Conceptes bàsics de sociolingüística i normalització
Què és la sociolingüística?
La sociolingüística és la part de la lingüística que estudia les condicions d’existència d’una llengua, el seu ús i la seua relació amb la societat. Se centra en les persones que usen la llengua, així com en les seues actituds i prejudicis lingüístics.
1. Bilingüisme i plurilingüisme
Quan en un mateix territori conviuen dues o més llengües, parlem de bilingüisme o plurilingüisme. En principi, totes les llengües són iguals. En el moment que hi ha contacte, sol ser habitual que hi haja interferències entre les diverses llengües. A més, la convivència també pot originar algun que altre conflicte entre les diverses cultures.
2. Llengües majoritàries i minoritàries
Des d’un punt de vista quantitatiu, una llengua majoritària és aquella que és parlada per un gran nombre de persones (per exemple, el xinès amb 880 milions). Una llengua minoritària, en canvi, és aquella que té pocs parlants (com el gaèlic, amb 85.000).
Llengües majoritzades i minoritzades
Des d’un punt de vista qualitatiu, una llengua majoritzada és aquella a la qual se li ha atorgat un status d'importància. En canvi, una llengua minoritzada és la que té poc prestigi i es veu restringida a àmbits d’ús poc importants. Fins i tot, pot córrer el perill de desaparèixer en el territori on es parla.
Normalització lingüística
La normalització és el procés que es porta a terme amb una llengua poc prestigiosa parlada en un territori. Per tal que la llengua no desaparega, cal que els parlants i les institucions prenguen unes mesures. L’objectiu és que la llengua siga usada per tots els parlants d’una manera normal en qualsevol àmbit, ja siga formal o informal. El procés per a aconseguir açò no és curt ni està desproveït de dificultats.
Normativització
És la primera part per a aconseguir que una llengua obtinga un status o importància social. Ací s’establixen o fixen les normes de l'ortografia, la gramàtica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic que són correctes o incorrectes.
En l’àmbit de la nostra llengua, els primers resultats d’aquesta etapa els trobem l’any 1913 amb les Normes ortogràfiques, l’any 1918 amb la Gramàtica i el 1932 amb el Diccionari General de la Llengua. Tota aquesta feinada servix per a elaborar l’anomenat estàndard, una varietat artificial que busca la intercomprensió entre tots els parlants i que pretén ser supradialectal (vèncer les diferències existents entre els diversos dialectes).