Autors Catalans del Segle XIX: Verdaguer, Guimerà i Oller

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles (poble de la comarca d'Osona) l'any 1845. Fill d'una família de pagesos, va ingressar al seminari de Vic, on va adquirir una sòlida formació en humanitats, filosofia i teologia. Va començar a escriure i als vint anys va obtenir dos guardons als Jocs Florals de Barcelona.

Quan va fer quaranta anys, va patir una forta crisi espiritual i es va dedicar a practicar l'exorcisme (fer rituals per treure mals esperits de l'interior de les persones) i a fer obres de caritat fins al punt d'adquirir deutes importants.

Va morir de tuberculosi a Vallvidrera (Barcelonès) el 1902. L'enterrament de mossèn Cinto, que és com era conegut per la gent, va ser una manifestació impressionant de dol popular.

Dues obres cabdals: L'Atlàntida i el Canigó.

Àngel Guimerà (1845-1924)

Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife. El 1853 la família es va traslladar al Vendrell, on Guimerà a poc a poc es va anar adaptant a la llengua catalana i als nous costums, tot i que durant força temps va continuar enyorant les Canàries. Aquest fet el va marcar profundament i va quedar reflectit en la seva obra, ja que alguns dels seus personatges són mestissos i pertanyen a dos mons culturals oposats. A l'edat de 25 anys, la seva família es va instal·lar a Barcelona.

Es va incorporar al moviment de la Renaixença i va col·laborar amb el naixent catalanisme polític com un defensor incansable de la recuperació de la nació catalana. Va morir el 1924.

Les obres més importants de Guimerà són Mar i cel (1888), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del mar (1900).

Àngel Guimerà és el dramaturg més important de la literatura catalana del segle XIX.

Característiques del teatre de Guimerà

Tragèdia romàntica:

• Escrita en vers i en to solemne.
• Ambientació històrica. Temps llunyà.
• Fets excepcionals plens de violència i passió.
• Conflictes interns dels personatges.
• Personatges apassionats enfrontats a unes forces superiors.

Drama romàntic:

• Escrit en prosa i en un to més natural. Llengua més col·loquial.
• Ambientats en la seva època. Fets quotidians.
• Rerefons d'injustícia social, però el conflicte central sol girar al voltant de la possessió amorosa.
• Personatges més realistes, però amb grans passions.

Narcís Oller (1846-1930)

Narcís Oller va néixer a Valls el 1846. Orfe de pare als tres anys, es va educar a casa de l'oncle matern, un jurista culte i il·lustrat. A setze anys es va traslladar a Barcelona a estudiar Dret i va exercir la seva carrera com a procurador dels tribunals. Però la seva autèntica vocació era ser escriptor, i aprofitava les estones de lleure que li deixava la seva professió per escriure.

Va començar escrivint narracions de caràcter romàntic i costumista en castellà, però al cap de poc va decidir escriure en la seva llengua per la influència dels escriptors de la revista Renaixença i perquè va arribar al convenciment que el català li permetia retratar més fidelment la societat de la seva època en les seves novel·les. A partir de 1880 va publicar les obres més importants, amb les quals va conèixer l'èxit i la popularitat. Va morir a Barcelona el 1930, quan tenia 84 anys.

Obres principals de Narcís Oller

La papallona (1882) narra la història d'una noia òrfena de classe baixa, la Toneta, que és seduïda per un estudiant de classe benestant, en Lluís («el papallona»). Toneta tindrà un fill d'en Lluís, però aquest no en vol saber res i fuig de tota responsabilitat. Toneta, abandonada i sense recursos, patirà un desequilibri nerviós que li provocarà la mort.

L'Escanyapobres (1884) tracta el cas d'una persona molt avara (l'Oleguer, l'escanyapobres) que és incapaç d'adaptar-se al progrés industrial i a la nova economia de mercat, perquè la seva «naturalesa» (és a dir, la seva herència biològica) li ho impedeix.

La bogeria (1899) tracta el cas d'un jove que es torna boig. En aquesta novel·la, Narcís Oller recull i planteja les dues teories que estaven en debat en els ambients científics de l'època; la primera afirmava que un es torna boig perquè la societat l'hi fa tornar (determinisme social); la segona defensava que un es torna boig perquè ja ho tenia determinat per les lleis de l'herència (determinisme biològic).

La febre d'or (1890-1892) és una novel·la que ens mostra el món de la burgesia i la transformació de la ciutat de Barcelona del final del segle XIX, concretament en el període conegut com «la febre d'or» (1871- 1885). L'obra narra la història d'un fuster que s'enriqueix ràpidament gràcies a les seves inversions en la borsa.