Característiques de la poesia catalana actual
La poesia catalana de la dècada dels huitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. D'altra banda, s'ha continuat cultivant una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, Joan Brossa, qui a partir de l’edició de Poesia rasa el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània.
La línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX siga el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent estètic.
Autors clau i maduresa artística
Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer.
Pere Gimferrer, qui el 1981 va reunir en Mirall, aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor. Feliu Formosa també va recollir l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, Darrere el vidre. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater.
Evolució i noves tendències
La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. L’aparició de noms nous en la poesia catalana va començar a tenir un cert ressò cap a la meitat de la dècada dels huitanta.
Barroquisme i heterodòxia
Una part d’aquesta poesia, tot i moure’s dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d’aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies.