Crisi Baixmedieval a Catalunya: Demografia, Remença i Trastàmara

La Crisi Baixmedieval

1. Crisi Demogràfica

L'any 1333, a causa de les males collites, Catalunya va patir una forta crisi de subsistència. El producte no era suficient per abastir tota la població, fet que va provocar fam i una alta mortalitat.

L'any 1348 va arribar el problema més greu: la Pesta Negra, una malaltia molt contagiosa que va entrar pel Mediterrani i va provocar una mortalitat altíssima (es calcula que va afectar 2/3 de la població).

Certs fenòmens com la plaga de llagostes o terratrèmols van acabar d'enfonsar la situació.

2. Naixement i Radicalització del Plet Remença

A la Catalunya Vella moltes famílies continuaven vivint sota unes obligacions feudals degradants, conegudes com els mals usos. Degut a la Pesta Negra i altres factors, els camperols supervivents van poder eixamplar les seves terres, però les pressions dels senyors per la possessió de les masies deshabitades i per multiplicar les càrregues fiscals van fer esclatar la revolta dels pagesos de remença.

2.1 La Condició Social dels Camperols

• Només una petita part dels camperols eren propietaris únics de les seves terres (els de la Catalunya Nova).
• Gran part dels pagesos de la Catalunya Vella només disposaven del domini útil de les terres; és a dir, les conreaven ells, però no se n'endúien la totalitat del benefici (els remences).

2.2 L'Alçament dels Remences

A partir del 1380 el malestar de la pagesia es va exterioritzar de manera generalitzada. Els reis Joan I i Martí l'Humà van intentar trobar una solució, abolint els mals usos a canvi d'una compensació econòmica. Però la posició de la monarquia va canviar amb l'entrada al tron de Ferran I, més favorable als interessos dels senyors.

Amb l'entrada del nou rei Alfons IV, el qual va acceptar el sindicat remença posant fi als mals usos, el conflicte es va calmar temporalment. No obstant això, durant el regnat de Joan II el conflicte va esclatar de nou amb la primera Guerra dels Remences. Els remences van fer costat al rei en la seva lluita contra les classes dirigents, però un cop acabada, es van tornar a instaurar els mals usos. Això va fer esclatar la segona Guerra dels Remences, on van participar els pagesos més radicals. Ferran II va intervenir, la qual cosa va portar a la Sentència Arbitral de Guadalupe, que eliminava definitivament els mals usos.

3. La Fi del Casal de Barcelona. El Compromís de Casp

3.1 Els Últims Monarques del Casal de Barcelona

• Pere III el Cerimoniós: Va aconseguir la reincorporació definitiva del Regne de Mallorca, i dels ducats d'Atenes i Neopàtria. Va tenir enfrontaments amb Gènova i guerra amb Castella, deixant la corona debilitada i sense recursos.
• Joan I (el seu fill): Es va aliar amb França en política exterior i va cercar la pau amb Castella i Gènova. Durant el seu regnat es van perdre els regnes d'Atenes i Neopàtria.
• Martí l'Humà (= Joan I): Va intentar refer l'hisenda reial i va seguir una línia més intervencionista en política exterior. Va actuar decididament a Sicília per assegurar el tron del seu fill, Martí el Jove, però aquest va morir de la pesta, deixant un greu problema de successió, ja que era l'únic descendent directe. Va deixar un fill il·legítim, Frederic de Luna.

3.2 L'Interregne i el Compromís de Casp

La mort del rei Martí l'Humà va deixar pas a una etapa de provisionalitat política coneguda com l'interregne. Durant aquest període, les institucions (Generalitat i Parlament General) van actuar com a màxims òrgans de govern.

Diferents pretendents van reclamar el dret al tron. Benet XIII va plantejar l'opció de triar 9 compromissaris (3 per cada regne: Aragó, Catalunya, València) i elegir el successor per majoria. Ferran d'Antequera va obtenir 6 dels 9 vots, per tant, la dinastia castellana dels Trastàmara va obtenir el tron de la Corona d'Aragó. Catalunya va perdre el lideratge respecte als altres regnes.

4. Els Primers Trastàmara i la Política Mediterrània

4.1 La Nova Dinastia: Ferran I

Ferran I va ser el primer Trastàmara a regnar la Corona d'Aragó. En els primers moments del regnat va haver de fer front a la rebel·lió de Jaume d'Urgell, el qual va acabar tancat de per vida. Degut a aquestes complicacions i al fet de ser nou al regne, va cedir davant els grups privilegiats, reforçant el sistema pactista, admetent les peticions de les Corts i reforçant les atribucions de la Generalitat. Més endavant va fer valer la seva autoritat. En l'àmbit exterior, va pacificar Sardenya i va intervenir a Sicília per calmar les lluites internes.

4.2 Alfons IV (fill de Ferran I) i la Conquesta de Nàpols

Alfons IV pretenia enfortir el poder del sobirà i tenia una política exterior imperialista. Els problemes van començar a arribar a causa de la presència de consellers castellans a la cort, per la política filoremença i pel seu acostament al partit dels sectors populars.

El primer objectiu va ser el domini de Sardenya, favorable als interessos dels mercaders catalans. Un cop sotmesa l'illa, va provar d'ocupar Còrsega, però no ho va aconseguir. Tot seguit, va fer el primer intent de dominar el Regne de Nàpols, però degut a una revolta va haver d'abandonar-lo. Un cop morta la reina de Nàpols i amb el lloc vacant, després de lluites contra la casa d'Anjou i altres ciutats italianes, el monarca va acabar aconseguint el regne.

Des de Nàpols va desenvolupar una política imperialista cap a la península Itàlica i la Mediterrània Oriental, que va comportar enormes despeses i cap avantatge significatiu per a l'activitat comercial. L'absència del rei va agreujar els problemes econòmics i socials a Catalunya.

Quan va morir Alfons IV, el Regne de Nàpols el va heretar el seu fill legitimat Ferrante, mentre la resta de territoris de la Corona passaven al seu germà Joan II.

5. Conflictes Socials a les Ciutats

5.1 La Crisi a les Ciutats

En una primera instància semblava que les ciutats es podrien refer econòmicament dels primers efectes de la pesta, però les dificultats es van anar incrementant fins que la crisi econòmica es va deixar sentir amb força: pujada de preus, disminució de la producció artesana, fallida de la banca privada, augment desmesurat del deute públic creat per la Generalitat i els municipis.

El deute era un mecanisme ràpid de finançament, però degut als interessos que s'havien de pagar va ofegar la hisenda pública i va aparèixer un grup de rendistes que estimaven més comprar deute que no pas fer inversions productives més arriscades. Amb aquesta inestabilitat va aparèixer una inestabilitat social i protestes contra les autoritats municipals.

5.2 Els Conflictes Urbans

El règim municipal marginava de l'acció de govern la major part de la població; només les famílies patrícies s'encarregaven de l'exercici dels càrrecs administratius, on podien defensar els interessos econòmics i polítics.

Aquesta conflictivitat social es va canalitzar contra els calls. Primer, les revoltes anaven dirigides al patriciat urbà, però ràpidament es va desviar cap a una víctima fàcil: els jueus aplegats als calls. Els jutges i oficials reials van parar l'agitació social a base de multes.

A mitjans del segle XV, coincidint amb la crisi econòmica, es van produir nous conflictes socials. A Barcelona es van definir dos partits rivals: la Biga (l'oligarquia dominant) i la Busca (composta per mercaders, artistes, etc.).

• La Busca pretenia tirar endavant una sèrie de mesures polítiques i econòmiques per reformar i sanejar l'administració municipal, oposant-se als interessos econòmics de la Biga. Buscaven criteris més equitatius i defensaven els artesans.

Van impulsar la fundació del Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona i, amb el suport del governador, van aconseguir controlar el govern de la ciutat. Des del poder municipal van intentar aplicar el seu programa de reformes, però l'oposició de la Biga i les divisions internes dels buscaires van conduir la seva acció de govern al fracàs.

A partir del 1462 la lluita pel control del govern urbà va quedar immersa en la dinàmica de la guerra civil. La Biga va aconseguir recuperar el poder i va obrir un procés repressiu contra la Busca. Els enfrontaments van durar fins al regnat de Ferran II, quan es va introduir el sistema de la insaculació per escollir els càrrecs.

6. La Guerra Civil Catalana

6.1 Joan II i l'Esclat del Conflicte

Joan II va regir els destins de la Corona d'Aragó amb una àmplia experiència com a governador, com a rei de Navarra i lloctinent general de Catalunya-Aragó. Va dur una política d'acostament als remences i a la Busca, fet que l'enfronta amb l'oligarquia catalana.

Després de la mort de la seva primera muller, es van disputar enfrontaments pel tron entre ell i el seu fill primogènit, Carles de Viana, fet que va tenir repercussions a Catalunya. Carles de Viana es va refugiar a Nàpols i, un cop mort Alfons IV (el Magnànim), Carles es va proclamar governador de la Corona sense el consentiment del seu pare. Joan II li va demanar que vingués a Catalunya sota la promesa d'una avenència (Concordi de Barcelona), la qual va ser temporal, ja que pocs mesos després Joan va fer detenir i empresonar el seu fill durant la celebració de Corts a Lleida.

La Diputació del General va nomenar un Consell del Principat que va reclamar l'alliberament de Carles i va mobilitzar un nombrós exèrcit, al mateix temps que a Navarra també es desplegaven tropes. Tot plegat va portar Joan II a alliberar el seu fill i a signar la Capitulació de Vilafranca del Penedès, la qual designava Carles lloctinent de Catalunya i acceptava que Joan no entrés al Principat sense el consentiment de la Generalitat.

Pocs mesos després va morir Carles. El fill de Joan i Joana, Ferran, va passar a ser el nou lloctinent. Aquesta situació, juntament amb els greus problemes que patia Catalunya, va fer esclatar la Guerra Civil, que va durar 10 anys. Joan va plantar cara als grups privilegiats.

6.2 El Desenvolupament de la Guerra (1462-1472)

Els dos bàndols enfrontats van ser:

• Seguidors de Joan II: Un sector de la noblesa i del clergat, els pagesos de remença i els buscaires.
• Generalitat i Consell del Principat: L'oligarquia urbana, la major part de la noblesa i l'església, i un important sector popular contrari a l'autoritarisme, influït pel record de Carles.

Joan va buscar l'aliança amb el rei de França, fet que va comportar la cessió temporal dels comtats de Rosselló i Cerdanya. La Generalitat va respondre desposseint a perpetuïtat Joan dels drets de la Corona, que va posar a disposició d'Enric IV de Castella, de Pere de Portugal i de Renat d'Anjou. El conflicte va passar a ser internacional.

Des d'un principi la guerra es va decantar a favor de Joan. La Generalitat es va anar afeblint fins a la signatura de la Capitulació de Pedralbes. Tot i tractar-se d'una rendició, el rei va imposar l'anul·lació de la Capitulació de Vilafranca, els presoners van ser alliberats. La situació econòmica es va veure agreujada, i fins al regnat de Ferran II no es va iniciar el procés de recuperació.

7. La Literatura Catalana Baixmedieval (Època de Gran Esplendor)

7.1 Segle XIII: Ramon Llull

Ramon Llull va conrear la poesia, com d'una manera especial la prosa. El seu objectiu era la conversió dels sarraïns i la difusió de la fe cristiana. Viatger infatigable, va escriure en català, llatí, àrab i occità. Els seus gèneres van ser:

• Novela filosòfica: (Llibre de meravelles, Blanquerna...).
• Mística: (Llibre de contemplació).
• Pedagogia: (Doctrina pueril).
• Metafísica: (Arbre de la ciència).

Arnau de Vilanova, metge i reformista, va escriure en llatí i en català. Va ser conegut pels seus tractats científics i mèdics i per obres de caire espiritual (El raonament d'Avinyó). Durant aquesta centúria es va desenvolupar la prosa jurídica en català (Usatges de Barcelona, Costums de Mar).

7.2 Segles XIV-XV: La Plenitud Literària

Una de les èpoques més brillants en literatura. Amb l'arribada de la Pesta Negra i l'esclat del Cisma d'Occident, es va obrir una etapa caracteritzada per l'existència d'una producció literària de caire doctrinal, que tractava sobretot temes com la mort, la moral, la salvació de l'ànima, etc.

Sobresurten les obres d'Anselm Turmeda (Profecies), Francesc Eiximenis (Llibre de les dones) i Vicenç Ferrer (Sermons).

També es van tractar altres estils com la poesia lírica, que va evolucionar amb influències de la poesia italiana del Trecento i un ús més regular de la llengua catalana, com la de Jaume March i Pere March.

Molta més presència va tenir en l'època del Cerimoniós la literatura curial, elaborada en els cercles de la cort comtal: Antonia Canals (Escala de contemplació) i Bernat Metge (Lo somni).

Els millors autors en llengua catalana van sorgir a València: Jordi de Sant Jordi (Estramps), Ausiàs March (Cants d'amor) i Jaume Roig (Espill). El més important és March, les seves obres abracen temes amorosos, filosòfics i religiosos, trencant amb el model poètic trobadoresc.

Cal destacar dues grans obres cavalleresques: l'anònima Curial e Güelfa i la primera gran novel·la moderna, Tirant lo Blanc, escrita per Joanot Martorell.