Canvi Social i Creixement Demogràfic al Franquisme
Creixement demogràfic i canvi social
Augment de la població
Quan el franquisme, des de les males èpoques, encara proposava una política natalista, va esdevenir la disminució de la mortalitat infantil i van millorar les condicions de vida. Això va portar a un augment sobtat de la població entre el 1950 i el 1960, passant de 30 a 33 milions de persones. L'esperança de vida va passar de 67 a 70 anys per als homes i de 72 a 76 per a les dones. La població catalana va passar de 4 a 5,5 milions com a conseqüència de la migració de la resta d’Espanya.
Moviments migratoris
A causa del procés de modernització i mecanització creixent a Espanya, gran nombre de pagesos van protagonitzar el famós èxode rural dels anys 60. En general, es va produir l’èxode des del camp cap a les principals ciutats. Particularment, quantitats ingents de persones d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van emigrar cap a Barcelona, Madrid, València i el País Basc. A això cal afegir el més d’un milió de persones que va emigrar a França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica.
Per aquest fenomen, entre el 1940 i el 1975, Catalunya va rebre 1,8 milions d'habitants. L’arribada va ser massiva i la planificació va ser impossible i absolutament desordenada, la qual cosa va provocar grans problemes territorials. A part de les zones de muntanya i interior catalans, el més destacable és la creació del cinturó industrial de Barcelona, Badalona, Santa Coloma, Sabadell, Terrassa, Cornellà, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi, Martorell, etc. Es va iniciar així el procés del barraquisme; la gent vivia amuntegada en barraques mal construïdes i en barris construïts malament i molt ràpidament.
Canvis en l'estructura social
La gent va deixar de viure del camp. L’economia agrícola va passar del 50% al 21%. El restant 80% va quedar reemplaçat per l’activitat industrial i de serveis. Es va massificar el nombre d’obrers industrials (el 85% de la població catalana el 1975!) i la classe mitjana, dedicada al sector de serveis o a professions públiques o privades, es va multiplicar.
Noves pautes socials
La societat espanyola, que deixava enrere la forma de vida de la postguerra, va adoptar els hàbits d’una societat industrialitzada. Amb el nou increment del poder adquisitiu de les persones, va néixer la societat de consum: la gent posseïa frigorífics, televisors, automòbils i electrodomèstics.
El 1970, es va aprovar la Llei General d'Educació, que va reestructurar tot el sistema educatiu. Amb una nova inversió estatal en educació, es va reformar tot el sistema i gairebé tota la població espanyola va començar a anar a l'escola. Va desaparèixer l'analfabetisme.
Va aparèixer, així, el nou model de família que substituïa les nombroses famílies rurals: una família petita de pares i fills típica de les ciutats. Els joves, arribada una edat, solien anar a l’estranger i, quan tornaven, portaven idees noves al país i anaven a viure sols.
Les dones es van incorporar al món dels estudis i al laboral. El nou moviment feminista aportava una concepció de la dona lliure i que s’autorealitza individualment. Cal dir que la mitjana de dones independents era molt petita en comparació amb Europa.
L’Església es va començar a secularitzar (és a dir, a ser menys conservadora) i una part important dels sectors de l'Església espanyola es van començar a distanciar del règim franquista conservador i exigien més democratització. Tanmateix, l'Església començava a ser, aleshores a Europa, una institució que començava a perdre poder.
Tot plegat, va donar lloc a un moviment generalitzat d’exigència de democràcia.
Reformisme franquista i immobilisme
Els governs tecnòcrates
Els nous dirigents del règim eren ara tecnòcrates, especialistes racionals i bons administradors per solucionar problemes de forma eficaç. Desplaçats els falangistes, el principal aportador de tecnòcrates era la institució anomenada Opus Dei. Hi havia, però, alguns falangistes reformats, com Manuel Fraga Iribarne. Ells són la clau del famós desarrollismo franquista i de l’adveniment del benestar social, tot i que sense democràcia.