La Renaixença: diglòssia i recuperació de la llengua catalana al segle XIX

Resum

El document explica la situació de diglòssia que patia el català des del segle XVI i com el romanticisme del segle XIX va impulsar la Renaixença, un moviment de recuperació de la llengua i la identitat catalanes. Recull les dues posicions ortogràfiques dels escriptors, els culterans i els popularistes, i les quatre etapes en què es va desenvolupar el moviment als diversos territoris de llengua catalana.

Punts clau

La diglòssia es va accentuar des del segle XVI per la desaparició de les institucions de la Corona d'Aragó que donaven suport a l'ús oficial del català.
Al segle XIX l'ús del castellà s'estengué entre les classes altes, ja que era signe de poder.
La Renaixença es considera iniciada l'any 1833, amb la publicació de La Pàtria.
El gènere dominant de la Renaixença fou la poesia; la novel·la i el teatre necessitaven un estàndard normatiu i una infraestructura cultural inexistent.
Els culterans, encapçalats per Teodor Llorente, defensaven una llengua arcaïtzant i acadèmica; els popularistes, com Constantí Llombart, defensaven el valencià parlat.
El moviment es va desenvolupar en quatre etapes: Catalunya, la restauració dels Jocs Florals a Barcelona, València amb Lo Rat Penat i les Illes Balears amb l'Escola Mallorquina.

Posa't a prova

La Llengua Catalana al Segle XIX: Diglòssia i Renaixença

La situació de diglòssia literària i lingüística que patia la llengua catalana des del segle XVI, arran de la progressiva desaparició de les institucions de la Corona d'Aragó que donaven suport al seu ús oficial, va significar la decadència dels usos formals i literaris cultes de la llengua. Al segle XIX, continua el procés de castellanització i hi hagué un augment de les normes legals contràries al català. La diglòssia lingüística s'estengué entre les classes altes, ja que l'ús del castellà era signe de poder.

El nou esperit romàntic va desvetllar un sentiment de recuperació de les senyes d'identitat pròpies i la reivindicació de la llengua llemosina. La situació de diglòssia havia provocat la fragmentació de l'estàndard literari i ortogràfic, fet contra el qual lluitaren diversos gramàtics i escriptors amb distintes propostes ortogràfiques i lèxiques que buscaven un model unitari de llengua escrita.

Quant a les propostes ortogràfiques, els escriptors s'agruparen en dues posicions:

Els culterans, encapçalats per Teodor Llorente, eren partidaris d'un model de llengua arcaitzant i acadèmic.
Els popularistes, amb escriptors com Constantí Llombart, partidaris del valencià que ara es parla, pertanyien a una classe social més humil amb ideologia liberal i populista.

Renaixença: El Moviment de Recuperació Lingüística

Els ideals romàntics generaren un ampli moviment de recuperació de la llengua catalana. L'any 1833, data de publicació de La Pàtria, és considerat l'inici de la Renaixença. Els escriptors d'aquest moviment intentaven recuperar la literatura culta i els usos formals de la llengua. El gènere dominant fou la poesia. El conreu de la novel·la i el teatre hauria necessitat un estàndard normativitzat i una infraestructura cultural inexistent.

Els escriptors reivindicaren els usos formals de la llengua i la literatura culta, i volien recuperar el sentiment patriòtic, que creava una consciència nacionalista en la burgesia. El moviment renaixentista no va sorgir al mateix temps en tots els llocs, sinó que es va desenvolupar en 4 etapes:

La primera esdevingué a Catalunya, on el 1830 ja es conreava la poesia romàntica en castellà.
La segona coincideix amb la restauració dels Jocs Florals a Barcelona.
La tercera, a partir de 1870, aparegué la Renaixença a València amb l'inici dels Jocs Florals i la creació de Lo Rat Penat.
En la darrera etapa, la Renaixença arribà a les Illes Balears, i els escriptors hi formaren l'anomenada Escola Mallorquina.

Preguntes freqüents

Quan es considera que va començar la Renaixença?

El document situa l'inici de la Renaixença l'any 1833, data de publicació de La Pàtria.

Què és la diglòssia lingüística en el context del català del segle XIX?

És la situació en què el castellà era la llengua de prestigi i de poder, mentre el català perdia els usos formals i literaris cultes, i s'estenia especialment entre les classes altes.

Quina diferència hi havia entre culterans i popularistes?

Els culterans, encapçalats per Teodor Llorente, defensaven un model de llengua arcaïtzant i acadèmic. Els popularistes, com Constantí Llombart, es decantaven pel valencià que es parlava en aquell moment i pertanyien a una classe social més humil amb ideologia liberal i populista.