Els Àustries Menors: Declivi i Successió (s. XVII)

El Regnat de Felip IV i el Projecte del Comte-duc d'Olivares

El regnat de Felip IV (1605-1665, rei des del 1621) suposa el final del període menys conflictiu que havia representat el del seu pare, i reprèn el període més crític per a la monarquia dels Àustries espanyols. El projecte del comte-duc d'Olivares va sorgir en un context de creixents conflictes que augmentaven la necessitat de despeses. L'escassetat de recursos era un problema estructural ja pels Àustries espanyols, i se solucionava sempre provisionalment a base d'augmentar els impostos i de recórrer a préstecs. Però era evident que Castella estava esgotada en homes i en armes. Per a Olivares, la solució era que tots els regnes de la monarquia participessin. Així va concebre un projecte que s'anomenà Unió d'Armes, pel qual tots els territoris haurien de participar en diners i homes, creant un exèrcit de reserva de 140.000 homes. Per a això, però, era necessària l'aprovació de les corts dels diversos territoris de la Corona d'Aragó.

El projecte d'Olivares no es limitava a recaptar recursos; la seva ambició era unificar les diverses lleis de la monarquia i aconseguir el control de tots ells, sense el que ell considerava les traves dels seus furs i institucions. El 1625, el rei i Olivares van emprendre un viatge als estats de la Corona d'Aragó. Però les corts es mostraren reticents a les propostes de la Unió d'Armes. Si bé les d'Aragó i València concediren sengles subsidis, consideraren inacceptable la proposta de reclutar homes, mentre que les de Catalunya no concediren ni diners ni homes. Els projectes del comte-duc foren vistos com una maniobra per abolir els seus furs. Així mateix, tampoc els portuguesos es mostraren decidits a col·laborar, tot i que les naus holandeses amenaçaven la costa del Brasil.

La necessitat de recursos obligà Olivares a emprendre una colla de mesures dràstiques, que, no obstant això, tot i permetre algun guany, no solucionaven la necessitat d'una entrada regular de diners. A la senyoria de Biscaia esclatà el Motí de la Sal (1631-34), en requisar la sal la hisenda reial i augmentar-ne el preu, la qual cosa contrariava els furs del territori. Al final, el control de la sal tornà a la senyoria.

El Problema Successori a la Monarquia Hispànica de Carles II

El regnat de Carles II, fill de Felip IV, es caracteritza per ser un període de relativa tranquil·litat, en una Castella empobrida, sense polítics de rellevància i amb un rei visiblement incapaç, que va rebre el malnom d'El Hechizado, fruit d'un seguit de generacions de matrimonis consanguinis entre els Àustries. Al llarg del seu regnat, a més de la regent, Marianna d'Àustria, es van succeir una colla de *validos* que no aportaren res de nou a la política hispànica. És en la segona meitat del segle XVII quan, segons l'historiador britànic Elliot, té lloc el desplaçament del pes econòmic peninsular "del centre a la perifèria". Mentre Castella patia una davallada econòmica i demogràfica, Catalunya, revitalitzada per gairebé un segle d'immigració francesa, iniciava el seu creixement econòmic.

Si en alguna cosa es recorda el regnat de Carles II, és pel problema successori, que donaria després lloc a una guerra. No tenint fills després de dos matrimonis, el tron espanyol tenia diversos candidats, a saber, bàsicament:

• Els descendents de Maria Teresa, germana de Carles II, casada amb Lluís XIV de França, de la casa de Borbó.
• Els descendents de Margalida, una altra germana, casada amb Leopold I d'Àustria.
• Els descendents de Maria d'Àustria, filla de Felip III, casada amb l'emperador Ferran III d'Àustria.

En el cas francès, l'hereu de Lluís XIV, el Gran Delfí, renunciava al tron espanyol a favor d'un dels seus fills, Felip d'Anjou (futur Felip V). L'aspirant austríac, l'emperador Leopold I, renunciava als seus drets a favor del seu segon fill, Carles, i pels mateixos motius que l'anterior, no reunir massa corones en una sola persona. Quedava un altre aspirant, Josep Ferran, net d'un primer matrimoni de Leopold I amb Margalida, germana de Carles II. Aquest era el més ben vist i hagués pogut ser l'elegit si no hagués mort un any abans que el propi Carles II.