Cinema Independent i el Moviment Dogma 95
A. NORD AMERICÀ: Fins als anys 40, va ser la metròpoli comercial dels grans estudis. Era un cinema independent que estava desvinculat dels grans estudis. No és una corrent, sinó la denominació d'una sèrie de produccions que trenquen les convencions tradicionals, com la heterogeneïtat. L'etapa de postguerra finalitza el monopoli comercial dels grans estudis, creixent l'oferta televisiva. El cinema independent introdueix continguts que, fins poc temps abans, haguessin estat rebutjats pels comitès de censura i per les juntes directives de les productores. La creativitat desmesurada i els plantejaments temàtics i formals són provocatius.
DOGMA 95: El Dogma 95 va començar quan Lars Von Trier i un grup de directors van plantejar, a través d'un manifest, la necessitat de modificar la forma de realitzar el relat cinematogràfic. Els objectius eren donar a la història un to més realista i trobar la veritat profunda. El manifest del Dogma deia que no importava qui feia les pel·lícules, però com més accessibles es feien als mitjans, més important era l'avantguarda. El rodatge havia de ser en exteriors, el so no havia de ser produït separat de les imatges i viceversa, la càmera no havia de sostenir-se amb la mà, la pel·lícula havia de ser en color, els trucatges i filtres estaven prohibits, la pel·lícula no havia de tenir cap acció superficial com morts, els canvis temporals i geogràfics estaven prohibits, les pel·lícules de gènere no eren vàlides, i el director no havia d'aparèixer en els crèdits.
CINE AUTOR: El cinema d'autor és aquell en el qual el director té un paper preponderant, basant-se normalment en un guió propi, i realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En els anys 60 del segle XX, un grup de crítics de cinema francesos comencen a plantejar-se interrogants sobre el rol de l'autor, o realitzador, en una pel·lícula. Aquests crítics s'oposaven a les idees del Neorealisme a Itàlia, que proposava que l'autor cinematogràfic per excel·lència era aquell capaç de plasmar la realitat com era, sense manipulacions de cap mena, permetent que l'espectador interpretés aquesta "realitat" i tragués les seves pròpies conclusions. Tanmateix, per a aquest grup de crítics, el cinema havia de proposar una visió particular de la realitat i revelar la presència d'un autor-director responsable de les imatges projectades. Aquests autors passarien després del text a l'acció, filmant curtmetratges i llargmetratges dins del corrent anomenat Nouvelle Vague. Tanmateix, l'expressió cinema d'autor implica múltiples problemes d'interpretació. Per una banda, convida al pensament historicista que l'autor cinematogràfic té un desenvolupament lineal de la seva carrera, cosa que el fa previsible en relació amb els seus treballs anteriors (això no és necessàriament cert), i d'altra banda, l'expressió "cinema d'autor" agrupa una sèrie de realitzadors cinematogràfics fora del sistema de les grans cases productores nord-americanes, convertint immediatament en autor a qualsevol que pertanyi a aquest grup extern.