Crisi de la Restauració i Auge del Moviment Obrer a Catalunya (1900-1923)
El Partit Conservador
Després del fracàs del govern regeneracionista de Silvela, Antoni Maura es va convertir en el nou líder del Partit Conservador. En els seus primers governs va dur a terme una política de reformes amb la finalitat de mantenir el sistema polític de la Restauració.
Va reformar la llei electoral amb la finalitat de reduir el caciquisme i va redactar una llei d'administració local, que no va arribar a ser aprovada, en la qual s'establia una reforma de caràcter descentralitzador de municipis i províncies.
Els fets de la Setmana Tràgica i també la seva manca d'entesa amb el rei van forçar la seva dimissió com a president del govern.
El Republicanisme
A principis del segle XX, el republicanisme seguia dividit en multitud de centres i grups. Alejandro Lerroux va fundar un nou partit, el Partit Republicà Radical.
El lerrouxisme va arribar a tenir una gran influència entre les classes mitjanes i el proletariat barceloní, principalment el d'origen immigrant, emprant un discurs profundament anticatalanista i anticlerical.
D'altra banda, hi havia un republicanisme d'esquerres i catalanista.
Els Sindicats i la Crisi Social
L'any 1900, després de la dura repressió que havia patit, l'anarquisme es trobava totalment desorganitzat. Entre els treballadors predominaven les societats d'ofici, que eren agrupacions d'obrers d'un mateix ofici que practicaven un sindicalisme moderat i apolític, amb l'objectiu d'aconseguir millores laborals i salarials.
En començar el nou segle, els punts més conflictius eren les conques fluvials del Freser, el Fluvià, el Ter i l'Alt Llobregat. L'empresariat va respondre amb duresa amb el tancament patronal, que va deixar sense feina uns 15.000 treballadors.
En diferents llocs d'Espanya, hi havia també un sindicalisme catòlic, basat en la doctrina social de l'Església. El 1906 es van crear els primers sindicats agraris, formats per petits propietaris, i el 1912 es va constituir la Federació Nacional de Sindicats Catòlics. Al País Basc, es va fundar la Solidaritat d'Obrers Bascos.
A Catalunya, el 1903, es va fundar el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), que agrupava dependents i oficines.
A Barcelona, l'any 1907, més de cinquanta societats obreres van crear una federació sindical amb el nom de Solidaritat Obrera, impulsada per anarquistes i socialistes. El 1908 es va constituir en l'àmbit català amb el nom de Confederació Regional de Resistència Solidaritat Obrera, que després es va convertir en la Confederació General del Treball Espanyola.
L'any 1911, el nou sindicat va passar a anomenar-se Confederació Nacional del Treball (CNT).
Impacte a Europa de la Crisi de 1917
Quan l'any 1914 es va iniciar la Primera Guerra Mundial, Espanya es va declarar neutral. Amb un exèrcit mal preparat. Tot i així, l'opinió del país es va dividir en germanòfils (partidaris dels imperis centrals) i aliadòfils (partidaris de França i Gran Bretanya).
La neutralitat va suposar un estímul per a l'economia. Però la bonança econòmica i l'especulació van comportar una gran pujada de preus.
En plena guerra es va produir la Revolució Russa. El febrer de 1917, una revolució va acabar amb la monarquia del tsar Nicolau II, i a l'octubre una segona revolució va donar el poder als bolxevics, liderats per Lenin.
Un altre procés que va tenir una forta influència va ser el reconeixement de nous estats a Europa. Amb la fi de la Primera Guerra Mundial es van independitzar Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia.
A Catalunya, va tenir lloc una important campanya autonomista i, al mateix temps, alguns nacionalistes van reclamar obertament la independència, com Estat Català, moviment polític fundat per Francesc Macià el 1922.
La Formació de la Mancomunitat
La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el dia 6 d'abril de 1914. La llei permetia la constitució de diverses mancomunitats de províncies; l'única que es va formalitzar va ser la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat no era una veritable autonomia política perquè no va rebre cap transferència de competències per part de l'estat, de manera que era tan sols una federació de diputacions.
La institució de la Mancomunitat estava formada per l'Assemblea General, el consell permanent o govern i el president, Enric Prat de la Riba, que va ser el primer president del nou organisme.