Conceptes Clau d'Urbanisme
Trama urbana: Disposició dels edificis, carrers, avingudes i places que formen l'estructura de la ciutat. És un factor determinat per la xarxa de transport. Pot ser ortogonal (anomenada també de la quadrícula o hipodàmica), radial o irregular. És ortogonal la de l'Eixample de Barcelona, radial la dels eixamples de Tarragona o Palma, o irregular la dels centres històrics d'origen medieval, com el de Palma.
Centre històric: Part de la ciutat urbanitzada des del seu origen fins a l'època industrial. El plànol pot ser irregular, radiocèntric o lineal. Estava delimitat per muralles, i sol tenir un interès històric i artístic, per la qual cosa sovint és objecte de rehabilitació. A Espanya hi ha centres històrics que per la seva monumentalitat han estat declarats patrimoni de la humanitat: Alcalà de Henares, Ávila, Càceres, Còrdova, Conca, Eivissa, Mèrida, Salamanca, Santiago de Compostela, San Cristóbal de la Laguna, Segòvia, Tarragona, Toledo.
Eixample: L'eixample és, en el seu origen, un terreny urbà dedicat a noves edificacions als afores d'una població, normalment amb un urbanisme planificat. També defineix l'ampliació de la ciutat. És habitual que es desenvolupi amb un pla en quadrícula o ortogonal, però a vegades també radial. Els eixamples començaren a construir-se a Espanya a partir de la segona meitat del segle XIX, degut al gran creixement urbà, i suposa l'enderrocament de les muralles. Eixamples a gran escala són els de Barcelona, d'Ildefons Cerdà, i el de Madrid, de Carlos Mª Castro y Carlos Ibáñez de Ibero.
Districte central de negocis: Constitueix el major centre de serveis d'una ciutat o zona. Està integrat pel centre comercial, bancs, edificis de l'administració, seus empresarials, etc. A les grans ciutats acostuma a trobar-se a l'eixample, com en els casos de Madrid i Barcelona.
Perifèria urbana: És la franja situada al voltant de les ciutats que resulta de la seva ampliació. Aquest creixement, en les ciutats espanyoles, va tenir lloc a partir dels anys 60 del segle XX. Podem trobar àrees residencials, àrees industrials i àrees d'equipaments.
Barraquisme: Fenomen urbà que consisteix en l'autoconstrucció d'infrahabitatges o barraques, sense les condicions mínimes de qualitat o serveis. A Espanya va créixer de manera espectacular en els anys 50, amb l'emigració del camp a la ciutat, en barris marginals de la perifèria de les ciutats. Avui dia ha tornat a rebrotar lligat sobretot a l'emigració clandestina.
Polígon residencial: Barris situats a la perifèria de les ciutats, constituït per blocs de vivendes. La seva funció primordial és la de residència, i compta amb comerços i equipaments. A Espanya sorgiren a partir de 1960, amb el gran creixement de les ciutats.
Polígon industrial: Zona dedicada a indústries, tallers i magatzems, situada a la perifèria de les ciutats. Sorgiren a Espanya, a partir dels anys 60, i avui, de forma planificada, es construeixen polígons industrials per situar aquestes activitats fora dels nuclis de població.
Polígon de serveis: Zona, situada fora dels nuclis de població i dedicada massivament als serveis, per exemple, als transports. A Mallorca existeix el projecte de construir un polígon de transports.
Rururbanització: És el procés d'urbanització de zones suburbanes i espais rurals que envolten una ciutat, resultat del creixement de les àrees perifèriques d'aquestes ciutats. Això fa desaparèixer boscos, zones verdes i camps de conreu, que són substituïts per residències, indústries, urbanitzacions, etc. Aquest fenomen és ben visible en les àrees al voltant de Barcelona i Madrid, si bé el gran creixement urbanístic dels darrers anys l'ha estès per una bona part del litoral Mediterrani i Balears.
