Correcció del document: història política i social de Catalunya i Espanya (1906-1917)

Evolució política: la Solidaritat Catalana

Dos figures polítiques van destacar i van intentar aplicar uns programes de reformes.

Maura va ser president del govern. Desenvolupà una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema. Va renovar la marina mercant i la de guerra, va regular el dret a vaga i va introduir els arbitratges en les relacions laborals. Va reformar la llei electoral amb la finalitat de reduir el caciquisme i va redactar la llei d'administració local, que no va ser aprovada, i com a introducció del vot corporatiu va provocar l'oposició dels sectors liberals i democràtics.

Llei de jurisdiccions

Arran d'un acudit publicat al setmanari Cu-Cut!, on es ridiculitzava l'exèrcit pels seus fracasos, un grup d'oficials van assaltar la redacció. La reacció del govern va ser promulgar la Llei de jurisdiccions, per la qual se subordinaven a la jurisdicció militar els ofensos orals o escrits a la unitat de la pàtria, la bandera i l'exèrcit. Aquesta intervenció militar trencava la característica de la Restauració: la subordinació del poder militar al civil.

La Solidaritat Catalana

A Catalunya, la Llei de jurisdiccions va ser contestada amb la Solidaritat Catalana, que era l'aliança de les forces polítiques catalanes per lluitar contra aquesta llei. Més tard, Solidaritat es va constituir en una coalició electoral. El seu programa era aconseguir la derogació de la llei i obtenir l'autonomia per a Catalunya. També es va fer la manifestació a favor de la Solidaritat Catalana.

En les eleccions generals, la Solidaritat Catalana va obtenir 41 escons dels 44 que Catalunya tenia. Això suposà la fi del caciquisme a tot el país. D'altra banda, les diferències dels partits que constituïen la Solidaritat eren tan diferents que era difícil que continuessin units.

La Setmana Tràgica

L'origen de la Setmana Tràgica de 1909 s'ha de buscar en la política colonial espanyola al nord d'Àfrica. Els governs espanyols s'havien volgut mantenir ocupats aquest territori malgrat les revoltes locals, cosa que va tenir com a conseqüència una sèrie de derrotes militars amb molts morts. Això va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviar-los a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills.

A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i feia recaure sobre les classes populars tota la pesada càrrega. L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar la reacció popular de rebuig, que va culminar amb la vaga general i la insurrecció espontània.

Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir-los sense dubte, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar sagristies i convents.

L'anticlericalisme era l'un dels banderes que enarboraven les classes populars en aquesta etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular. Aquest anticlericalisme es fonamentava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, així com en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i els beneficis eclesiàstics, a través de patronats i parròquies.

La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió següent va afectar tota la classe obrera i intel·lectuals liberals com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador.

Canalejas

Després d'un breu període va arribar al poder José Canalejas, que va aplicar un darrer assaig regeneracionista. Amb les reformes, Canalejas va intentar donar resposta als problemes del país des de l'òptica liberal, però topà amb l'oposició. En la política exterior, signà tractats amb el govern francès. En política interior va prohibir l'establiment de nous ordres religioses. Va incrementar la fiscalitat i va suprimir els arbitris (impost sobre el consum). En les reivindicacions obreres, va reprimir les vagues i va col·laborar en lleis de protecció social. Va establir el servei militar obligatori. Va canalitzar les reivindicacions autonomistes mitjançant la llei de mancomunitats provincials. Morí assassinat per un anarquista. A partir d'aleshores, van augmentar la inestabilitat del règim.

La crisi de 1917

El moviment obrer, organitzat per les centrals sindicals, va començar a dur a terme mobilitzacions: el 1916 la CNT i la UGT van convocar la primera vaga general de tot l'Estat. Els efectes de l'augment del preu van arribar fins a l'exèrcit, i aquests es van manifestar públicament en demanda de millors sous i promocions. Aquest mateix any (1916) es van constituir una mena de sindicat anomenat Juntes Militars de Defensa.

D'altra banda, van convocar l'assemblea dels parlamentaris. Davant d'aquest clima de tensió, el govern de Dato va suspendre les garanties constitucionals i va clausurar les Corts. Els parlamentaris catalans dirigits per la Lliga es van reunir el 1917 a l'ajuntament de Barcelona i van demanar que es tornessin a obrir les Corts, i van redactar un programa en el qual reclamaven la reestructuració de l'Estat amb reconeixement de la realitat plurinacional. Es van convocar la resta de parlamentaris espanyols, on van acudir els republicans i socialistes.

Va haver-hi una vaga general l'agost de 1917: es va crear un comitè conjunt CNT-UGT per declarar la vaga general. El dia 8 d'agost, la vaga de ferroviaris es va radicalitzar i es va estendre a tots els sectors. Les organitzacions obreres van fer el seu programa reformista d'assemblea de parlamentaris. L'exèrcit va reprimir amb duresa les mobilitzacions dels treballadors i els membres del comitè van ser jutjats en consells de guerra i condemnats a cadena perpètua.

La Setmana Tràgica (anàlisi)

L'orientació de la política colonial espanyola va anar cap al Magrib. La confrontació d'interessos entre Espanya i França acabà amb el Tractat d'Algesires (1906), on s'establí el protectorat espanyol del Marroc. La forta oposició armada dels rifenys va acabar amb la dramàtica derrota espanyola del «Barranco del Lobo» (1909), la qual cosa va reactivar la guerra del Marroc i el govern de Maura va decidir incrementar la presència militar espanyola al nord d'Àfrica. La nova etapa d'aquesta guerra va ser defensar les places espanyoles de Ceuta i Melilla, però la manca d'efectius de l'exèrcit, a causa dels «quotes», va dur el govern a cridar els reservistes catalans.

b) Explica les causes i les característiques de la revolta de Barcelona de juliol de 1909 (Setmana Tràgica). La mobilització popular contra la guerra es va iniciar el 18 de juliol a Barcelona, mentre tenia lloc la sortida de tropes cap al Marroc. La revolta es va allargar una setmana i va originar un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església. El dia 24 es va constituir un comitè de vaga, amb la participació de republicans, socialistes i anarquistes, que van fer la crida a la vaga general. Van esclatar totes les tensions acumulades i els incidents al carrer i les barricades van fer que es cremessin més de 80 establiments religiosos. Les autoritats van declarar l'estat de guerra, la repressió posterior va ser molt dura i centenars de persones van ser detingudes. Francesc Ferrer i Guàrdia, sense haver participat directament en els fets, va ser acusat de ser-ne l'inspirador ideològic. Durant 15 dies la ciutat es va omplir de barricades. La repressió indiscriminada va passar per més de 1.700 detinguts i 17 condemnats a mort, entre ells el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Les conseqüències van ser el gran desprestigi interior i exterior del govern d'Antonio Maura, que, sota la llema «maurano», va acabar dimitint, i el torn dinàtic va passar als liberals (Romanones i Canalejas). La desacreditació de la Lliga regionalista i dels republicans per la seva posició davant els fets i la posterior repressió els va comportar forts retrocessos electorals. L'enfortiment del sindicalisme revolucionari anarquista sobre el moviment obrer a Catalunya.

El problema agrari, l'economia i la demografia

Causes: els preus dels aliments bàsics eren molt cars a la primera dècada, a causa que l'augment de la producció agrícola era inferior al de la demanda. A més, van aplicar polítiques aranzelàries proteccionistes sobre els cereals i els productes tèxtils. Les innovacions tècniques en el camp (regadiu, cultius adequats i més rendibles) no estaven gaire desenvolupades.

Conseqüències: com que els preus dels aliments bàsics eren poc assequibles en relació a la capacitat adquisitiva mitjana a Espanya, va haver-hi una influència negativa sobre el consum i sobre la industrialització dins la societat espanyola. La situació de pobresa endèmica i l'increment de la conflictivitat social en el camp espanyol van fer necessària una reforma agrària.

Causes de cada problema: baixos rendiments a causa de la qualitat del sòl i la manca d'aigua, manteniment d'estructures de la propietat de la terra inadequades, crisi de la fil·loxera a Catalunya i a altres regions vitivinícoles.

Solució: creació d'una reforma agrària per contrarestar els grans problemes del camp espanyol.

La Mancomunitat de Catalunya

El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i la identitat de Catalunya des del 1714.

Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures: camins i ponts, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals, introduint millores tècniques, de serveis i educatives.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts i l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials.