viure sense amor i enyora el temps en què estava enamorat.

La dona, en els poemes de March, és un ésser de carn i ossos, encarnació de grans virtuts i origen dels vicis més grans.

1. S'enamora per la bellesa física, intel·lectual i espiritual de la dama.
2. La considera digna del seu amor.
3. Davant d'una dona es troba indefens.
4. Sense la correspondència amorosa, se sent màrtir.
5. En cas de fracàs amorós, sol responsabilitzar la dona, que apareix com a insensible i incapaç d'estimar "finament".

El tercer gran tema és la mort:

1. La mort és desitjada perquè posa fi al dolor d'estimar.
2. La pròpia mort li resulta odiosa perquè li impediria veure l'estimada.
3. La mort és la solució al conflicte amorós.
4. La mort és desitjada per reunir-se amb l'estimada difunta.
5. La mort és temuda pel judici diví i la condemnació eterna.

La relació del poeta amb Déu és tortuosa. Al Cant Espiritual trobem els millors versos. L'ús de versos sense rima fa que la lectura no sigui tan complicada.

La relació del poeta amb Déu és conflictiva. Per salvar-se, necessita estimar Déu, però no l'estima. Per això, prega a Déu que l'obligui a estimar-lo. Déu no l'ajudarà, com diu el tòpic ausiasmarquià, tant en la religió com en l'amor.

Altres Autors

• Joan Roís de Corella (representant de l'estil de "valenciana prosa"): formava part d'un grup de petits aristòcrates que es reunien a casa de Berenguer Mercader. Tenia una formació humanística i feia servir un estil solemne, artificiós i classicitzant, anomenat "estil de valenciana prosa". Els seus temes eren mitològics i/o amorosos.
• Bernat Fenollar (representant del corrent satíric valencià): formava part d'un grup d'escriptors burgesos que s'aplegaven a casa seva. Conreaven una temàtica satírica i humorística, amb un llenguatge planer i pintoresc. Van fer obres col·lectives sota la forma del debat poètic, com ara Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gazull, i Lo procés de les olives.

Jaume Roig i l'Espill

Nascut a València al segle XV, Jaume Roig fou metge, mestre i administrador. El 1460, després de morir la seva muller, es va refugiar a Callosa d'en Sarrià, on va compondre l'Espill o Llibre de les dones, exemple del corrent satíric valencià.

L'Espill és una llarguíssima narració en vers (16.357 versos) que explica l'ascensió social i econòmica d'un personatge anomenat "l'Agutzil". L'estructura mètrica és tan rígida que condensa el discurs amb elisions i alteracions de l'ordre sintàctic. Els versos són octosíl·labs dividits per una cesura (hemistiquis) apariats: s'anomenen "noves rimades migpartides".

L'obra s'estructura en quatre parts:

• Llibre primer: parla de quan era adolescent. Orfe de pare, és expulsat de casa. Viatja a Barcelona i a París per enriquir-se, i arriba a practicar el bandolerisme i a participar en la Guerra dels Cent Anys.
• Segon llibre: torna ric a València i es casa quatre vegades amb dones de diferent condició. Les experiències matrimonials són un autèntic desastre.
• Tercer llibre: el rei Salomó se li apareix en somnis i el convenç que no es torni a casar.
• Quart llibre: torna a fer un viatge per diferents convents i es retira a València, lluny de les dones.

Joan Roís de Corella (1433-1497)

Corella denominava "poesies" les seves obres en prosa, que podríem anomenar "prosa poètica".

• Obra profana: en vers, destaquen les obres dedicades a Caldesa i la Balada de la garsa i l'esmerla. En prosa, va escriure novel·les sentimentals de tema clàssic i mitològic.
• Obra religiosa: entre les obres en vers, destaquen les dedicades a la Verge Maria i l'Oració. Entre les narracions, destaca la Història de santa Magdalena.

No va ser gens militarista i es va mostrar desinteressat per la política. Va tenir una intensa activitat amorosa. Dedicat a l'Església, els seus temes centrals són la vivència religiosa. L'obra profana correspon a l'etapa de joventut, i l'obra religiosa, a la vellesa. La temàtica cavalleresca és absent en la seva obra.

Tipus d'Estrofes

• Estrofes cadeno-encadenades (ABABCDCD)
• Estrofes creu-creuades (ABBACDDC)
• Estrofes cadeno-creuades (ABABCDDC)
• Estrofes creu-encadenades (ABBACDCD)