Bilingüisme i diglòssia: definicions, tipus i exemples

Bilingüisme i diglòssia: definicions i tipus

Bilingüisme

Bilingüisme: capacitat de parlar dues o més llengües amb la mateixa competència i d'emprar-les indistintament en la mateixa situació.

Diglòssia

Diglòssia: situació d'una persona o d'una societat que coneix dues o més llengües o varietats lingüístiques que no són socialment equivalents. Normalment hi ha una llengua de prestigi (A), emprada en àmbits públics, i una llengua sense prestigi (B). Això s'anomena diglòssia externa. D'altra banda, la diglòssia també pot donar-se dins d'una mateixa llengua quan coexisteix una varietat més elevada i una altra més baixa per als usos informals; això és la diglòssia interna.

Simètric i asimètric

Simètric / asimètric: simètric quan una persona s'expressa igual en ambdues llengües; asimètric quan no s'expressa igual en les dues llengües (és a dir, domina o utilitza una més que l'altra).

Tipus de bilingüisme i altres conceptes

• Bilingüisme instrumental: la persona aprèn la llengua per motius laborals o d'ús pràctic.
• Bilingüisme territorial: es dona en un país on conviuen dues llengües i els habitants d'un territori prefereixen només la seva llengua i ometen l'altra (exemple: Bèlgica).
• Mite bilingüista: aparentment es diuen que es parlen les dues llengües, però en la pràctica una llengua predomina sobre l'altra i el bilingüisme no es compleix plenament.
• Monolingües / monolingüisme: hi ha només una llengua en tot l'estat. Exemples: Portugal (portuguès), Islàndia (islandès) i Albània (albanès).
• Estats declarats monolingües: estats que es declaren monolingües malgrat tenir altres llengües. Exemple: França, que té diverses llengües però l'oficial és el francès.
• Plurilingüisme institucional: existeixen diverses llengües oficials a tot l'estat. Exemples: Luxemburg, Irlanda i Finlàndia (estats que, amb la independència, poden recuperar la llengua anterior i conservar la nova).
• Normalització lingüística: recuperar àmbits d'ús perduts a causa de la imposició d'una llengua estrangera en aquell territori.
• Normativització: establir normes per a la llengua.
• Protecció de les minories lingüístiques: hi ha una llengua nacional predominant, però també llengües minoritàries protegides, encara que sovint sense ples drets polítics. Exemples: Regne Unit (gal·lès) i Països Baixos (frisó).
• Autonomia lingüística: hi ha una llengua oficial a l'estat, però en algunes comunitats amb llengua pròpia aquesta esdevé cooficial. Exemple: Espanya (català, gallec i basc) i Itàlia.
• Federalisme lingüístic: totes les llengües parlades tenen reconeixement oficial, cadascuna dins del seu territori. Exemples: Suïssa (francès, alemany, italià i retorromànic) i Bèlgica (francès al sud i flamenc al nord; sovint els parlants d'una regió no coneixen l'altra llengua).