La Constitució de 1876: Anàlisi i Característiques
La Constitució de 1876: Consens i Estabilitat
Cánovas va dissenyar una Constitució en la qual estigueren d'acord tots els partits liberals. Aquesta Constitució de 1876 fou un text eclèctic, que incloïa elements de la moderada de 1845 i la demòcrata de 1869, amb l'objectiu de permetre governar a tots els partits de manera estable i evitar que cada formació implantara la «seua» Constitució només arribar al govern, obligant els altres al pronunciament. Amb aquesta filosofia, les característiques de la Constitució de 1876 són:
- Sobirania compartida entre el Rei i les Corts (característica del liberalisme moderat).
- Poder legislatiu compartit entre les Corts i el Rei. Les Corts tornaven a ser bicamerals:
- Congrés dels Diputats: triats pel sistema que decidira la llei electoral.
- Senat: amb senadors triats pel Rei, per dret propi o entre els majors contribuents.
- Paper de la Corona: el Rei pot sancionar i promulgar les lleis i dissoldre les Corts, però ha de convocar eleccions abans de tres mesos.
- Poder executiu: el té el Rei mitjançant els seus ministres. El Rei tria lliurement el Cap del Govern, que ha de comptar amb la confiança del monarca i de les Corts. Si perd la confiança reial, haurà de dimitir.
- Poder judicial independent.
- Supressió dels furs bascos i navarresos: per tant, el País Basc i Navarra havien de contribuir a l'Estat espanyol i al reclutament de l'exèrcit. Només se'ls deixa tindre autonomia per a recaptar els impostos.
- Ampla declaració de drets i llibertats, com les de la Constitució de 1869, però la seua regulació queda remesa a lleis posteriors, les quals imposaran límits a l'exercici d'eixos drets i llibertats.
- Ajuntaments i Diputacions resten sota el control del govern.
- Confessionalitat: l'Estat es declara confessional catòlic i garanteix el finançament del culte i el clero catòlic, encara que es concedeix la llibertat religiosa als individus.
Conclusió
En resum, la Constitució de 1876 fou un text eclèctic i flexible, que permeté el consens dels partits. La prova del seu èxit és la seua duració: estarà vigent 47 anys, des de 1876 fins a 1923, sent la més llarga de la història d'Espanya.