La Ciència Moderna i la Revolució Científica (s. XVI-XVII)
La ciència moderna (s. XVI-XVII)
Les teories científiques desenvolupades al Renaixement són decisives en la història de la ciència moderna i exerciran una gran influència en la filosofia (per exemple, Descartes al segle XVII adopta les matemàtiques com a model per a la filosofia). Bacon, Copèrnic, Kepler i Galileu donen la volta als plantejaments tradicionals d'Aristòtil i Ptolomeu i esdevenen màxims exponents de la ciència d'aquest moment, si bé cal esmentar la figura de Leonardo da Vinci (s. XV-XVI) com a precursor.
La nova ciència sorgeix immediatament del procés de les arts mecàniques i és Leonardo qui les ennobleix amb els seus nombrosos invents i posa les bases d'un nou saber que havia de ser empíric i matemàtic alhora; això el fa ser el gran precursor de la física moderna. Leonardo encarna l'ideal del savi renaixentista: és artista i científic, i el seu interès estètic pels fenòmens naturals el porta a estudiar-los científicament. Cal tenir en compte tot l'ambient cultural (humanisme), els grans invents (telescopi, etc.) i els descobriments geogràfics (que permeten conèixer la fesomia de la Terra i constatar que era rodona) que van precedir la revolució científica.
El nou mètode científic i l'astronomia
El descobriment d'un nou mètode científic és decisiu pel desenvolupament de la ciència: l'experiència analitzada per la raó i interpretada matemàticament és l'única que ha de determinar la veritat o falsedat de les tesis. Incidirà, especialment, en l'astronomia, donant pas a la nova concepció del món.
Nicolau Copèrnic (Polònia, s. XV-XVI), en la seva obra De revolutionibus orbium coelestium (La revolució dels orbes celestes), defensa l'heliocentrisme (el Sol immòbil ocupa el centre de l'univers) contra el geocentrisme anterior (la Terra immòbil és el centre de l'univers). Pren com a antecedent Aristarc de Samos (s. III a.C.), però ell comprova experimentalment les especulacions d'aquell:
- L'univers és un, forma una unitat harmònica perfecta (contra l'heterogeneïtat o divisió en dos mons, celeste i terrestre).
- Es pot estudiar experimentalment i traduir-se matemàticament.
- Conserva la idea errònia del moviment circular dels planetes (concepció heretada dels grecs), de la qual se sortirà posteriorment amb Kepler.
- Afirma el moviment rotatori de la Terra entorn del seu eix, la qual cosa explica els dies i les nits, i el moviment de la Lluna entorn de la Terra.