Bilingüisme, Contacte i Normalització Lingüística

Hi ha moltíssimes llengües al món, més que Estats. Per això és normal que en un mateix territori hagin de conviure diferents llengües, i avui dia no és estrany trobar situacions de bilingüisme. El bilingüisme pot ser:

Bilingüisme Individual

Es classifica segons el grau d’ús (actiu o passiu), el coneixement de les llengües (simètric o asimètric) i la motivació que ha tingut el parlant per a aprendre l’altra llengua (natural, com és el cas dels fills de dues persones amb diferents procedències; integrador, com és el cas dels immigrants; o instrumental, per a trobar feina més fàcilment).

Bilingüisme Territorial

És propi d’un espai geogràfic dividit en zones depenent de la llengua que s’use en cada una (per exemple, Bèlgica, amb el neerlandès, francès i alemany).

Bilingüisme Social i Diglòssia

És el que afecta els grups socials. Per exemple, en la Rússia tsarista, les classes altes parlaven entre elles en francès per a demostrar superioritat sobre el poble pla. Per aquest tipus de bilingüisme és millor parlar de la diglòssia, la qual és una situació en què dues llengües es distribueixen de manera desigual en diversos àmbits d’ús. En la diglòssia, la llengua minoritària es queda relegada als àmbits orals i col·loquials, mentre que la majoritària és la llengua elegida per les classes altes i l’Administració.

Contacte de Llengües

Quan dues llengües entren en contacte, s’estableix una relació entre elles.

Aquestes relacions es poden classificar atenent als àmbits d’ús en què s’usa cadascuna (dominants i minoritzades) i al nombre de parlants (majoritàries o minoritàries).

Substitució Lingüística

Quan dues llengües entren en contacte, s’hi pot donar una situació de substitució, que passa per tres fases:

• Monolingüisme en la primera llengua
• Bilingüització (la segona llengua entra en joc)
• Monolingüisme en la segona llengua

Normalització i Planificació Lingüística

Per això, és necessària la normalització lingüística. La normalització ha de venir precedida per la normativització, que consisteix a crear normes per a la llengua. A més, en la normalització d’una llengua té un paper important l’actitud dels seus parlants. Aquesta actitud, si és afavoridora envers la llengua, serà la de la consciència i lleialtat lingüística; si no, serà una actitud d’autoodi, en què intervenen els prejudicis lingüístics. Per això, els governs intervenen en la llengua en el que s’anomena la planificació lingüística, un conjunt de mesures que pretén intervenir en el procés de normalització. Aquest procés consta de dues fases: una avaluació de la llengua i un plantejament d’objectius. Quan es porta endavant el procés, cal reconèixer l’oficialitat i recollir els drets lingüístics dels parlants. A Europa predomina el plurilingüisme, encara que alguns estats no adopten les mateixes mesures lingüístiques. Així, es poden dividir les llengües en idiomes amb reconeixement constitucional i sense ell. Si en les llengües amb aquest reconeixement han de tenir igualtat es poden dur a terme els principis de personalitat (els parlants poden fer ús de la llengua que vulguin) i de territorialitat (les llengües oficials són oficials en el seu propi cantó de l’Estat, com per exemple a Suïssa).