La Crisi de l'Antic Règim i l'Evolució Política a l'Espanya del Segle XIX

1. Crisi de l'Antic Règim

La crisi de l'Antic Règim va coincidir amb el regnat de Carles IV (1788-1808).

Crisi econòmica

El creixement econòmic va començar a mostrar limitacions el 1790. Els problemes més greus van ser l'agricultura, la caiguda dels rendiments i les crisis de subsistència. Tot això provocà un gran malestar social. La situació econòmica s'agreujà amb l'aparició d'una epidèmia de febre groga.

Conseqüències de la Revolució Francesa

Tingué conseqüències a l'àmbit intern i extern. A l'àmbit intern, va produir una frenada de la política il·lustrada de reformes i volien impedir la difusió d'idees revolucionàries de França mitjançant la censura i la reactivació de la Inquisició. A l'àmbit extern es van produir un canvi d'aliances. La ruptura dels pactes de família amb França provocaren enfrontaments amb ells, i s'aliaren amb el Regne Unit; en 1795 s'orientà novament l'aliança amb França.

Crisi política interna

Carles IV va recórrer a la gestió de Godoy, i ambdós van haver d'afrontar una crisi total. Godoy va anar adquirint molt de poder, la qual cosa alçà molta oposició. Godoy va fer una desamortització dels béns de l'Església per a fer front a la crisi financera, la qual cosa l'enmistà amb l'Església. Altre motiu de descontentament va ser la derrota de Trafalgar (1805), que destruïa l'armada d'Espanya.

El Tractat de Fontainebleau va permetre l'entrada de tropes franceses al país per a conquerir Portugal, que era aliat del seu enemic, el Regne Unit. L'oposició es va anomenar partit antigodoyista i propiciaren una conspiració contra el rei, en la qual estava implicat el propi Ferran (fill de Carles IV). Va ser anomenat el procés de l'Escorial (1807). El segon acte de crisi va ser el motí d'Aranjuez (1808), que obligà Godoy a fugir i renunciar al seu càrrec, i Carles IV abdicà a favor de Ferran VII. Les tropes napoleòniques eren mal vistes pel poble. Napoleó intervingué en els assumptes de la família reial i els va reunir a Baiona.

Alçament contra els francesos

El 2 de maig de 1808 el poble es va alçar contra les tropes franceses, i aquestes reprimiren durament l'alçament popular. Més tard, a Baiona, Napoleó obligà a Ferran a abdicar a favor del seu germà Josep Bonaparte, que passà a ser rei d'Espanya. A mesura que aquesta notícia arribava a Espanya, a les localitats rebels es publicaren bans contra l'invasor i es formaren juntes per organitzar el govern i la defensa. S'ha insistit en l'origen popular del moviment, tot i que una part era a càrrec de l'Antic Règim. Els setges foren exemple d'heroisme i resistència contra l'invasor.

L'Estatut Reial i el govern francès

Els francesos intentaren instaurar un sistema basat en el liberalisme polític, amb caràcter autoritari i respectant idees de les tradicions del país. Va ser denominat l'Estatut de Baiona; era una carta atorgada, fou imposada pel poder. Tots els poders eren concentrats en el rei, i la gran novetat era una declaració de drets i reformes de caràcter liberal. El rei estava subordinat per Napoleó; l'Estatut de Baiona deia que quan el rei morís, el rei seria l'hereu del seu patrimoni. Mancava l'autonomia en el govern.

2. Corts de Cadis i Constitució de 1812

La Junta Central tingué la iniciativa de convocar Corts generals i extraordinàries (1810).

Composició i funcionament

L'elecció de diputats entrorsà amb grans dificultats: l'ocupació, els diputats d'Amèrica i diverses sensibilitats. Un grup volia que no es modifiqués res, altre defensava un règim entre l'absolutisme i el model constitucional, i els liberals proposaven una cambra única (Congrés), sobirania nacional i una constitució. Triomfà aquest últim perquè molts diputats no van poder acudir i agafaren diputats de Cadis, ciutat on els liberals tenien molta força. Ni la burgesia va dur a terme la revolució liberal, ni el clergat i la nobility estaven totalment del costat absolutista. Les Corts es van reunir a Cadis. Aparegueren dos grans partits: l'absolutista i el liberal. Quan van expulsar els francesos, les Corts es traslladaren a Madrid.

Tasca legislativa de les Corts

L'obra legislativa representà una ruptura radical amb l'absolutisme:

• La sobirania residia en la nació, i les Corts assumien aquesta representació.
• Igualtat davant la llei, també entre espanyols i americans.
• Llibertat d'impremta, abolició de la tortura, supressió de la Inquisició i implantació d'una nova visió provincial.

Constitució de 1812

Promulgada el 19 de març de 1812, coneguda com la Pepa, tenia uns principis fonamentals:

1. Sobirania nacional.
2. Drets i llibertats individuals.
3. Divisió de poders.
4. Religió catòlica, única de la nació.
5. Sufragi universal.
6. Creació de la Milícia Nacional.
7. Monarquia moderada.
8. Llibertat econòmica.

La restauració absolutista de 1814 la va abolir.

3. Regnat de Ferran VII

3.1. Sexenni Absolutista (1814-1820)

Després del Tractat de Valençay, Ferran VII tornà a Espanya, però el rei no acceptà el tractat ni les reformes legislatives duts a terme a Cadis. El 10 de maig de 1814 va dissoldre les Corts.

Restauració de l'absolutisme

Ferran VII desembarcà a València el 1814, preparà el Decret de València (4 de maig de 1814) i abolia tota la legislació de les Corts de Cadis. Es va produir en un context internacional favorable a l'absolutisme. Consistí en el retorn al passat. La repressió comportà l'exili o la pena de mort per a nombrosos intel·lectuals vinculats amb la revolució liberal.

Desastrós govern de Ferran VII

Característiques del govern:

1. Guerra oberta per la independència a les colònies.
2. Política marcada per la camarilla que envoltava Ferran VII.
3. Fallida de la hisenda. S'arruïnà l'Estat, tot i que Garay en 1817 intentà una reforma fiscal basada en un sistema de contribució única i proporcional als ingressos; Garay va ser cessat el 1818.
4. Problema de l'agricultura, causa que la població passara fam.
5. El país està destrossat per la Guerra de la Independència, sobretot demogràficament.
6. L'exèrcit era desorganitzat i mal pagat.

Pronunciaments i conspiracions

Es va iniciar una sèrie de pronunciaments militars. L'única eixida per arribar al poder era l'ajuda militar. En 1820 es va revoltar l'exèrcit de les Cabezas de San Juan dirigit per Rafael de Riego, la qual cosa va fer que Ferran VII jurés la Constitució de 1812; així començava el Trienni Liberal.

3.2. Trienni Liberal (1820-1823)

Un govern integrat per destacats liberals recuperà molts decrets de les Corts de Cadis.

La formació de la cultura política liberal

Les mesures adoptades van ser les següents:

1. Llibertat dels presos polítics.
2. Supressió definitiva de la Inquisició.
3. Retorn als seus càrrecs de les autoritats constitucionals d'ajuntaments i diputacions provincials.
4. Convocatòria d'eleccions a Corts.
5. Creació de la Milícia Nacional.

Fou un període de reformes polítiques i econòmiques, que trobà dos vehicles d'expressió fonamentals: la premsa i les societats patriòtiques. La política liberal topà amb dos grans enemics: la situació internacional i l'actitud bel·ligerant de Ferran VII.

Divisions internes del liberalisme

S'hi formaren dues grans tendències, que marcaren el futur del liberalisme:

1. Moderats: Amb Martínez de la Rosa, partidaris de donar més poder al rei i de controlar la premsa.
2. Progressistes: Amb Romero Alpuente, defensors del retorn a la Constitució de 1812 i l'aplicació dels principis d'un liberalisme més popular.

Els problemes entre moderats i progressistes es van prolongar al llarg del Trienni; els moderats mantingueren el poder quasi tot aquest període.

Els moderats al govern

Aprovaren la llei que suprimia les societats patriòtiques. pretenien reformar en sentit conservador la Constitució de 1812 amb la introducció del sufragi censatari i la creació del Senat. Els governs d'aquesta etapa estaven immersos en una crisi constant. A les conspiracions protagonitzades pels exaltats s'afegiren les intrigues del rei i l'acció de la guerrilla reialista.

Els progressistes en el poder

L'intent de cop d'estat protagonitzat per la Guàrdia Reial canvià el signe d'aquesta etapa. Els moderats quedaren molt debilitats i es formaren governs de liberals progressistes. El rei de França decidí enviar un exèrcit, els Cent Fills de Sant Lluís, que envaí Espanya. El govern i les Corts marxaren a Cadis. L'1 d'octubre de 1823, Ferran VII restaura el poder absolut.

3.3. Dècada Ominosa (1823-1833)

Pocs dies abans de tornar a Madrid com a rei absolut, Ferran ordenà executar a Riego.

Repressió i exili (1823-1827)

Els primers anys van ser d'una accentuada repressió política. L'aparell de l'Estat absolutista estava articulat en quatre instruments bàsics:

1. Superintendència General de Policia i de les comissions militars (gener de 1824).
2. Cos de Voluntaris Reialistes (1823), s'oposaven a la Milícia Nacional dels liberals.
3. Tribunals de justícia a favor de Ferran VII.
4. Juntes de Fe, a les ordres dels bisbes.

Aquests instruments van desencadenar un clima de persecució de tal entitat en les persones que es considera una etapa ominosa o abominable.

Reformes dels governs absolutistes

El decret de l'1 d'octubre restablí les institucions anteriors a 1820. Fins i tot el mateix monarca era conscient que calia modernitzar-se. La tasca dels governs es va centrar en la reforma de la hisenda i l'administració. S'hi feia necessària una reforma fiscal, i destaquen:

1. En 1824 es recuperen antics impostos, acabant en fracàs.
2. Disseny dels primers pressupostos de l'Estat de la història d'Espanya en 1828-1829.
3. Creació de la Reial Caixa d'Amortització i del Tribunal de Comptes.
4. Reducció del deute públic.
5. Pla de la mineria, per mitjà de lloguer a companyies estrangeres.

A més a més, es van fer canvis en l'administració de l'Estat.

Crisi de l'absolutisme

Hi hagueren uns problemes al final del regnat de Ferran VII:

1. Les successives insurreccions carlines: la més important a Catalunya en 1827, la Guerra dels Malcontents (o dels agrats). Els rebels volien a Carles com a rei i restaurar la Inquisició.
2. Qüestió successòria: el rei volia assegurar-se la seva successió i es casà per quarta vegada amb Maria Cristina. En anunciar-se el seu embaràs, un mes abans s'havia publicat la Pragmàtica Sanció, que derogava la llei sàlica i permetia regnar a les dones. Es van produir els fets de la Granja; Ferran va ser convençut pels absolutistes per signar que la filla no podia regnar, però després de recuperar-se, pressionat pels anticarlins, torna a activar la Pragmàtica Sanció.

Ferran VII morí en 1833 i Isabel II als 2 anys és proclamada reina. S'inicia una època de regència, ja que la reina no està en condicions de regnar.

4. Regnat d'Isabel II

4.1. Dècada Moderada (1844-1854)

Agrupacions de persones influents i poderoses que actuaven com a comitès electorals, tenien un fort component individualista. La pràctica electoral estava sotmesa a la corrupció i als martingals, la premsa política i l'oratòria parlamentària. Els partits no tenien contacte amb la realitat social. L'escassa participació en les eleccions feia del poble un espectador de la vida política. La conseqüència fou el sistema electoral d'elecció directa on només participava una reduïda part de la població.

El cap de govern va ser Olózaga, acusat pels moderats per forçar a la reina a dissoldre les Corts. Després entrà al govern González Bravo, que creà la Guàrdia Civil. Narváez iniciava la Dècada Moderada amb les següents normes:

1. Nova constitució (1845) de caràcter moderat: sobirania compartida, unitat catòlica, sufragi censatari i supressió de la Milícia Nacional.
2. Es va suspendre la venda de béns desamortitzats.
3. Pla d'estudis amb tres nivells.
4. Lleis d'administració local i provincial.
5. Nova llei d'hisenda.
6. Creació de la Comissió Nacional de Codificació.
7. Pràctica de la cessantia.

Els moderats tenien tres tendències: centrada (Narváez), conservadora i puritana. En els puritans s'imposa Pacheco; es produí un pronunciament a Madrid i Narváez es convertí en dictador.

Bravo Murillo presidí el govern i fou ministre d'Hisenda. Elaborà el Codi Civil, firmà el Concordat amb la Santa Seu i restablí relacions entre l'Església i l'Estat espanyol. Hi hagué un intent de reforma constitucional (1852), va fracassar i Bravo Murillo presentà la dimissió.

4.2. Bienni Progressista (1854-1856)

Revolució de 1854

Entre els generals Dulce i O'Donnell es produí un enfrontament militar a Vicálvaro, conegut com la Vicalvarada. Després de la batalla, els revoltats es retiraren a Manzanares on es trobaren amb el general Serrano, i encarregaren a Cánovas la redacció del Manifest de Manzanares, on demanaven una “regeneració liberal”.

El pronunciament s'havia convertit en una revolució. Apareixen per primera vegada les idees democràtiques i republicanes.

Tasca de govern del Bienni

Espartero arriba a Madrid. El Bienni està dirigit per Espartero (progressista) i O'Donnell (Unió Liberal). El primer govern, presidit per Espartero, adoptà decisions molt significatives:

1. Ascens dels militars que havien participat en la revolució del 54.
2. Canvis en el govern de les diputacions.
3. Convocatòria d'eleccions a Corts constituents.
4. Llibertat de premsa.
5. Tolerància religiosa.
6. Exili forçat de Maria Cristina.

Els governs del Bienni hagueren de fer front a un nou alçament carlí i a l'oposició a les mesures desamortitzadores. En 1855, Pascual Madoz dugué a terme el segon gran procés desamortitzador de béns de l'Església i municipals. La reina s'oposava a aquesta llei, encara que la va firmar. L'aplicació de la llei provocà alçaments carlins i la Santa Seu trencà les relacions amb Espanya. Aquests problemes forçaren la dimissió d'Espartero, i la reina reclamà O'Donnell per formar govern.

Constitució de 1856 i la crisi del Bienni

Les eleccions de setembre del 54 havien format un Congrés amb majoria progressista. La Constitució de 1856 era coneguda com la non nata perquè no va entrar en vigor. Tenia caràcter progressista:

1. Defensava la sobirania popular.
2. Recuperava la Milícia Nacional.
3. Establia un parlament bicamral.
4. Llibertat d'impremta.
5. Elecció directa d'alcaldes.
6. Llibertat religiosa.

El malestar social provocat pels impostos de consum i les quintes provocà la intervenció del general O'Donnell, que dissolgué el parlament. Així acabava el Bienni Progressista i començava una etapa d'hegemonia moderada, de predomini de la Unió Liberal i O'Donnell.

4.3. L'hegemonia de la Unió Liberal (1856-1863)

Retorn del moderantisme al poder

El nou govern presidit per O'Donnell va dur a terme el desmantellament de tota la tasca política i legislativa del Bienni:

1. Declarà l'estat de setge.
2. Dissolgue la Milícia Nacional.
3. Clausurà les Corts abans que aprovessin la nova constitució.
4. Restablí la Constitució del 45.

Conservà algunes lleis, com la llei d'impremta i la desamortització o llei d'ajuntaments. Aquests fets feren que fos destituït per la reina, que nomenà un govern presidit novament per Narváez. Les mesures d'aquest govern volien el retorn al moderantisme més conservador i autoritari. Narváez dugué a terme el següent:

1. Eliminà la desamortització.
2. Restablí la legislació moderada.
3. Recuperà l'esperit del Concordat del 51.

D'aquesta etapa destaca la finalització de grans obres públiques com el canal de l'Ebre i el canal d'Isabel II. Hi hagué una gran crisi de subsistències que provocà conflictes socials; la resposta del govern fou la repressió. Narváez presentà la dimissió a la reina, i aquesta reclamà de nou a O'Donnell, amb el qual s'inicià l'etapa més estable d'aquest període.

El “govern llarg” del general O'Donnell

Aquest govern fou una etapa poc comuna en el regnat d'Isabel II, amb una estabilitat de 4 anys i mig. La concentració de poder en una sola persona donava gran fortalesa al govern. La seva orientació podia definir-se com a moderantisme polític. Foren anys de transformacions tècniques i econòmiques importants. Les noves Corts sorgiren en les eleccions d'octubre del 58, amb la majoria de la Unió Liberal. El ministre Posada Herrera assentà les bases d'una pràctica electoral al servei d'un partit, que donaria més estabilitat al govern i a la monarquia.

Van ser aprovades lleis importants en la consolidació del nou sistema administratiu. El nou paper administratiu va créixer i es va fer més modern.

4.4. Revolució i fi del regnat (1863-1868)

Retorn de Narváez i la inestabilitat política

La crisi del “govern llarg” tingué lloc al 63, i es resolgué amb el nomenament de moderats, que estaven cada vegada més dividits. Durant un any i mig es van succeir governs inestables i inicaços. Al 64 Isabel II demana la formació de govern a Narváez. En aquests anys de desgast del règim isabelí no es va poder posar en pràctica un doble objectiu: l'alternança en el poder i integrar els progressistes en el joc polític. Els progressistes estaven cada vegada més a prop dels demòcrates.

La gran crisi econòmica va accelerar la descomposició del règim isabelí per diversos fets:

1. L'actitud de la diplomàcia espanyola davant la “qüestió romana”.
2. La reina era cada vegada més disprestigejada per la seva conducta privada i amorosa. El desprestigi fou provocat per un article escrit per Emilio Castelar on criticava la reina; aquest fet obligà la reina a reclamar de nou a O'Donnell.
3. La revolta contra el govern protagonitzada pel general Prim.
4. Pronunciament militar a la caserna de San Gil.
5. Signatura del Pacte d'Ostande entre tots per fer fora del tron a Isabel.

La reina encarregà de nou govern a Narváez, que va morir a l'abril del 68; O'Donnell havia mort també. L'últim acte del regnat d'Isabel II fou el pronunciament de Cadis al setembre del 68.

Crisi econòmica i la Revolució de Setembre

La crisi econòmica afectà a tots els sectors productius i les finances:

1. La indústria tèxtil.
2. La siderúrgia.
3. L'escassa rendibilitat de les línies ferroviàries.
4. La crisi bancària i borsària.

Aquestes foren les característiques d'una profunda crisi que afectà les classes treballadores. A aquesta crisi es va sumar la crisi de subsistències. Prim va veure en aquest període un preludi de revolució social, i optà per entrar en la conspiració amb altres militars progressistes. Tot provoca un cop d'estat a Cadis; aquest manifest acaba amb el crit ¡Viva España con honra!, que seria un símbol d'aquesta revolució del 68, coneguda com La Gloriosa.

5. Sexenni Democràtic

5.1. La Revolució de la Gloriosa

Fou resultat d'una aliança entre progressistes i unionistes, amb l'aprovació dels demòcrates; intervingueren militars de prestigi i civils de classes burgeses i mitjanes. L'objectiu era enderrocar la reina, tingué una difusió ben ràpida i donà lloc a un ampli programa de reformes.

L'ideari del Partit Demòcrata se centrava en:

1. Sufragi universal.
2. Supressió de mesures impopulars.
3. Defensa de les classes mitjanes i treballadores.

També es considera que fou un moviment organitzat des del poder per polítics i militars amb l'objectiu d'eliminar el bloqueig parlamentari i fer front a la pèssima situació econòmica. Fou una revolució falsificada perquè les juntes revolucionàries i els moviments de base popular prompte van ser exclosos o perseguits. L'objectiu final era completar la transició iniciada al 33 cap a una societat plenament burgesa.

Després de l'alçament, la revolució es va estendre a tota la península. González Bravo va dimitir i va ser substituït per un militar, però la incapacitat per fer front a la revolta es va reflectir en el combat el 28 de setembre del 68 entre tropes insurrectes, al comandament de Serrano, i les fiels a la reina. Aquesta batalla tingué lloc al pont d'Alcolea. El triomf fou dels revoltats, la qual cosa provocà que el dia 30 Isabel II abandonés el país.

El govern lliurà el poder a Madrid a una junta revolucionària, que s'encarregà de regular la revolució, però la deriva radical fou tallada amb rapidesa. En general, el programa revolucionari es limitava a l'establiment de llibertats polítiques i civils, la secularització de l'Estat, la reforma de la hisenda, la llibertat econòmica i el rebuig a la dinastia borbònica. Van quedar desplaçades les demandes radicals d'arrel democràtica i republicana.

El 3 d'octubre encomanaren al general Serrano la formació d'un govern provisional; l'arribada de Prim establia la dissolució de les juntes. Les juntes revolucionàries ocuparen un poder paral·lel que competia amb el del govern provisional. Moltes juntes es van resistir a la dissolució com a Barcelona, Valladolid, Alcoi..., veient frustrades les seves esperances de reforma social.

5.2. Regència de Serrano (1868-1871)

Constitució del 69

1. Sobirania nacional de base popular.
2. Divisió de poders.
3. Drets individuals.
4. Sufragi universal.
5. Sistema bicamral (Senat i Congrés).
6. El rei tenia poders pareguts als de les constitucions anteriors.

Problemes de la regència

1. Guerra colonial a Cuba.
2. L'oposició activa dels carlins i els alfonsins.
3. Assetjament dels republicans.
4. Descontentament de les capes populars.
5. Firma del Pacte Federal de Tortosa.
6. Enfrontament al bandolerisme.
7. Elecció d'un nou rei: Amadeu de Savoia.

5.3. Regnat d'Amadeu I (1871-1873)

Va ser elegit per Prim i Serrano. Prim va ser víctima d'un atemptat el mateix dia que Amadeu arribava a Espanya. Prompte va patir el menyspreu o la indiferència dels alts comandaments militars i de l'aristocràcia.

Els principals problemes d'Amadeu I foren:

1. Divisió interna en els partits que feien costat a Amadeu.
2. Conservadora, amb Cánovas (eren anomenats constitucionals i unionistes).
3. Reformista, amb Zorrilla (eren radicals i cimbres).
4. Agitació sociopolítica: prohibiren les activitats internacionalistes i qualsevol acte públic a Espanya.
5. Oposició dels republicans federals.
6. Rebel·lió carlina i Guerra de Cuba: malestar en l'exèrcit.
7. Desconeixement de la llengua.
8. Corts amb majoria republicana.

Amadeu va renunciar a la corona el 73. Al mateix temps es desenvolupava la Tercera Guerra Carlina.

5.4. Primera República (1873-1874)

Durà 11 mesos i presentà múltiples dificultats:

1. Llegitimitat del seu origen.
2. Diversitat de corrents polítics i projectes.

El primer president fou Estanislau Figueras, que va ser substituït per Francesc Pi i Margall. Hi hagué a Alcoi una vaga general; el fenomen cantonalista desbaratà els plans de Pi i Margall, el qual fou substituït per Salmerón.

Cantonalisme

Volien establir la democràcia fins a les últimes conseqüències i suposà la divisió dels republicans. S'iniciaren moviments a Cartagena. El projecte de constitució (non nata) de 1873 fou elaborat per Castelar.

Salmerón fou substituït per Castelar, que defensava la república centralista i mobilitzà reservistes per resoldre el cantonalisme. El general Pavía provoca un cop d'estat —el mateix Castelar es coneix d'això— i acabava la República.

Govern de Serrano

S'imposa una república amb Serrano de president; era una dictadura de facto. S'inicia amb un cop d'estat. Era un sistema híbrid, sense constitució.

Camí dels Borbons

Facilità els preparatius del retorn del fill d'Isabel II, Alfons. El general Martínez Campos provocava un pronunciament, tot i que Cánovas no era partidari d'aquesta via militar.

6. La Restauració

6.1. Creació del sistema canovista

Orígens del procés

La restauració de la monarquia en Alfons XII fou el resultat d'un treball preparatori; l'objectiu era ficar en el tron al fill d'Isabel II. El gran protagonista fou Cánovas del Castillo.

Cánovas creà el “partit alfonsí”; el seu programa era el liberalisme i la fidelitat al príncep Alfons. Elaboraren un programa conservador basat en “pau i ordre”. El pronunciament de Martínez Campos no fou ben vist per Cánovas. El pla de Cánovas comptà amb el suport d'interessos a Cuba. L'anomenat lobby esclavista pressionà els governadors de les illes perquè no apliquessin les reformes del govern del Sexenni.

El Manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas, tenia les següents idees:

1. Caràcter obert i integrador de la monarquia constitucional.
2. Tradició catòlica compatible amb la llibertat.
3. Supressió de les dues constitucions anteriors.

Formació dels partits conservador i liberal

El projecte de Cánovas defensava un sistema en què la monarquia era la base i els partits eren un instrument al seu servei. Calia formar dos partits:

1. Conservador: Es va formar sobre les restes del Partit Moderat i sectors dels constitucionals. Sorgí a fi de donar suport al nou règim d'Alfons XII. Cánovas optà per donar satisfacció als sectors més conservadors.
2. Liberal: Origen en el Partit Constitucional que fundaren Serrano i Sagasta. L'integraven progressistes i de la Unió Liberal. Defensaven la Constitució de 1869.

6.2. Bases de la Restauració

1. Bases ideològiques: El creador fou Cánovas. Estigué marcat per pragmatisme en política, defensa de la constitució històrica, sobirania compartida rei-Corts, pessimisme, l'exèrcit quedà al marge de la política i el sistema electoral basat en el frau.
2. Constitució de 1876: Es va mantenir fins al 1923; la nota més destacada fou l'estabilitat. Era una síntesi entre les constitucions del 45 i del 69. Fou aprovada per les Corts amb sufragi universal, mostrant l'esperit de la Restauració. Els trets essencials foren: sobirania compartida rei-Corts, drets de sufragi quedant pendents, llibertat religiosa.
3. Monarquia: Era la medul·la de l'Estat espanyol; la monarquia era l'Estat. Tingué un triple paper: continuïtat històrica, garantia de l'ordre social i pedra angular del sistema perquè regulava els tres poders.
4. Caciquisme: La Restauració fou considerada com a caciquil i corrupta, no obstant això proporcionà un llarg període d'estabilitat política i social. Les relacions de poder es reduïen a un esquema molt simple. El caciquisme es vist avui des de noves perspectives: hi hagué un desajust entre la modernització econòmica i política, i Espanya quedà endarrerida de les transformacions. La Restauració responia al model de les relacions de patronatge (relacions entre patró i clients). En la vida política es plasmava a través de tres eixos: càrrecs a Madrid, governadors civils a les províncies i cacics. El clientelisme i el populisme foren dos instruments de participació de les masses en la política.

6.3. Mecanismes del sistema polític

Sistema de partits

Cánovas parlava de “grans partits polítics”, un sistema bipartidista dominat pels partits conservador i liberal, que tenien indefinició ideològica. Cánovas era més conservador (pròxim a la Unió Liberal) i Sagasta més pròxim al progressisme. Al marge d'aquests grans partits estaven: republicans radicals, a la dreta el carlisme, i al marge moviments de base obrera i moviments nacionalistes.

Sistema de torn

Tenia origen en l'exigència de Sagasta perquè el rei reclamara el seu partit. La cessió del rei a aquesta petició instaurà el torn pacífic en el poder i aplanà el risc de pronunciaments. Es va instaurar un acord: els dos partits donaven suport a la monarquia i feien torns en el poder gràcies a la manipulació electoral. Es pot parlar de democràcia formal. Següia els següents passos:

1. El rei reclama governar a un dels dos grans partits, és a dir, comptar amb el suport de la corona.
2. El suport de les Corts; per a això el rei dissolia les Corts i es convocaven noves eleccions.

La consolidació del sistema es va produir en l'etapa de la regència de Maria Cristina. El Pacte del Pardo era un acord entre Cánovas, Sagasta i la regent de rellevar-se en el poder a fi d'assegurar la monarquia davant l'amenaça carlina i republicana.

Frau electoral

La clau del sistema era la inexistència d'un cos electoral independent. El cos electoral es movia per l'espontaneïtat i a gust de la voluntat dels governs. La llei electoral eliminà el sufragi universal masculí; la llei donava molt de poder als ajuntaments. El procés pel qual es fabricaven els resultats electorals era el següent: el ministeri elaborava l'encasellat, després es negociaven a les províncies els candidats. Els governadors civils s'encarregaven de controlar els electors perquè votessin el candidat designat prèviament. Eren freqüents les alteracions de les actes o el vot de persones inexistents, és a dir, el frau. El 1890 introduïren el sufragi universal masculí, però el dret de vot quedava reduït als homes majors de 25 anys. El sistema de torn i el frau electoral es van mantenir sense variacions fins a la segona dècada del segle XX.

6.4. Regnat d'Alfons XII

El regnat comença amb l'hegemonia política del Partit Conservador.

Partit Conservador

La presidència de Cánovas durà del 76 al 81, amb un govern breu de Martínez Campos. Fou coneguda com la “dictadura canovista”. L'objectiu era doble: garantir la consolidació de la monarquia i construir un sistema polític.

La política educativa d'Orovio exigí que els professors juressin fidelitat al govern. Hi hagué una retallada de llibertats, control d'impremta i expressió, i censura de premsa. Aquesta etapa de governs de Cánovas permeté tancar diversos conflictes des de l'etapa del Sexenni com el conflicte carlí, que es saldà amb la derrota de Carles VII, i la Guerra cubana, on l'enviament de tropes al comandament de Martínez Campos permeté signar la Pau de Zanjon.

Consolidació del sistema

Alfons XII optà per l'alternança, formant govern amb Sagasta. Tenia uns línies bàsiques:

1. Exèrcit i marina.
2. Hisenda.
3. Administració local.
4. Llibertat d'impremta.
5. Instrucció.

El govern de Sagasta acabà a causa d'una doble crisi: un enfrontament amb França i la revolta militar republicana que fracassà i fou reprimida. Alfons XII li va donar el govern a Cánovas, que hagué d'afrontar l'epidèmia de còlera. El rei moria el 85 i començà la regència de la seva viuda, Maria Cristina.

6.5. Regència de Maria Cristina

Ocupà el càrrec fins a la majoria d'edat del seu fill Alfons XIII. La defunció d'Alfons XII havia posat en perill tot el sistema de la Restauració. Es va arribar a un acord de torn pacífic en el poder, anomenat Pacte del Pardo.

Govern llarg (1885-1890)

Governat per Sagasta, les reformes foren:

1. Llei d'associacions.
2. Sufragi universal.
3. Codi Civil i legislació de procediment administratiu.
4. Reforma de l'exèrcit.
5. La política exterior intentà donar més presència a Espanya en les relacions internacionals.

Crisi de fi de segle (1890-1898)

Sagasta hagué d'abandonar el govern a causa de la divisió interna del seu partit. Tres problemes van desencadenar la crisi de 1898: la situació de les colònies, la qüestió social i el nacionalisme. Després de l'assassinat de Cánovas, Sagasta va prendre el relleu i intentà aplicar una política més moderada a l'illa, afirmant temporalment l'estabilitat del sistema.