Coneixement en Plató i Aristòtil: Doxa, Intel·ligència i Experiència
Teoria del Coneixement: Plató i Aristòtil
La teoria del coneixement és un pilar fonamental en la filosofia de Plató i Aristòtil, dos dels pensadors més influents de l'antiguitat. Ambdós filòsofs, tot i les seves diferències, comparteixen la idea que la naturalesa i la dignitat de l'objecte de coneixement condicionen el subjecte que coneix. Aquesta concepció es va perllongar, amb moltes variants, durant tota l'Edat Mitjana.
La Concepció Platònica del Coneixement
Plató concep el coneixement en funció de l'objecte que el subjecte es proposa conèixer. Així, la doxa (opinió) és un coneixement d’allò canviant i mutable, és a dir, d’allò sensible. Per això, no és un autèntic coneixement, i el subjecte queda exposat irremissiblement a l'error i, el que és pitjor, a la seva desaparició com a tal. Per contra, si l'objecte que es proposa conèixer és matemàtic o eidètic (formes intel·ligibles, estables i eternes), el subjecte accedeix a un estatus igualment immortal.
El Món de les Idees i l'Ascens de l'Ànima
Plató parteix de les formes intel·ligibles per explicar allò inexplicable des dels sentits, ja que aquests ofereixen un món en perpetu canvi i mutació. Per a Plató, el coneixement és un moviment ascendent, tal com ho descriu a la cèlebre al·legoria de la caverna. És un elevar-se per sobre del món sensible per recuperar un món perfecte i oblidat.
L'ànima, segons Plató, va tenir l'experiència primigènia d'aquest món de models eterns i perfectes, però en encarnar-se en el cos va caure en el "somni de la vida", i un profund oblit ho va cobrir tot. Encara que el que veiem a través dels ulls del cos ens defrauda, ja que la nostra intel·ligència ens diu que res és bo en si mateix en aquest món, i que el millor en si mateix haurem de buscar-ho en un altre món perfecte i immutable. Només amb aquest reconeixement de la contingència i finitud del sensible, podrà l'ànima aspirar a l'intel·ligible i participar del Bé mateix, de la Idea de Bé.
La Perspectiva Aristotèlica: Valoració de l'Experiència
En canvi, Aristòtil considera que la teoria del coneixement suposa una notable valoració del coneixement sensorial i de l’experiència. Per a ell, la separació de la forma substancial, de l'essència, no és més que un recurs de l'enteniment. Aquesta forma substancial, que és el pensament racional, no es pot separar del cos que sent, veu i escolta el que diuen els seus coetanis, traduint aquests sons en judicis i idees.
Aristòtil també concep les formes intel·ligibles, encara que no constitueixin una realitat a part. Si la realitat s'aconsegueix assolir és pel nous (intel·ligència), ja que els sentits són incapaços per si mateixos d'oferir un coneixement complet.
Similituds i Diferències Clau en la Concepció de l'Ànima
Tant Plató com Aristòtil creuen que hi ha una ànima intel·ligible. No obstant això, el primer la concep com una forma pura, absoluta i necessitada d'alliberar-se del món sensible que l'empresona. Mentre que el segon la concep barrejada, unida al cos, que veu, escolta i percep aquest món sensible, com un tresor que tanca interessants secrets a descobrir.
En conclusió, els dos postulen una intel·ligència per aproximar-se a la realitat, però Plató apunta a una existència intel·ligible separada (el món de les Idees), i Aristòtil, el seu deixeble, apunta al món que mostra la simple observació i l'experiència sensible.