Quina diferència hi ha entre el català oriental i el català occidental?

El document presenta el català oriental (rossellonès, alguerès, central i balear) i el català occidental (nord-occidental i valencià) com a dos grans grups amb trets fonètics i morfològics diferenciats. Per exemple, la desinència de la primera persona del present d'indicatiu varia entre ells.

L'apitxat és el valencià central, que abraça les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta, el Camp de Túria, la Ribera Alta i part de la Ribera Baixa. Es caracteritza per l'ensordiment de les sibil·lants sonores, com en menjar > mentxar.

Característiques dels dialectes catalans: oriental i occidental

Resum

El document descriu les principals característiques fonètiques, morfològiques i lèxiques dels dialectes catalans. Repassa els grans blocs del català oriental (rossellonès, alguerès, central, balear) i del català occidental (nord-occidental, valencià i els seus subdialectes, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí). Permet comparar els trets que diferencien cada variant.

Punts clau

El català oriental inclou el rossellonès, l'alguerès, el central i el balear, amb trets com la desinència -i o -u en la primera persona del present d'indicatiu segons la variant.
El català occidental comprèn el nord-occidental i el valencià, amb trets com la desinència -o o -e en la primera persona i la distinció b/v.
El valencià central o apitxat es caracteritza per l'ensordiment de les sibil·lants sonores (menjar > mentxar), fenomen que es relaciona amb la influència castellana.
El castellonenc conserva la falta d'obertura de l'e inicial en mots començats per es-, em-, en- i presenta reducció del sistema de sibil·lants.
L'alacantí és el subdialecte valencià que ha rebut major influència castellana, procedent del murcià, i presenta pèrdua accentuada de la -d- intervocàlica.

Posa't a prova

Català Oriental

Rossellonès

Vocalisme tònic de cinc fonemes.
Tancament d'*o* tònica en *u*.
Desinència *-i* de primera persona del Present d'Indicatiu.
Construcció d’oracions negatives amb *pas*, sense l’adverbi *no*.
Auxiliar *ser* per a alguns verbs intransitius.
Gal·licismes lèxics i sintàctics.

Alguerès

Vocalisme àton de tres sons: *a*, *i*, *u*.
Distinció *v/b*.
Article *lo* arcaic pronunciat *lu*.
Morfema de primera persona del Present d'Indicatiu.
Italianismes lèxics i sintàctics.

Central

Iodització en algunes zones.
Ús regular de les formes reforçades dels pronoms febles en situació preverbal.
Morfema *-u* de primera persona del Present d'Indicatiu.
Article determinat masculí *el*, *els*.

Balear

Articulació de vocal neutra en posició tònica.
Iodització generalitzada.
Morfema de primera persona del Present d'Indicatiu.
Article determinat *es*, *sa*, *ses*...
Ús regular de l’article personal *en* i *na*.
Forma plena de pronoms pronunciats tònics en posició postverbal.

Català Occidental

Nord-occidental

Tancament d'*o* àtona en *u* davant d’una *i* tònica (*cunill*).
Desinència *-e* de 3a persona (*ell pense*, *ell estave*...).
Desinència *-o* de primera persona del Present d'Indicatiu.
Obertura d'*e* en *a* en els grups inicials *en-*, *es-* (*ascala*, *ancendre*).
Article determinant masculí arcaic *lo*, *los*.

Valencià i els seus subdialectes

Distinció *b/v*.
Articulació marcada dels finals consonàntics *-r*, *-rt*, *-nt*.
Desinència *-e* de primera persona del Present d'Indicatiu.
Combinació de pronoms febles OI / OD, en aquest ordre (l’OI no pren mai la forma *hi*, com passa en català central).
Demostratius no reforçats (*este*, *eixe*).
Gran varietat de diminutius afectius.

Castellonenc

Comprèn les comarques de l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa. En l’àmbit de la fonètica, és interessant ressenyar:

La falta d’obertura de l'*e* inicial dels mots començats per *es-*, *em-*, *en-* (*emportar*).
La reducció del sistema de les sibil·lants (*potser* > *potxer*, *dotze* > *dotge*, *faixa* > *faisa*).
La pèrdua de l’oclusiva final en el grup *-nt* (*font* > *fon*).
En les localitats interiors de la Plana Alta i l’Alcalatén, la pèrdua de la *-r* final i el manteniment de la *-d-* del sufix *-ATORE*.

Apitxat (Valencià Central)

El valencià central o *apitxat* abraça les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i part de la Ribera Baixa. Es caracteritza bàsicament per l’ensordiment (*apitxament*) de les sibil·lants sonores: *menjar* > *mentxar*, *tretze* > *tretse*, *casa* > *cassa*. Aquest fenomen s'ha intentat explicar a partir d’una evolució interna de la llengua, però mostra indicis de ser una conseqüència de la influència castellana, llengua que desconeix les sibil·lants sonores.

Meridional

El valencià meridional s’estén aproximadament per les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, *el* Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix la majoria de les característiques generals del valencià, però podríem destacar:

La tendència a fer harmonies vocàliques, tret que també es dóna en alacantí (*terra* > [*tèrrè*]; *porta* > [*pɔɾtɔ*]).
L’ús de les formes *el* o *es*: *et done* > *el/es done*.

Alacantí

L’alacantí ocupa la part sud de la històrica línia Biar - Busot, és a dir, les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. És justament amb *el* valencià apitxat *el* subdialecte que ha sofert major grau d’influència castellana. En aquest cas concret, *la* influència procedeix del murcià. Entre les característiques fonètiques més importants d’aquest subdialecte destaquem:

La tendència a obrir el diftong *ou* en *au* (*pou* > *pau*).
Les harmonies vocàliques, com en valencià meridional.
La pèrdua molt accentuada de tota *-d-* intervocàlica (*roda* > *roa*, *vida* > *via*).
L’elisió, sobretot a les Valls del Vinalopó, de la *-r* final i de l’oclusiva final del grup *-nt*.
La tendència a articular la palatal fricativa sorda sense l’apèndix de la iod (*caixa* > *caxa*), com en català oriental.