Crisi de la Restauració i Reformisme Dinàstic

LA GUERRA D’ULTRAMAR: Després de la Pau de Zanjón a Cuba, s’esperava d’Espanya una sèrie de reformes amb els que es tingueren a les Corts els mateixos drets els cubans i els espanyols. Estes idees no van ser dutes a terme per culpa dels grans propietaris i comerciants peninsulars. A Cuba també hi havia dos partits: el Autonomista, que volia l’autonomia i la Uníó Constitucional. Sagasta solament va concedir l’abolició de l’esclavitud. En 1893, Jose Martí va fundar el Partit Revolucionari Cubà, que volia la independència. En 1891, Espanya puja les tarifes dels productes importats a Cuba que no foren espanyols. La majoria dels productes cubans es venien als EEUU, per lo que s’amenaçava a Espanya de tancar el mercat nord-americà. En 1879 s’havia fet la Guerra Chiquita contra els espanyols. En 1895 va començar la rebel·lió a l’Estat de l’ Illa, a Santiago de Cuba, arribant a la Habana. En 1897 Espanya vol reconciliar-se amb Cuba, però era massa tard. En 1898 es signa la Pau de París on Espanya es compromet a abandonar Cuba, Puerto Rico y Filipines, que passen a ser protectorat dels EEUU. La pèrdua de les colònies va provocar la crisi del 1898 i es va fer una reforma d’hisenda per a recaudar més. Es va destruir el mite de l’Imperi espanyol. Aquest fracàs feia que alguns intel·lectuals pensaren que havíem perdut una oportunitat per a modernitzar el país, este grup pensava que Espanya estava influenciada per l’església i les seues idees. Parlaven de la regeneració d’Espanya i per això acabà anomenant-se regeneracionisme. A la dècada del 1898 es va produir una renovació a la ciència espanyola en tots els sentits. Els desastre del 1898 va significar la fi de la restauració, amb l’aparició d’una nova generació de polítics, científics, empresaris, etc al voltant del nou rei Alfons XIII. Acaba amb el colp d’estat de Primo de Rivera el 1923 i la dictadura del general Franco.

EL REFORMISME DINASTIC:  EN 1899, la reina regent María Cristina va donar la seua confiança per formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela. Els ministres reformistes acabaren dimitint, encara que el govern conservador va sobreviure. En 1901 la regent dona el govern als liberals. En resum, el sistema de la restauració havia sobreviscut. En 1902, als 16 anys puja al governs Alfons XII. En 1903 va morir Sagasta i arriba Antonio Maura com a cap del partit conservador i com a cap del partit liberal arriba Jose Canalejas. En 1904 Maura es converteix en cap del govern, va voler traure el nacionalisme moderat de la lliga regionalista. El regim de la restauració va ser incapaç de solucionar els conflictes socials:

• El conflicte colonial de Marroc: a partir de 1900 penetra el nord d’Àfrica i s’estableix un protectorat Franco-espanyol a la zona de Marroc. A Espanya li toca el RIF, una zona muntanyosa al nord. Els locals, els rifenys organitzats en cabiles, el 1909 varen provocar una greu derrota als espanyols a la Batalla de Barranco del Lobo. Després es va decidir augmentar el nombre de soldats al Rif amb reservistes i es va disposar que eixiren des de Barcelona, el que va provocar una gran protesta popular. La repressió va alçar una onada de protestes, per la virulència. El govern conservador de Maura va partir dures critiques al país i fora: ¡Maura no!, i Alfons XII es va vore obligat a dissoldre les corts i traspassar el governs als liberals. Després va governar Eduardo Dato, que va declarar la neutralitat espanyola a la primera Guerra Mundial.