El dialecte català: varietats geogràfiques, socials i històriques

Concepte de dialecte

En parlar o escriure fem servir un determinat registre d'acord amb la situació comunicativa, però, alhora, posem de manifest les nostres característiques dialectals.

La diferenciació dialectal que identifica els diferents grups de parlants no tan sols té a veure amb la variació territorial (varietats geogràfiques) sinó també amb la variació que es produeix al llarg del temps (varietats històriques) i amb la que depèn de l'extracció social dels parlants (varietats socials). La procedència geogràfica, històrica o social determina l'aparició de varietats dialectals, cadascuna amb un accent, mots o construccions peculiars.

Varietats històriques i generacionals

Podem observar-les en exemples com un poema actual d'Ausiàs March (segle XV) o amb un rector de Vallfogona (segle XVII). S'aprecien canvis entre les diverses generacions d'una mateixa família, ja que la gent gran tendeix a ser més conservadora mentre que el jovent se sent atret per la innovació. Podem constatar com neixen certs mots (neologismes) i desapareixen altres (arcaismes).

Varietats socials

Són els usos que fan de la llengua determinats sectors socials. Les classes altes solen diferenciar-se de les baixes en la manera d'enraonar. El parlar del camp no coincideix amb el de ciutat, el dels homes pot diferir del de les dones, etc.

L'exemple més clar de varietat social seria el de l'argot, que en primer terme designa la parla privada que un grup social adopta com a senyal distintiu. Es tracta d'un llenguatge en principi hermètic, propi de sectors situats al marge de la societat. Molts dels argots es dissolen en la llengua col·loquial més popular.

Varietats geogràfiques

El català no està diferenciat només des del punt de vista de la variació geogràfica. La diversitat interna del català és sovint el resultat de canvis relativament moderns, propiciats freqüentment per una situació sociolingüística anòmala.

La separació en estats i províncies contribueix a allunyar els catalanoparlants de les diferents terres i a afeblir la consciència d'unitat lingüística que afavoreix la dialectalització i la interferència d'altres llengües. La manca d'una unitat administrativa impossibilita la consolidació d'una llengua estàndard que hauria de vertebrar espais de comunicació comuns als parlants de totes les terres. L'actual panorama legal no impedeix aquesta intercomunicació, sinó que potencia el distanciament entre les terres.

Divisió geogràfica del català

Les variacions geogràfiques més sistemàtiques no es donen seguint una divisió política, sinó que delimiten el domini lingüístic en dos grans blocs: català oriental i català occidental. Aquesta partició es basa en trets fonètics i gramaticals.

L'any 1861, el filòleg Manuel Milà i Fontanals proposà la divisió en dos grans zones dialectals a partir de trets com la neutralització de les a/e, fenòmens que tenen lloc en català oriental però no en l'occidental.

Els dialectes constitutius del català són el resultat de l'evolució del llatí vulgar en una àrea geogràfica concreta (com Andorra). Van originar els dialectes conseqüents (balear, valencià) gràcies a la conquesta de les Balears, que foren repoblades per catalanoorientals.

Varietat estàndard i dialectes

La varietat estàndard té un valor simbòlic. Com a varietat comuna, simbolitza la unitat de la llengua, prenent consciència de pertànyer a una comunitat lingüística única. Té una funció unificadora de les diferències internes.