CNT, Governs de Concentració i Dictadura de Primo de Rivera (1907-1927)

CNT i el sindicalisme anarquista

CNT: A l'inici del segle XX, les societats obreres i els sindicats autònoms d'inspiració anarquista van crear, l'any 1907, Solidaritat Obrera, una federació d'associacions de treballadors de caire apolític, reivindicatiu i favorable a la lluita revolucionària. Va tenir premsa pròpia i, el 1910, va impulsar la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El nou sindicat va néixer amb l'objectiu d'estendre's arreu d'Espanya i de donar estabilitat al sindicalisme anarquista.

La CNT es definia com a revolucionària i presentava una ideologia basada en tres pressupòsits bàsics: la independència del proletariat respecte de la burgesia i de les seves institucions (l'Estat), i per això es declarava totalment apolítica; la necessitat de la unitat sindical dels treballadors, i la voluntat de derrocar el capitalisme per mitjà de l'expropiació dels burgesos. L'acció revolucionària s'havia de dur a terme per mitjà de vagues i boicots fins arribar a la vaga general revolucionària. El sindicat va ser prohibit fins al 1914.

Durant els anys posteriors a la guerra, la CNT va passar de 15.000 afiliats el 1915 a 700.000 a la darreria del 1919. També va ser el moment dels seus grans líders: Salvador Seguí, Àngel Pestaña i Joan Peiró.

Governs de Concentració

Governs de Concentració: El primer intent de democratitzar el sistema va ser la creació dels governs de concentració, proposats pel rei després de la dimissió de Dato (octubre de 1917). Es van crear dos governs de concentració (un sota la presidència del liberal García Prieto i l'altre amb el conservador Maura), integrats per liberals, conservadors, reformistes i, per primer cop, la Lliga Regionalista va entrar a formar part del govern de l'Estat. Per primera vegada es trencava el bipartidisme, però l'aliança de l'oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent desesperat del bloc dominant per continuar mantenint el poder davant el perill revolucionari.

Aquests governs van dur a terme reformes, com en el cas que va presidir el liberal García Prieto, que va intentar acontentar l'exèrcit amb una pujada de salaris i ascensos per antiguitat; o el cas del govern Maura de 1918, que, amb el regionalista Cambó com a ministre de Foment, va impulsar l'agricultura, les obres públiques, els ferrocarrils i el desenvolupament cultural.

Davant el fracàs dels governs de concentració (encara que se'n va crear un tercer el 1921, després de la desfeta d'Annual), el mateix 1919 es va tornar al torn dinàstic.

Trienni bolxevic (1918-1921)

Trienni bolxevic (1918-1921): El triomf de la revolució bolxevic i l'establiment de l'Estat soviètic a Rússia van donar ales i esperances a tots els grups revolucionaris. A Espanya, la fi del conflicte europeu va propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques: la producció va baixar, va augmentar l'atur i van pujar els preus, la qual cosa va tornar a provocar la mobilització obrera i un espectacular creixement del sindicalisme.

A Andalusia, la situació de misèria dels llauradors, reforçada per l'augment dels preus, va donar pas al trienni bolxevic (1918-1921). Els anarquistes, i amb menys intensitat els socialistes, van impulsar revoltes camperoles motivades tant per la fam de terres com pel deteriorament dels salaris i de les condicions de vida. Es van cremar collites, es van ocupar terres i molts municipis van arribar a ser controlats pels comitès de vaga. Còrdova, amb 23 vagues agràries i més de 30.000 treballadors involucrats, es va convertir en la punta de llança d'un moviment camperol que es va estendre a altres províncies andaluses, manxegues i extremenyes. La declaració de l'estat de guerra, la il·legalització de les organitzacions obreres i la detenció dels seus líders van aturar la rebel·lió.

Pistolerisme

Pistolerisme: La conflictivitat laboral va degenerar en una radicalització de les posicions dels sindicats i de la patronal, sobretot a Catalunya.

Per aturar la força sindical, els patrons van instituir la Federació Patronal, van contractar pistolers a sou per assassinar els dirigents obrers i sovint van recórrer al lock-out (tancament d'empreses). A més, van crear el Sindicat Lliure, que la patronal va utilitzar a favor seu fomentant les accions violentes contra el sindicalisme anarquista.

Alguns grups vinculats a la CNT van respondre a aquesta situació practicant també un activisme violent i van atemptar contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre.

La Federació Patronal barcelonina exigia mesures de força, i el general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal; va exercir una dura repressió contra els sindicalistes i va posar en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts en cas d'intent de fuga. Tot això va originar l'època coneguda com el pistolerisme (1916-1923), durant la qual es van produir més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals el president del govern, Eduardo Dato, assassinat per militants cenetistes el 1921; coneguts empresaris; dirigents sindicals com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el 1923; i l'advocat laboralista Francesc Layret, el 1920, ambdós assassinats per pistolers a sou.

Desastre d'Annual (1921)

Desastre d'Annual (1921): Al començament de la dècada de 1920, en la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes hostilitzaven permanentment l'exèrcit espanyol. El 1921 es van intentar unes quantes operacions per controlar els rebels, i per dirigir l'exèrcit de la zona es va nomenar el general Silvestre, relacionat amb el rei Alfons XIII, partidari d'ocupar les cabiles rifenyes. El general va iniciar una ofensiva cap a l'interior del territori que va acabar amb un veritable desastre. L'exèrcit va ser derrotat a Annual, es va perdre tot el territori ocupat i es van produir unes 13.000 baixes, inclosa la de Silvestre.

L'any 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, l'anunci que seria discutit al Parlament el cas d'Annual i que se'n demanarien responsabilitats que podrien implicar el mateix monarca va mobilitzar sectors de l'exèrcit i de la dreta que, des de feia temps, veien la solució de la crisi en una dictadura militar.

Assemblea Nacional Consultiva (1927)

Assemblea Nacional Consultiva (1927): A partir del 1926 es va anar abandonant la idea d'una dictadura transitòria, i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim per donar-li continuïtat i permanència. El camí cap a un règim autoritari va començar amb la convocatòria d'una Assemblea Nacional Consultiva (1927), de caràcter corporatiu, perquè els seus membres no serien elegits per sufragi, sinó designats entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques (municipis, universitats, administracions, patronals i representants obrers). El sufragi universal es va oblidar del tot.

Unión Patriótica

Unión Patriótica: Per promoure l'adhesió al nou sistema es va crear un partit únic, que s'anomenà Unión Patriótica. Es tractava d'un partit governamental, sense cap programa ideològic definit i que tenia com a missió primordial proporcionar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder. Els afiliats al nou partit procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels caciquers rurals. També es va reactivar l'antiga institució del sometent (ciutadans armats voluntaris) per col·laborar en el manteniment de l'ordre públic.