Cogito, Substàncies i Déu en la Filosofia de Descartes

1 Cogito, ergo sum: Penso, per tant existeixo

Descartes s’adona de l’existència d’un coneixement absolutament ferm i segur. No podem dubtar que dubtem, igual que resulta impossible pensar que no pensem. És pot dubtar del «contingut» del pensament, però no del fet mateix del pensament. Descartes deixa ben clar, però, que no es tracta d'una deducció sinó d'un coneixement adquirit per intuïció; intueixo clarament i distintament que hi ha una connexió necessària entre el fet de pensar i el d'existir: mentre penso, existeixo; pensant, sóc.

2 L'evidència com a criteri de veritat

Una primera veritat indubtable: el cogito. Descartes es pregunta quina és la naturalesa d'aquesta proposició, que la fa ser tan fermament segura; i com que la resposta és l'evidència, Descartes diu que qualsevol proposició evident serà igualment vertadera.

Les substàncies

Descartes està en possessió d'una primera veritat inqüestionable, el cogito. Així, el cogito es constitueix com la primera veritat, com la veritat modèlica, és a dir, com el model paradigmàtic de totes les veritats. El criteri de veritat coincideix, doncs, amb la primera regla del mètode cartesià.

1 La substància pensant (Res Cogitans)

El meu jo és una substància pensant, una ànima, un esperit o ment. Diu Descartes que: «aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i encara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és». En resum, l'ànima, per Descartes, està formada per l'enteniment, la voluntat, la imaginació i la sensibilitat (tot això és igual a pensar). Aquesta substància pensant es coneix com la res cogitans. En sentit estricte, només Déu és substància, atès que «quan concebem una substància, tan sols concebem una cosa que existeix de tal manera que només té necessitat de si mateixa per existir». Ara bé, en sentit ampli, també es pot dir que les ments i els cossos són substàncies.

2 La substància divina (Res Divina)

Per poder provar l’existència del món extern i del meu cos és necessari demostrar que la hipòtesi del geni maligne és falsa. Per demostrar això cal provar l’existència de Déu. Descartes examina els diferents tipus d'idees presents en la ment: les innates són les que provenen de la pròpia ment; les adventícies són les idees que semblen venir de fora (com la idea d'arbre) i, finalment, les idees fictícies (com el concepte de centaure o de sirena) són les creacions de la imaginació. Una de les idees innates és la idea de Déu. Segons Descartes, aquesta idea només ha pogut ser implantada en mi per Déu mateix. Així que sé que Déu, la res divina, existeix perquè jo posseeixo la idea d'aquest ésser i aquesta idea no pot tenir cap altre origen que Déu mateix, perquè ni és una idea adventícia ni l'ha pogut crear la meva ment imperfecta.