Les conferències dels Aliats a la Segona Guerra Mundial

Conferència de Casablanca (Marroc, gener de 1943)

L'URSS s'enfronta a Alemanya (juny de 1941): Fins a l'any 1941, la Unió Soviètica de Stalin col·laborava amb Hitler. Però aquell any, Hitler traeix Stalin perquè, en comptes d'avançar cap a l'oest, llança l'atac cap a l'est intentant envair la Unió Soviètica. Per tant, Stalin s'alia a l'altre bàndol contra Alemanya.

Els EUA entren en la guerra: El president dels EUA, Franklin D. Roosevelt, és un líder progressista i partidari de la pau que inicialment no volia involucrar-se en la Segona Guerra Mundial perquè creia que, després del conflicte precedent, no calia intervenir en una guerra que considerava d'àmbit europeu. Finalment, canvia d'opinió amb l'atac a Pearl Harbor (a Hawaii), perpetrat per l'Imperi Japonès a finals del 1941, fet que desencadena la seva entrada immediata al conflicte.

Objectius i assistents

La trobada es va convocar per planejar una estratègia conjunta contra l'exèrcit nazi. Hi van assistir:

• Franklin D. Roosevelt (president dels EUA)
• Winston Churchill (primer ministre de la Gran Bretanya)
• Charles de Gaulle (líder de la França Lliure)
• Henri Giraud (general francès que havia format part de la França de Vichy però que en aquell moment ja liderava forces aliades, representant la França alliberada)

Decisions més importants

• Administració de l'Àfrica del Nord: coordinació de les zones alliberades.
• Invasió de Sicília: decisió clau sobre el punt d'entrada de les tropes a Europa.
• Suport militar a l'URSS: consolidació del front contra l'enemic comú nazi.

Conferència de Teheran (Iran, novembre de 1943)

Es planteja la Gran Aliança entre l'URSS, els EUA i la Gran Bretanya (França no hi comptava durant la primera etapa perquè estava desmantellada com a estat). Va comptar amb els «Tres Grans» líders: Churchill, Roosevelt i Stalin.

Es van coordinar el front d'Itàlia, l'avenç soviètic a l'est i l'obertura d'un futur nou front a l'oest d'Europa (el desembarcament de Normandia).

Primers acords de la futura postguerra

• Desmilitarització d'Alemanya un cop vençuda.
• Desplaçament de les fronteres de Polònia: l'obsessió de britànics i nord-americans era gestionar amb cautela les ambicions soviètiques; les demandes de Stalin s'havien de satisfer com a mínim en part per mantenir l'aliança ferma.
• Qüestió Bàltica: la situació d'Estònia, Letònia i Lituània, nacions que van quedar integrades a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques fins a l'any 1989.

Conferència de Ialta (URSS, febrer de 1945)

És una de les cimeres internacionals més determinants del segle XX:

• Partició d'Alemanya i de Berlín.
• Incorporació de la França de Charles de Gaulle com a quarta potència ocupant en la fase final del conflicte.
• Creació de l'ONU i model del Consell de Seguretat: el màxim organisme decisori en assumptes de pau i seguretat militar. S'estableix que els cinc grans guanyadors de la guerra seran membres permanents amb dret de vet: la Xina, els EUA, la Gran Bretanya, França i l'URSS.
• Pressió de Stalin sobre l'Europa de l'Est: consolidació de la seva esfera d'influència geopolítica.

Aportació addicional: la divisió i l'èxode alemany

Un cop conquerida Alemanya i enfonsat el règim nazi, el territori alemany es dividiria en quatre zones d'ocupació (soviètica, americana, anglesa i francesa). La població alemanya resident en zones externes a la nova delimitació va ser transferida a l'interior de les fronteres alemanyes per prevenir futures reclamacions territorials irredemptistes. Aquest procés va forçar més de 4,5 milions d'alemanys d'Europa oriental a abandonar les seves llars i propietats per traslladar-se a Alemanya.

Conferència de Potsdam (Alemanya, juliol de 1945)

Nous protagonistes

• Ióssif Stalin: es manté al poder de la Unió Soviètica.
• Clement Attlee: nou primer ministre britànic després de la derrota electoral de Churchill.
• Harry S. Truman: president dels EUA, qui ordenaria el llançament de les dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Què fer amb Alemanya?

En aquest moment es consolida clarament la partició d'Alemanya en quatre sectors (britànic, francès, nord-americà i soviètic) i es fan paleses les diferències estratègiques entre els antics aliats. D'una banda, les potències occidentals opten per reactivar econòmicament la seva zona (avantsala del Pla Marshall per a la recuperació de l'Europa occidental).

D'altra banda, Stalin reclamava una Alemanya unificada que assumís conjuntament totes les despeses i reparacions, mentre que els aliats occidentals van preferir administrar i reconstruir la seva pròpia àrea de manera autònoma. Aquest xoc va desembocar en la creació posterior de dos estats separats: la República Federal d'Alemanya (RFA) a l'oest i la República Democràtica Alemanya (RDA) a l'est.

Principis d'acord aliats per a la postguerra

• Desplaçament de la població alemanya de l'est d'Europa: repatriació forçosa i definitiva cap a les fronteres alemanyes.
• Desnazificació i judicis de Nuremberg: persecució penal del lideratge nazi, totalitari i antisemita recolzat àmpliament durant la dècada anterior. Aquest procés es va desenvolupar en un context social complex després dels durs bombardejos i les pèrdues provocades per la guerra.
• Democratització: establiment d'institucions democràtiques, culminades amb la Constitució de 1949 a l'Alemanya occidental.
• Desmilitarització: eliminació de la maquinària bèl·lica alemanya i limitació constitucional de les forces armades per intervenir fora del territori estatal.
• Descartelització: desmantellament i control per part dels Aliats dels grans monopolis i cartells empresarials industrials que havien finançat i sostingut el règim nazi.