Quins són els dos grans blocs dialectals del català?

Els dos grans blocs dialectals del català són el català oriental i el català occidental. La divisió es basa en trets fonètics i gramaticals.

Quins són els dialectes consecutius del català?

Els dialectes consecutius són el balear, el valencià i l'alguerès. Van originar-se quan els dialectes constitutius es van trasplantar cap al sud.

L'argot és la parla privada que un grup social o estament adopta com a senyal distintiu. Moltes de les seves formes es dissolen en la llengua col·loquial popular.

Varietats lingüístiques del català: dialectes, estàndard i evolució

Resum

El text explica les diferents varietats de la llengua: històriques, socials i geogràfiques, i en particular els dialectes del català. Presenta els dos grans blocs dialectals (oriental i occidental), els dialectes constitutius i consecutius, i el paper de la llengua estàndard com a factor de cohesió. També recull els tres models de configuració de l'estàndard respecte de les varietats regionals.

Punts clau

Les varietats d'una llengua depenen de la procedència geogràfica, històrica i social dels parlants.
El català es divideix en dos grans blocs dialectals: oriental i occidental, segons trets fonètics i gramaticals.
Milà i Fontanals (1861) proposà la divisió en dues zones a partir de la neutralització de les a/e àtones.
Els dialectes constitutius (central, rossellonès, nord-occidental) es van originar a la Catalunya Vella; els consecutius (balear, valencià, alguerès) són resultat del seu trasplantament cap al sud.
La varietat estàndard uneix la comunitat lingüística, però sovint ha generat prejudicis envers els dialectes.
Hi ha tres models d'estàndard: unitarista, composicional i d'estàndards autònoms.

Posa't a prova

Introducció a les Varietats Lingüístiques

En parlar o escriure, fem servir un determinat registre d'acord amb la situació comunicativa. La diferenciació dialectal no tan sols té a veure amb la variació territorial (varietats geogràfiques), sinó també amb la variació que es produeix al llarg del temps (varietats històriques o generacionals) i amb la que depèn de l’extracció social dels parlants (varietats socials). La procedència geogràfica, històrica o social determina, doncs, l’aparició de varietats dialectals, cadascuna amb un accent, uns mots o unes construccions peculiars.

Varietats Històriques: Evolució i Canvis Lingüístics

Tota llengua evoluciona al llarg de la història. A petita escala, ja s’aprecien canvis entre les diverses generacions d’una mateixa família, ja que la gent gran tendeix a ser conservadora, mentre que el jovent se sent atret per la innovació.

Neologisme: paraula nova incorporada a la llengua.
Arcaisme: paraula en desús.

Varietats Socials: Usos de la Llengua i l'Argot

Les varietats socials són els usos de la llengua que fan determinats sectors socials. Les classes altes solen diferenciar-se de les baixes en la manera d’enraonar, el parlar del camp no sol coincidir amb el de ciutat, etc. L'exemple més clar de varietat social és l’argot: designa la parla privada que un grup social o estament adopta com a senyal distintiu. Moltes formes de l’argot es dissolen en la llengua col·loquial més popular o en la vulgar. Per exemple, l'argot dels drogoaddictes.

Varietats Geogràfiques del Català: Blocs i Subdialectes

El català no és pas un idioma gaire diferenciat internament des del punt de vista de la variació geogràfica, sobretot comparat amb llengües com l’italià, l’alemany o l’anglès. La separació en estats, províncies o comunitats autònomes diferents contribueix a allunyar els catalanoparlants de les diferents terres i a afeblir la consciència d’unitat lingüística i cultural. A més, la manca d’una unitat administrativa impossibilita la consolidació d’una llengua estàndard.

Hi ha dos grans blocs dialectals en català, una partició basada en trets fonètics i gramaticals:

Català oriental
Català occidental

Ja el 1861, el filòleg Manuel Milà i Fontanals proposà la divisió en dues grans zones a partir de trets com ara la neutralització de les a/e àtones.

Subdialectes del Català

Català occidental:
- Nord-occidental (pallarès, ribagorçà i tortosí)
- Valencià
Català oriental:
- Rossellonès
- Català central
- Balear
- Alguerès

Dialectes Constitutius i Consecutius del Català

Els dialectes constitutius del català són el resultat de l’evolució del llatí vulgar en una àrea geogràfica concreta, en el nostre cas a la Catalunya Vella. Aquests són:

Català central
Rossellonès
Català nord-occidental

Aquests dialectes van ser trasplantats cap al sud i van originar els dialectes consecutius:

Balear
Valencià
Alguerès

La Varietat Estàndard i la Cohesió Lingüística

La varietat estàndard representa un factor de cohesió de la comunitat lingüística i simbolitza la unitat de la llengua. Amb l’ús de la varietat estàndard, els parlants prenen consciència de pertànyer a una comunitat lingüística única. L’estàndard té una funció unificadora de les diferències internes, alhora que separadora respecte d’altres comunitats lingüístiques.

Una llengua és una entitat abstracta que es concreta forçosament a través de les varietats dialectals que la integren. Qualsevol sistema de comunicació és llengua i dialecte alhora. La necessitat de consolidar les varietats estàndard en les societats modernes ha anat sovint acompanyada de prejudicis envers els dialectes, considerats inferiors.

Models de Configuració de la Llengua Estàndard

Podem considerar tres models en la configuració de la llengua estàndard amb relació a la participació de les varietats regionals:

Model unitarista: una varietat geogràfica s’imposa a les altres, de manera que els altres dialectes passen a ser considerats socialment inferiors.
Model composicional: l’estàndard és la síntesi dels dialectes existents.
Model d’estàndards autònoms: conviuen diversos estàndards sense que això entrebanchi la consciència d’unitat de l’idioma.