Creixement demogràfic i industrialització a Espanya al segle XIX
Creixement de la població al segle XIX
Al llarg del segle XIX la població espanyola va créixer. La taxa de creixement va ser més gran a la primera meitat del segle i a la segona es va reduir a causa de la desaparició de determinades epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió d'alguns conreus. Però la demografia espanyola va continuar amb mortalitat alta i natalitat elevada. En relació als països del nord d'Europa, la natalitat espanyola era la més alta i la mortalitat era superior a la mitjana europea, inclosa la mortalitat infantil (indicador demogràfic que assenyala el nombre de defuncions en una població d’infants menors d’1 any). L’esperança de vida era de 34,8 anys, mentre que a Suècia era de més de 45. El manteniment de la mortalitat elevada va ser degut a les males condicions sanitàries i a l’impacte de les epidèmies. Una mala collita era suficient per provocar l'escassetat d'aliments, provocant la fam, la desnutrició i un augment de morts. Les epidèmies de còlera, de tuberculosi i febre groga van ser les malalties relacionades amb la manca d'higiene. Augmenta el pes demogràfic de la perifèria amb l’excepció de Madrid.
Èxode rural i creixement urbà
Al llarg del segle XIX el procés d’urbanització es va limitar per una modesta transformació industrial i l’enderrocament agrari. Fins al 1860 la població rural va iniciar un èxode rural lent que va comportar l’augment de la població urbana (segments de població que habita en localitats que superen els 5000 habitants). El creixement més important es va produir a partir de l’any 1850 a Madrid, que era el centre polític, i a Barcelona, el nucli industrial principal. Els moviments migratoris no sempre van respondre a la demanda de treballadors a les ciutats, sinó que més aviat van ser deguts a factors de rebuig que tenien l’origen en l’àmbit rural. L’augment de les dimensions d’algunes ciutats va obligar a enderrocar les muralles d’origen medieval i a programar-ne l’ampliació amb plans de reforma urbana. L’obertura d’avingudes i de carrers amplis, estacions de ferrocarril, l’enllumenat públic de gas i construcció del clavegueram, la construcció d’edificis més alts. Malgrat la urbanització creixent, la majoria de la població espanyola continuava sent rural. El resultat d’aquesta situació va ser el dualisme molt accentuat entre camp i ciutat que va ser l’origen d’un gran nombre de tensions polítiques i socials.
Les migracions transoceàniques
La tensió entre l’augment de la població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar a molts espanyols a emigrar cap a ultramar. L’entrada al mercat laboral d’un nombre més gran de persones va tenir un paper rellevant en la decisió d’emigrar a altres continents per millorar les condicions de vida. Els focus principals van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb escassetat de terres i de llocs de treball. Catalunya va proporcionar un contingent migratori important cap a Cuba, atret per les tradicionals relacions dels comerciants catalans a l’àrea caribenya. La destinació més important era Hispanoamèrica, i sobretot l’Argentina, Mèxic, Cuba i Brasil. Van partir d’Espanya cap a Amèrica uns 200.000 emigrants, seduïts per les oportunitats que oferia el nou continent. Aquesta emigració espanyola a Amèrica per raons laborals va tenir el moment més important durant la Primera Guerra Mundial, quan més d’un milió de persones van marxar a “fer les Amèriques” amb el propòsit de fer fortuna al nou continent.
Els inicis de la industrialització. La indústria tèxtil catalana
A Catalunya s’havia iniciat una manufactura tèxtil, les fàbriques d’indianes, que havia augmentat la seva producció i havien incorporat les primeres filadores mecàniques. Però la Guerra del Francès va desarticular els mercats i va frenar l’expansió. Després del conflicte, l’augment de la producció es va reprendre ràpidament, cosa que demostra que el seu mercat principal era el de l’interior d’Espanya. Les mesures liberalitzadores, especialment la supressió dels privilegis gremials, van assegurar el lliure exercici de l’activitat industrial. Així, a mitjans del segle XIX, la indústria tèxtil catalana era la punta de llança de la industrialització espanyola. Catalunya era la fàbrica d’Espanya.