La crisi de la Restauració: del Desastre del 98 al cop de Primo de Rivera
La crisi de la Restauració
Introducció
Les conseqüències de la pèrdua colonial, la derrota davant els Estats Units i la manera en què es va produir van causar un impacte en l'opinió pública i en el futur polític d'Espanya. Les conseqüències del desastre del 98 van ser la frustració de l'estament militar, que adoptarà una actitud de defensa i de preferència del poder civil sobre el poder militar, una situació que s'invertirà arran dels «incidents de Barcelona» i de l'aprovació de la llei de jurisdiccions (1906).
Document 1. Altres manifestacions del malestar provocat pel «desastre de 1898» als sectors burgesos, i per la incapacitat de l'oligarquia davant la ineficàcia de l'Estat i la debilitat de l'agricultura, van ser el republicanisme, el nacionalisme, el regeneracionisme i una intel·lectualitat crítica (Generació del 98).
El nucli: el reinat d'Alfons XIII
Al maig de 1902, Alfons XIII, un cop assolida la majoria d'edat, va ser proclamat rei. Es va inclinar pels assumptes polítics (Constitució de 1876). Aquesta fase constitucional del seu regnat representa la inflexió del sistema canovista per la descomposició dels partits dinàstics (esquerda del monopoli municipal). El desastre del 98 va fer que els partits dinàstics introduïssin reformes sense alterar les bases del sistema.
Maura, al capdavant dels conservadors, va elaborar entre 1907 i 1909 la llei de reforma electoral i el reconeixement del dret de vaga.
Canalejas va intentar ampliar la base social del sistema de la Restauració: hi havia la llei d'associacions religioses (1910), la llei de mancomunitats provincials (Dato, 1913) i la llei dels «soldats de quota».
El fracàs de les reformes, per l'oposició de l'Exèrcit i de l'Església a l'hora d'imposar condicions a l'Estat, va posar de manifest la incapacitat d'evolució del sistema canovista. A això cal afegir-hi, el 1917, la crisi econòmica durant la Primera Guerra Mundial.
El 1917, la inestabilitat política i social (DOC. 2, DOC. 3, DOC. 4) es va manifestar, en primer lloc, per la incapacitat dels partits, les maldestres decisions del monarca en la recerca del suport de l'Exèrcit; i, en segon lloc, per la violència de la lluita de classes a les ciutats (cas Savolta) i pels conflictes al món rural: el «trienni bolxevic».
Conclusió
Al setembre de 1923, Primo de Rivera va dur a terme un cop d'Estat a Barcelona, i el rei Alfons XIII li va encomanar la formació d'un nou govern integrat per militars, acceptant així el pronunciament. El cop d'Estat, que va ser ben rebut per les classes conservadores, es va justificar pel perill de la revolució social que, arran del desastre del 98, l'estat era incapaç de resoldre (DOC. 5). Primo de Rivera es presentava com la solució per acabar amb aquests perills i amb la vella política, netejant el país de caciquisme i posant fi a la bandolerisme polític. El manifest de Primo de Rivera expressava la voluntat de posar fi a les amenaces a la unitat nacional, un estat d'opinió tan decisiu com el Desastre d'Annual a l'hora de fer el cop d'Estat, ja que els fracassos en les campanyes del Marroc havien provocat un desgast seriós dels governs de la Restauració que, amb l'expedient Picasso, amenaçava d'afectar el mateix monarca Alfons XIII.