Conceptes Clau de la Filosofia: D'Aristòtil al Renaixement

Aristòtil: Fonaments del Pensament Clàssic

Crítica a la Teoria de les Idees

És lògic suposar que tot el que existeix té un model perfecte al món ideal. Però, hi ha una idea de qualsevol cosa, de fang, de maldat, de crim? Existeix la idea de maldat perfecta?

Aristòtil no pot acceptar que l'essència d'una cosa, la seva causa, existeixi separada de la cosa mateixa.

Aquesta teoria no aconsegueix explicar ni donar raons d'allò que és més característic del món material i sensible: el moviment i el canvi.

Hilemorfisme

En tot individu concret es poden distingir la matèria de la qual està format i l'essència o forma d'allò que el fa ser el que és.

Tot el que existeix, tot el que és, és una substància.

Potència i Acte

La llavor no és un arbre en acte, però sí que ho és en potència.

L'arbre és arbre en acte, però en potència pot ser una taula.

Definicions de Potència i Acte

• Potència: Capacitat que posseeix la matèria d'una substància d'assumir o rebre una forma diferent de la que té.
• Acte: És la realitat actual de qualsevol substància i és la forma particular que ha rebut la matèria.

Conceptes relacionats: No-ésser relatiu / No-ésser absolut.

Les Quatre Causes

Tot allò que és necessari perquè es produeixi un fenomen és una causa.

Exemple: Una escultura de Zeus

• Causa material: El marbre de què està feta.
• Causa formal: Idea o model amb què ha treballat l'artista.
• Causa eficient: L'artista o productor de l'obra.
• Causa final: El mòbil o objectiu que ha motivat l'artista. Ex. Honrar els déus.

Tots els Homes Desitgen Saber

Per Aristòtil, la curiositat i l'ànsia de conèixer són característiques de la naturalesa humana.

Motiva l'admiració; meravellar-se davant les coses és el que impulsa el coneixement. També el dubte, inseparablement unit a la sorpresa i l'admiració.

Teoria del Coneixement

Tot allò que arribem a conèixer ho anirem adquirint mitjançant la informació que ens proporcionin els sentits i les altres facultats humanes.

Les coses sensibles i materials són les úniques que ens poden apropar a l'autèntic coneixement.

L'Ésser Humà en Aristòtil

Aristòtil manté una posició dualista, considera que l'ésser humà és un compost d'ànima i cos, de forma i matèria, d'acte i potència.

Per Aristòtil, ànima i cos són complementaris. Ànima i cos integren un individu inseparable en la pràctica, separable només en teoria.

Tipus d'Ànima:

• Ànima vegetativa.
• Ànima sensitiva.
• Ànima intel·lectiva o racional.

Descartes: El Racionalisme Modern

El Mètode Cartesià

Descartes deia que la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però la filosofia manca d'un mètode adequat.

Descartes va introduir un mètode matemàtic en la filosofia per dotar la raó humana d'un criteri de veritat definitiu i inapel·lable.

Té una concepció de la raó humana com una facultat que pot formular les qüestions més complexes i donar-los resposta.

Les Quatre Regles Fonamentals del Mètode:

• L'evidència (intuïció).
• La de l'anàlisi.
• La de la síntesi.
• La de l'enumeració.

El Dubte Metòdic

L'objectiu del mètode és qüestionar-se tot i anar a la cerca de veritats indubtables.

Arguments del Dubte:

• La incertesa de les dades sensorials: Es dubta de totes les dades que s'originen en els sentits.
• Els errors de raonament: És vàlid dubtar de tots els raonaments que s'han tingut per demostratius.
• La dificultat per a distingir el somni de la vigília: Hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l'estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeixem com a tals.
• La hipòtesi del geni maligne: Se suposa l'existència d'un geni maligne que ens porta a considerar com a evidents coses que no ho són.

Primera Veritat de Descartes: "Penso, aleshores existeixo"

Les Tres Substàncies Cartesianes

Descartes postula tres substàncies que componen la totalitat del que és real:

1. El Jo Pensant (Res Cogitans)

Puc dubtar de l'existència del meu cos i del món que m'envolta, perquè en tinc informació a través dels sentits i els sentits no són fiables, però no puc dubtar de l'existència dels meus pensaments.

Tipus d'Idees:

• Adventícies o adquirides: Idees que provenen de fora, de l'experiència sensible, de la meva percepció del món o de l'ensenyament.
• Factícies o artificials: Idees que inventem o fabriquem arbitràriament nosaltres mateixos.
• Innates o naturals: Idees que emergeixen de la pròpia facultat de pensar.

2. Déu, Substància Perfecta i Infinita (Res Infinita)

Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem.

La idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d'un ésser perfecte: és la idea de Déu.

Aquesta idea de perfecció no pot venir de nosaltres; per tant, ha d'haver estat una realitat divina la que l'ha fet sorgir a les nostres ments.

En Déu existeixen les grans veritats eternament establertes per Ell.

Per a Descartes, les idees tenen una realitat indiscutible. A aquest ésser perfecte no li pot faltar una perfecció com és l'existència.

3. El Món, Substància Extensa (Res Extensa)

"Si jo tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m'ha creat racional, no pot permetre que m'enganyi quan faig un ús adequat de la meva raó."

Descartes considera que Déu és garantia de coneixement de les nostres veritats clares i distintes, la qual cosa no significa que tot el que puguin captar els nostres sentits hagi de rebre aquesta consideració (al·lucinació, per exemple).

Filosofia Medieval i Renaixentista

La Patrística

La propagació de la fe exigia interpretar bé els textos bíblics; adoptar els conceptes de la filosofia grega necessaris per a expressar adequadament el nou pensament, i distingir el que és propi de la raó i el que és propi de la fe. I també calia evitar tot tipus d'heretgies.

Els pensadors cristians que van desenvolupar totes aquestes tasques són els Pares de l'Església. El període en el qual les van dur a terme es diu Patrística.

Pares Apologistes:

Molts eren intel·lectuals convertits al cristianisme que lluitaven amb arguments contra els pagans o contra tendències o sectes que interpretaven de manera heterodoxa el missatge cristià.

Van haver de debatre amb la secta del gnosticisme, que defensava que el coneixement era una condició indispensable per a la salvació, i que aquest era més important que la fe.

Actituds de la Patrística envers la Filosofia:

• Patrística llatinooccidental: Va mantenir una actitud negativa cap a la filosofia i va afirmar que el filòsof és l'amic de l'error, mentre que el cristià n'és l'enemic.
• Patrística grecooriental: Va mantenir una actitud positiva davant la filosofia. Va afirmar que alguns escrits dels filòsofs estaven plens de veritats cristianes i que els grans filòsofs, escollits per Déu, havien intuït la veritat evangèlica.

L'Escolàstica

Va tenir el seu origen a les escoles fundades en el Renaixement carolingi.

Va ser la filosofia que va sorgir a partir de l'ensenyament que s'impartia a les escoles monàstiques: una filosofia cristiana que tenia com a tasca ordenar de manera comprensible el conjunt de dogmes que els Pares de l'Església ja havien elaborat.

Els escolàstics pensaven que ja posseïen la veritat, per això no es plantejaven buscar-la amb les millors eines intel·lectuals. Intentaven fonamentar aquesta veritat i interpretar-la mitjançant el pensament racional.

La Doble Veritat (Averrois)

Averrois argumenta que hi ha dos nivells de saviesa: una religiosa i una altra cientificofilosòfica. Aquests han de ser concebuts com a diferents només en el pla formal, en funció de la seva intenció o manera d'acostar-se a la veritat.

No es tracta que defensi una veritat religiosa diferent de la veritat filosòfica. Només hi ha una veritat: el filòsof la cerca mitjançant la demostració necessària, mentre que el creient la rep de la tradició que emana de l'Alcorà.

Les Cinc Vies Tomistes (Tomàs d'Aquino)

Per demostrar l'existència de Déu, Tomàs d'Aquino va desenvolupar uns indicis o uns camins que porten a Déu: les cinc vies tomistes.

1. Primera via: El moviment. Tot el que és mogut es mou per alguna cosa; hem d'arribar a un ésser que mou els altres sense ser mogut. Déu com a Primer Motor Immòbil.
2. Segona via: La causalitat eficient. Tots els éssers del món creat tenen una causa, són l'efecte produït per una causa. Si no podem aplicar fins a l'infinit la successió de causes, arribem a una Causa Primera i Incausada, que seria Déu.
3. Tercera via: La contingència. Totes les coses i tots els esdeveniments són contingents i accidentals, per tant la seva existència depèn d'alguna cosa exterior a ells.
4. Quarta via: Els graus de perfecció. És necessari que hi hagi un punt de referència perfectíssim que ens permeti comparar. Déu és l'ésser perfecte.
5. Cinquena via: La finalitat o teleologia. En el comportament dels éssers hi ha una finalitat/objectiu. Aquestes tendències dels éssers han hagut de ser dictades per un ésser intel·ligent i director de tot l'univers: Déu.

El Renaixement

Pensament especialment humanista.

Característiques Clau:

• Retorn a l'Antiguitat clàssica: Representa un retrobament amb la literatura i l'art clàssics, i també una revitalització del seu pensament i la seva cosmovisió.
• Antropocentrisme: Consisteix en la reivindicació del valor i la dignitat de l'ésser humà. L'ésser humà es va convertir en el centre d'interès i la reflexió intel·lectuals. El focus d'atenció es va situar en les extraordinàries possibilitats de l'ésser humà per transformar-se segons la seva voluntat en allò que vol arribar a ser.
• Individualisme: L'home renaixentista pretenia desplegar i materialitzar en resultats totes les capacitats creatives atribuïdes a la humanitat en general.
• Curiositat i anhel de saber: Es creia fermament en les capacitats humanes i en el progrés del saber. L'home renaixentista explorava i buscava respostes en tots els fronts (Ex: Leonardo da Vinci).

L'Humanisme

L'humanisme es va iniciar com un programa educatiu que tenia com a objectiu la formació dels intel·lectuals en disciplines com ara la poesia, la retòrica, la història i la filosofia. El concepte d'humanisme es va associar amb el retorn i la recuperació de la literatura i el pensament grecollatins.

Va donar a conèixer i va difondre les idees clàssiques sobre temes de gran abast (ètica, art, política) i també va acabar constituint un moviment filosòfic.

Avui dia s'entén per humanisme un corrent filosòfic que destaca i dignifica l'ésser humà i tot el que s'hi relaciona.

El Debat Raó-Fe

Sant Agustí: La Raó al Servei de la Fe

Sant Agustí reconeixia que la raó i la fe teòricament pertanyen a àmbits diferents; però considerava que totes dues contribueixen a aconseguir el gran objectiu de l'home, ésser unitari que estima apassionadament la veritat divina.

La raó ajuda l'ésser humà a obtenir la fe, el prepara: de cap manera la raó és incompatible amb la fe.

• "Entén per creure."
• "Creu per entendre."

Per a ell, el camí de la fe és la via més segura.

El camí cap al coneixement superior on conflueixen raó i fe s'inicia amb l'experiència interior o autoconsciència. A l'interior d'un mateix és on es troben la veritat i la màxima realitat, Déu.

Mitjançant aquest camí, l'ésser humà té accés a les veritats més elevades: encara que això només és possible amb una il·luminació divina.

La il·luminació divina és imprescindible per accedir al coneixement més elevat, la saviesa.

Sant Tomàs d'Aquino: Harmonia entre Raó i Fe

Sant Tomàs considera que si bé els punts de partida no coincideixen, totes dues han d'arribar a les mateixes conclusions.

Diu que és necessari que la teologia i la filosofia coincideixin en les seves conclusions; no es poden contradir, ja que totes les veritats provenen de Déu.

Quan la raó arriba a una conclusió diferent de la fe, la darrera paraula la té la fe.