Cos i ànima: teories sobre la ment, el cervell i la ciutadania

COS I ÀNIMA

CERVELL I MENT

El cervell és indispensable per explicar el funcionament del psiquisme humà. És l'activitat del cervell la que origina el nostre psiquisme, o bé el cervell és un instrument, un vehicle del qual se serveix una entitat superior anomenada «la ment»?

Moltes preguntes sobre aquesta qüestió:

1. Els avenços de la intel·ligència artificial comparen el cervell humà amb un ordinador potentíssim que algun dia serem capaços de construir.
2. Això que anomenem la nostra ment no serà únicament una manifestació del cervell que ja estava recollida en la informació que hi ha en els nostres gens.
3. Diferents creences religioses, agnòstiques i atees segueixen fent-nos preguntar si és possible o no l'existència d'una ànima, una entitat independent del nostre cos que sobrevisqui a la seva mort.

TEORIES SOBRE CERVELL I MENT

Hi ha 3 grups:

1. Expliquen el psiquisme humà com a conseqüència del cervell tan desenvolupat que tenen els éssers humans. Aquestes teories s'anomenen monisme materialista, perquè només admeten una realitat amb caràcter material.
2. Afirmen que l'ésser humà, a més de la matèria del cos, posseeix un principi extracorporal i immaterial, que comunament s'anomena «ànima» i sense la qual no es pot explicar l'acció humana. Aquestes teories s'engloben sota el terme dualisme.
3. Teories que intenten anar més enllà de les explicacions materialistes i dualistes.

1) Monistes materialistes: iniciat per Demòcrit (s. V aC). Consideren que els processos mentals s'expliquen únicament per la base material, localitzada al cervell.

• a) Materialisme fisicalista o fisicalisme: afirma que les activitats mentals són simples processos fisicoquímics. Al s. XX per José Ferrater Mora. Els qui s'hi oposen l'anomenen així per subratllar que no redueixen els fenòmens mentals a físics, i es considera una simplificació excessiva. Una altra forma de fisicalisme és el materialisme cibernètic, que diu que el cervell és un ordinador complicat.
• b) Materialisme emergentista: consideren que el que és mental no es redueix a allò que és físic, sinó que emergeix evolutivament d'allò que és físic.

2) Dualistes: l'ésser humà és un compost de 2 elements: ànima i cos.

• a) Dualisme platònic: per Plató, l'ésser humà està compost de cos i ànima, però aquesta unió és un simple accident. L'ànima és immortal i immaterial, i el cos és material i mortal.
• b) Hilemorfisme: Aristòtil sostenia que l'ànima i el cos són 2 principis o ingredients complementaris i inseparables. La matèria (hyle) no pot existir sense una forma (morphe), d'aquí el nom d'hilemorfisme. El cos és la base material i l'ànima és la forma substancial de l'ésser humà. Com que l'ànima i el cos no poden existir si no estan l'un amb l'altre, resulta molt difícil mantenir que l'ànima sigui immortal. Aristòtil va defensar que els éssers humans posseïm noûs (ment, intel·lecte), dotat d'una funció superior, anomenada intel·lecte agent.
• c) Dualisme cartesià: Descartes va mantenir un dualisme radical. Afirma que l'ésser humà està compost per la unió de 2 substàncies completament diferents: el cos, substància extensa, i l'ànima, substància pensant.
• d) Dualisme interaccionista: John C. Eccles (s. XX): ment i cervell són 2 realitats diferents; hi ha fets que per ser explicats reclamen una ment autoconscient; la interacció entre el que és físic i el que és mental passa per l'escorça cerebral.

3) Teories que van més enllà del monisme i el dualisme

• a) Interaccionisme emergentista: Karl Popper intenta superar les teories anteriors. Afirma l'existència d'actes mentals i la seva peculiaritat essencial, amb la qual cosa s'apropa al dualisme. També afirma que la ment és un producte evolutiu emergent del cervell (no tot el que és material és real, i no són materials els que són reals) i que existeixen 3 mons que interactuen entre ells (món 1, món 2, món 3).
• b) Estructurisme: és la teoria defensada per Pedro Laín Entralgo, segons la qual el concepte d'«estructura» és més adequat que el de «substància» per descriure la relació entre el que és físic i el que és mental. És més ajustat dir que la ment s'estructura des del cervell, deixant constància que la ment és una realitat nova i diferent.

CIUTADANIA MODERNA

Ciutadania i estat: el concepte actual de ciutadà prové dels segles XVII-XVIII. Es va instaurar l'estat nacional modern per protegir els drets naturals de tot ésser humà. Amb l'aparició de l'estat modern es va anar configurant l'actual concepte de ciutadania, lligat a estat i nació. El terme «estat» va ser utilitzat per primera vegada per Maquiavel, referint-se a l'organització estable. Jean Bodin, amb el seu concepte de sobirania, va definir l'estat absolutista dels segles XVI-XVII per la seva autonomia, neutralitat en l'ordre religiós i poder absolut. A l'estat són els ciutadans els que ostenten la nacionalitat, entenent per nacionalitat l'estatut legal pel qual una persona pertany a un estat que hagi estat reconegut per dret internacional. Segons els costums de cada país, es dóna prioritat a un d'aquests caràcters personals:

• Dret de sòl: estableix que s'ha de reconèixer com a ciutadà qui neix en el territori nacional.
• Dret de sang: concedeix prioritat a la nacionalitat dels pares.

Ciutadania i inclusió en l'estat: Habermas planteja que hi ha diverses maneres d'entendre la relació entre els ciutadans i l'estat:

1. Una concepció liberal, que atribueix a Schmitt, que manté una separació entre les llibertats civils i els drets polítics.
2. La segona concepció és republicana, i és la que defensa el mateix Habermas. Segons aquest autor, no hi hauria lloc per excloure els drets polítics de cap col·lectiu social, ja que no es dóna preferència als caràcters de la majoria davant les minories. La ciutadania va lligada als procediments democràtics des de l'arrel.
3. Concepció comunitarista, que reclama més atenció als vincles ètnics i culturals. Destaca Charles Taylor.

Ciutadania social: a partir de la publicació del llibre de Marshall, Ciudadanía y clase social, l'autor defineix la ciutadania com el conjunt de drets i deures que vinculen l'individu a la plena pertinença a una societat. La ciutadania social inclou els drets socials com el treball, l'educació, l'habitatge... La protecció d'aquests drets vindria garantida per l'estat nacional, entès ara com a estat social de dret, i no només com a estat liberal de dret.

LA GÈNESI DE L'ÉSSER HUMÀ

L'ésser humà és sociable per naturalesa (Aristòtil). L'ésser humà és un animal polític; sociable per naturalesa, necessita la societat, i la cultura és allò que li permet realitzar-se. Només en la societat pot arribar a la perfecció i la felicitat que la seva naturalesa li permet i li exigeix. Viure en societat és una exigència humana. Només l'ésser humà pot viure en societat, ja que només ell està dotat de raó per conèixer el bé i el mal, la justícia i la injustícia, i només ell disposa d'un llenguatge per expressar-los.

Viure en societat no és una exigència de la naturalesa: l'ésser humà no és sociable per naturalesa; la societat és una construcció artificial, un acord entre els éssers humans.

• Thomas Hobbes: afirma que «l'home és un llop per a l'home», que els éssers humans viuen en una situació caòtica per l'egoisme i estan en lluita permanent. Per això és necessari un cap fort i absolut capaç d'imposar les seves lleis: només així es pot conviure en pau.
• Jean-Jacques Rousseau: home natural solidari; l'home és bo per naturalesa, la societat el corromp, i volia una situació de comunitat igualitària. Però l'aparició de la propietat privada i l'egoisme posa en perill el desenvolupament de la convivència pacífica, cosa que converteix l'ésser humà en malvat quan es fa sociable.

Aportacions de l'antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l'evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, perquè ens mostra la manera com l'ésser humà interpreta la realitat, la construeix i l'expressa. El comportament social no s'ha d'entendre només com a resultat de les condicions materials que influeixen en l'ésser humà, sinó també com a respostes simbòliques a situacions conflictives de caràcter natural. Els mites, els ritus, les relacions de parentiu, de convivència o de poder expressen allò que els éssers humans valoren, pensen o senten respecte de la realitat concreta en què viuen. L'antropologia interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre'n el significat. També, des d'aquesta comprensió, intenta reproduir tant com sigui possible l'evolució que aquest ésser cultural ha experimentat en la seva forma de viure en la realitat i de conviure amb els altres.

LES PRIMERES SOCIETATS

Paleolític superior, c. 35.000 anys aC: les primeres agrupacions d'éssers humans eren societats igualitàries, que basaven la seva supervivència en la caça i la recol·lecció. Predomina l'economia de l'intercanvi i la reciprocitat. Els aliments s'aconseguien entre tots i es consumien en comunitat, mitjançant una distribució equitativa. En clans familiars, el cap era un home amb experiència que feia de mediador entre iguals o donava consells a l'hora de prendre decisions. Vivien en cabanes, coves o abrics, on deixaven manifestacions artístiques amb les quals expressaven les seves creences màgiques sobre la vida i la natura.

LES SOCIETATS AGRÍCOLES

8.000 anys aC: canvis mediambientals importants obliguen aquests pobladors a buscar noves solucions i a fer servir nous recursos. L'esgotament de la caça major, la reducció dels grans espais oberts i el considerable augment demogràfic els empenyen a buscar recursos en el conreu i la domesticació d'algunes espècies animals. Aquest tipus d'agrupació sedentària dona lloc a una nova forma d'economia: l'acumulació i la redistribució controlada. D'un comandament es passa a un cap de la tribu, que és la persona amb poder suficient per recollir i emmagatzemar aliments i béns que puguin satisfer les necessitats de la població en un moment determinat d'escassetat. Es tracta d'un líder guerrer capaç de portar la guerra més enllà dels llocs propers i d'incorporar els vençuts a la seva xarxa tributària. És possible l'aparició de grups socials especialitzats.

ELS ESTATS NAIXENTS

Per passar d'aquestes societats primitives a l'estat propiament dit cal:

• a) una forta centralització del poder
• b) una estratificació social més gran
• c) una clara divisió de funcions
• d) una desigualtat en la distribució de la riquesa
• e) un desenvolupament urbanístic
• f) un notable creixement cultural

Aquesta nova forma d'organització social d'caràcter estatal es produeix el 3.500 aC a l'Orient Mitjà, a causa de les condicions òptimes que presentava la regió perquè es desenvolupessin conjuntament l'agricultura i la cria de bestiar. Amb aquest tipus de reconstruccions, l'antropologia cultural pretén ajudar-nos a comprendre millor com l'espècie humana ha anat configurant-se socialment i ha desenvolupat diferents models de societat amb les seves respectives formes de vida. Així com a individus també anem configurant-nos socialment, i ho fem per mitjà d'un procés anomenat «socialització».

LLENGUATGE

LLENGUATGE SIMBÒLIC: OBERTURA A UN MÓN COMPARTIT

El llenguatge és un sistema de comunicació interpersonal que exerceix 3 funcions bàsiques:

• Representativa: els signes lingüístics són símbols que serveixen per representar estats de coses.
• Expressiva: els signes lingüístics són símptomes que manifesten els estats interiors del parlant.
• Apel·lativa: els signes lingüístics són senyals dirigits a l'interlocutor, de qui s'espera una determinada reacció.

Gràcies a això és possible la comunicació humana i la creació d'un món compartit.

CONEIXEMENT I LLENGUATGE

Pel que fa al coneixement, adquirim coneixements per via lingüística (llegir o escoltar), els conservem també gràcies al llenguatge i els compartim amb altres persones gràcies al fet que podem comunicar-los.

CONSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA DEL CONEIXEMENT

Significa que no és possible conèixer al marge o independentment del llenguatge. El llenguatge proporciona als éssers humans la possibilitat d'organitzar la successió inconnexa de percepcions; això és el que ens permet conèixer tant el món extern com el nostre món interior. El coneixement no seria possible sense el llenguatge: és la condició de possibilitat.

DIMENSIONS DEL LLENGUATGE HUMÀ

Podem distingir 3:

1. Dimensió sintàctica: es refereix a les relacions dels signes entre si. Les regles de sintaxi ens indiquen la manera com s'han de cohesionar les paraules perquè la frase resultant pugui transmetre un missatge.
2. Dimensió semàntica: es refereix a les relacions dels signes amb els significats corresponents. Els usos habituals que trobem als diccionaris (significat de cada paraula) funcionen com a regles que permeten formar frases amb sentit i tenir èxit en la comunicació.
3. Dimensió pragmàtica: es refereix a la relació entre els signes i els usuaris d'aquests signes. En el llenguatge, els usuaris són els parlants, els signes són les paraules, i la dimensió pragmàtica està constituïda per la intenció dels parlants i el context en què té lloc la comunicació.