El Coneixement i la Veritat segons Nietzsche: Una Anàlisi Profunda

4. El Coneixement Sota Sospeita A la seva obra Sobre la veritat i la mentida en sentit extramoral, Nietzsche teoritza sobre el llenguatge i la veritat.

- Sobre la representativitat del llenguatge, obre la porta a la "consciència lingüística", un dels trets més característics i habituals del pensament dels segles XX i XXI.

Nietzsche inicia el seu raonament pensant que les nostres vivències/experiències són úniques, individuals i, per tant, irrepetibles. I que les paraules són metàfores mitjançant les quals ens referim a aquesta multiplicitat.

- Però, segons ell, el problema és que oblidem l'origen metafòric de les paraules i acabem creient en l'existència de models originals de forma platònica. De forma que primer l'estimulació nerviosa és metaforitzada en imatge, després la imatge es metaforitzada en paraula i, per últim, les paraules adquireixen i acumulen significats a partir de la seva relació amb altres paraules.

- Així que afirma que una llengua és un sistema classificatori, que cada llengua s'ordena segons uns principis determinats.

I que, per tant, el llenguatge no expressa la realitat, sinó la nostra realitat amb aquesta, a partir d'un procediment en el qual antropomorfitzem el món.

- De la mateixa manera que podem analitzar la formació de conceptes gràcies a la capacitat d'abstracció, podem generalitzar impressions, imposant un ordre/una llei en l'esdevenir. Això ens permet controlar la realitat i, alhora, sobreviure.

- O sigui que quan pretenem que una paraula no sigui només l'expressió metafòrica d'una vivència, sinó que n'expressi l'essència, pensem els conceptes com a entitats universals, igual que Sòcrates. Implicant una igualació del que és desigual.

- Suposa que el que fem és projectar les nostres condicions de supervivència en el món, però que acabem pensant que aquest ordre que nosaltres mateixos imposem és atributs de l'ésser.

Que, a partir de la nostra necessitat de mantenir lligades les nostres creences, hem deduït que el món vertader no és flux, sinó ordre.

- Finalment, arriba a la conclusió que les paraules i el llenguatge no representen la nostra veritable realitat, sinó que són només una organització i valoració del que ens és útil, substituint i dominant.

Nietzsche critica la concepció clàssica de la veritat, que consisteix en que el món té una estructura fixa i objectiva, i la veritat és la seva correspondència del que s'afirma amb el que és. Els filòsofs entenen que la invenció del coneixement i la veritat és, pel seu contrari, el moment més pretensiós i mentider de la història de la humanitat.

Ja que l'enteniment humà no és precisament res important, sinó que és un instrument que utilitzem per dominar i imposar.

A més, no creu que hi hagi una veritat objectiva, sinó interpretacions diferents de cada ésser, fetes a partir de les seves necessitats vitals i perspectives (perspectivisme). Cada perspectiva és l'expressió de certes forces, d'una voluntat de poder: "La veritat és aquella classe d'error sense la qual una espècie determinada d'éssers vius no podria viure".

Per tant, ell creu que la mentida tampoc és una objecció en contra d'una asseveració; al contrari, el que importa és quant afavoreix a la vida.

En conseqüència, el que cada interpretació del món revela és tarannà, o sigui, una posició davant de la vida, una fortalesa o feblesa a l'hora d'enfrontar-se a la vida.

En definitiva, l'autor critica els suposats avenços que la humanitat ha cregut fer gràcies a l'ús de la raó des del pensament grec, que culminarien amb la il·lustració. Però aquestes posicions no són més que continuacions de l'esperit teològic que es pretén superar. La voluntat de veritat i els ideals de progrés, per tant, volen substituir les creences que es creien superables.

La voluntat de veritat és, doncs, assumida com una exigència moral: ens sentim obligats a dir allò que s'entén com a veritat i a cercar aquesta veritat autèntica, oblidant que és només un punt de vista determinat. Cada societat estableix l'obligació moral d'acceptar unes formes determinades de la veritat.