Estoïcisme, eclecticisme i escepticisme: corrents filosòfics de l'antiguitat

Estoïcisme: Indiferència i Austeritat

L'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC - 264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes. En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos.

En sentit estricte, es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic grecoromà, iniciat per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs. L'ètica estoica es basa en una particular concepció del món: el cosmos està governat per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, i que és la mateixa per a la natura que per a l'ésser humà.

Per tant, l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. La conducta correcta només és possible en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers el plaer i el dolor. Aquesta impertorbabilitat només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de la raó universal (o destí) que regeix la natura, i per tant, en una vida completament d'acord amb aquesta raó universal.

Com l'epicureisme, la filosofia estoica va tenir molts seguidors durant tot el període hel·lenístic i també en l'època romana. Un dels més reconeguts és Sèneca. Els estoics divideixen la filosofia en tres disciplines: lògica, física i ètica.

Eclecticisme: Síntesi de Pensaments

L'eclecticisme (del grec eklegein, 'escollir') és, en filosofia, l'escola de pensament que es caracteritza per escollir (sense principis determinats) concepcions filosòfiques, punts de vista, idees i valoracions entre d'altres escoles, combinant-les i barrejant-les, sovint de forma contraposada, encara que no arribi a formar-se un tot orgànic.

L'eclecticisme es va desenvolupar a Grècia a partir del segle II aC com una manera de sintetitzar les grans troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior dels presocràtics, Plató i Aristòtil. Per exemple, Antíoc d'Ascaló va compaginar l'estoïcisme i l'escepticisme, i Paneci de Rodes va basar el seu pensament en el platonisme i l'estoïcisme.

Els pensadors romans, que mai van desenvolupar un sistema filosòfic propi, es van inclinar per aquest tipus de pensament: Ciceró, per exemple, va assimilar teories de l'estoïcisme, de l'escepticisme i dels peripatètics, sense considerar la seva desunió essencial. La tendència eclèctica substituirà el criteri de veritat objectiva pel de versemblança i posarà l'accent en les qüestions morals, on cal trobar un consens universal.

Entre els cristians, Climent d'Alexandria i Orígenes van combinar la metafísica grega i les idees judeocristianes de les Santes Escriptures. A finals de l'edat mitjana, el mestre de la Devotio moderna, Eckhart, va formular un sistema de filosofia cristiana basat en Aristòtil, els seus comentaristes àrabs medievals, el neoplatonisme i la Càbala o mística hebrea.

A Espanya, l'eclecticisme es va desenvolupar durant la Il·lustració del segle XVIII com l'única escola alternativa a l'escolàstica dominant sense suscitar els recels de la Inquisició. Destaquen pensadors com Benito Jerónimo Feijoo o el metge i lògic valencià Andrés Piquer. Durant el segle XIX, l'eclecticisme va tornar a sorgir a França a través de l'obra del filòsof Victor Cousin, que va provar d'unir l'idealisme d'Immanuel Kant, la filosofia del sentit comú i les doctrines inductives de René Descartes.

Escepticisme: Dubte i Ataràxia

El corrent escèptic o escepticisme fou un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis (360 aC - 270 aC). La primera forma d'escepticisme tradicionalment admesa fou el pirronisme. Els primers escèptics, a part d'escèptics o pirrònics, també rebien el nom menys habitual de zètics; aquest darrer terme significa "buscadors que busquen sense trobar res".

Encara que hi ha postures escèptiques en molts períodes de la història (des de la primera sofística fins a la postura radicalment crítica de Nietzsche, i encara més endavant), el moviment conegut popularment com a escepticisme està format principalment pel seu fundador Pirró, pel seu deixeble Timó, pels platònics Arcesilau i Carnèades i, segles després, per Enesidem i per Sext Empíric (i d'altres membres secundaris de l'escola).

Idees Centrals de l'Escepticisme:

1. Els escèptics desconfiaven de la capacitat de la raó per descobrir la veritat, ja que les sensacions per les quals es percep la realitat només mostren l'aparença de les coses. No es pot saber com són les coses en si mateixes (com a màxim, se'n poden conèixer "les aparences" que se'n veuen), i el més prudent és abstenir-se de formular cap judici, ja que res no és fals ni vertader.
2. Hom no pot fiar-se de la raó, ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions.
3. Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. L'epojé (abstenció de judici, és a dir, d'opinió i de crítica) és el pas previ a la felicitat i a l'ataràxia.
4. L'única cosa que interessa en la vida és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia. En aquest punt, l'escepticisme té punts de contacte amb l'epicureisme i, encara que en menor mesura, amb l'estoïcisme.
5. Tot l'extern a l'home és indiferent.
6. Atès que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable. (En aquest punt, l'escèptic Carnèades va fer una taula de coneixements probables, on volia donar la seva opinió sobre quins fets tenen una major probabilitat, i quins una probabilitat menor).