El Catalanisme i la Lliga Regionalista: El Desastre del 98
El catalanisme com a regeneracionisme
La crisi del 1898 va afavorir el salt del catalanisme amb la creació de la Lliga Regionalista.
L'oportunitat: el desastre del 98
El desastre del 1898 a Catalunya va significar la irrupció del catalanisme en la vida política.
La candidatura dels quatre presidents
L'any 1899, amb el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja, els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuaven com a portaveus polítics de la burgesia, van crear un grup polític: la Unió Regionalista. El seu programa demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya.
Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català. Format per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran, etc., eren favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions perquè:
- La Unió Regionalista tenia una base social d'industrials i comerciants, però no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència.
- El Centre Nacional tenia un programa polític possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials.
Aquesta iniciativa es va conèixer com la “candidatura dels quatre presidents”, ja que l'encapçalava Albert Rusiñol, el doctor Bartomeu Robert, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el comerciant Sebastià Torres. Tots havien estat presidents d'institucions catalanes.
Els partits dinàstics van triomfar a Catalunya, però la candidatura catalana va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció dels quatre regionalistes.
Un partit de nou tipus: la Lliga Regionalista
L'èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: La Lliga Regionalista, un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme.
Les victòries del 1901 van marcar un senyal dins el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè va ser el primer cop que candidatures “no dinàstiques” van guanyar a Barcelona. A partir d'aquell moment, l'hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes, que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries. La Lliga va posar fi a la corrupció electoral i va saber dotar-se d'una organització eficaç i moderna (afiliats, centres polítics...).
Primer, el partit tenia influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona; després es va expandir cap a la resta de Catalunya i es va convertir també en un partit força dominant entre els propietaris agraris. El seu programa polític va ser capaç d'ajuntar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgués l'autonomia a Catalunya.