3) Característiques de la prosa fusteriana i l’obra de Joan Fuster: Fuster es un humanista del Segle XX que incorpora él "lliure examen", a qualsevol fet pero anecdotic o quotidià que siga, sobre la qual aplica un esforç de comprensió, basat alhora en la seua mentalitat crítica i en l'actitud racionalista. Algunes de les característiques mes destacades de la seua prosa humanística son les següents: -la ironía que ja hem abordat en parlar de les característiques de l'assaig -la presencia de l'aforisme es molt usual trobar a l'inici de les reflexions una maxima, una dita, una frase d'altri com a punt de partida per a la reflexió posterior. -él to conversacional: els assaigs semblen converses amb él lector i amb els autors que cita. - els modismes populars i les expressions col.Loquials, que faciliten él to col.Loquial i directe, i una prosa espontania i amena. - les construccions adversatives relacionades amb les matisacions i la revisió constant del que s'ha dit. - L'abundancia de procediments de modalització. - L'abundancia de les cometes i la cursiva. - les interrogacion retòriques. -una adjetivació. -presencia de gairebé tots els Generes assagistes. L'obra de Joan Fuster: advocat sense exercici de l'assaig en la historia de la nostra literatura. Classificació de l'obra de Fuster: tres grans ambits: els assaigs humanístics; son de tematica intemporal i es poden classificar de la manera següents: assaig llargs i estructurats al voltant d'un únic tema central, el diccionari sistematic a la manera Voltaire, la recopilació d'assaigs breus sobre un mateix tema, l'aformisme, el dietari i recull d'articles de premsa. Els estudis d'historia cultural; es poden agrupar en: els classiscs [ Jaume Roig i sor Isabel de Villena], la decadencia, la biografia i la literatura del Segle XX. I els escrits sociopolítics es classifiquen en cinc bloqs: L'assaig llarg d'interpretació historica, l'escrit marcadamente política i la guía turística interpretativa.
4) Joan Francesc Mira: traductor i novel.Lista es autor també d´una producció assagista abundant en que destaquen els articles apareguts en publicacions periodiques, es tracta dárticles que solen partir d´una anecdota o altra de la vida quotidiana, dirigits al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o academic, pero literari, com ha assenyalat Josep Iborra “un gust pel joc, per la ironia, mes o menys divertit o indignat”. Ell mateix ha definit el savi no com aquell que sap moltíssim sobre una cosa concreta i petita, sinó una persona que sap molt sobre moltes coses o sobre una cosa molt amplia i que a mes es capaç de relacionar i de connectar uns temes amb uns altres. Mira amb profunditat antropológica el País Valencíà després d´haverse format a Oxford. Durant els anys seixanta l´autor inicia els seus estudis sobre el terreny i es proposa como objecte la societat rural valenciana i el seu precés de canvi ( Els valencians i la terra 1974) La década següent Mira viatja per Europa i l´América del Nord i col.Labora amb col.Legues estrangers com Claude Levi-strauss. Mira participa en la creació de la Institució Valenciana d´Estudis i Invstigació fins a la seua desaparició de 1994, quan el PP arriba a la Generalitay i es fundador primer director del Museu d´Etnologia de València. El 1984, Joan E Mira deixa la dirección del Museu d´Etnologia, per la novel.La i l´assaig, Jon Mira continuá fent antropología. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l´evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importancia de les llengües per tal de crear “conciencia col.Lectiva” ocupen una part considerat del treball de Mira. L´eix genéric d´aquestes reflexions es la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüencies que se´n deriven, especialmente el seu us polític, sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura. La majora de les reflexions de Mira sobre l´importancia dels símbols en la creació de les identitats nacionals o sobre el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme son valides per a qualsevol societat occidental. Sempre ambun punt d´esceptissisme, que la problemática tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltat de la nostra condició nacional no es tan diferent de la que pateixen molst altres pobles del mon, fins i tot aqueix que s´autoproclamen normals, que en principi ens haurien d´assegurar una existencia menys conflictiva.
